Un bisturí per obrir-me en canal (metafòricament parlant)

Cada dia m'agraden menys les impostures. Les màscares, els presupòsits que un accepta a priori per tal de posar-se una determinada màscara: els "modernos", els nacionalistes, els jevis, els dogmes de l'esquerra (algun dia parlaré d'açò: de la condemna a la paradoxa que patim la gent d'esquerres) o, a nivell més personal, un mateix. Sempre ens atorguem un paper, i actuem segons les seves directrius; unes directrius que, tanmateix, les decidim nosaltres mateixos...i no estic parlant de mentides, perquè no es pot dir mentida a allò que un es creu: és millor dit una simbiosi perfecta del que un és, i el que un acaba "éssent" (és a dir, allò que un acaba éssent segons el motlle que un s'ha impossat), però que al final acaba ofegant-te. Doncs bé, ja m'estic cansant de tanta ficció; ja fa temps, de fet. Durant molt de temps, de manera inconscient, m'he sentit lligat a aquest paper (i moltes vegades, també, m'he fet mal per això, però eixe és un altre tema). Cada dia que passa, m'agraden més les meves particularitats, les meues contradiccions, i m'agrada passejar-me per elles, perquè són les meves, i comprovar que tinc una visió del món, un lloc en ell, que ningú més té. Fora personatges, fora impostures, fora clubs, fora Wilde, i qui em compre que sàpiga per què ho fa.

No és cap revolució, no és cap acte d'heroïsme, açò que dic (i de fet, crec que no m'he acabat d'explicar gens bé, perquè és més una sensació que un plantejament teòric), però és el que pense hui, en aquest moment.