A mi The Soft Bulletin em va canviar la vida

Ja s'ha comentat per ahí, però és una cosa que note darrerament: la música ja no és el que era per a mi, fa uns anys...abans, vivia en constant efervescència, buscant, i trobant grups i discos nous, amb els quals em quedava fascinat, i m'obsesionava, i buscava informació sobre ells com un boig, allò que feia de comprar quasi a ceges...i les coses em pareixien rares, i boniques, i encara guarde fotocòpies de tot allò en algun lloc (mitòman), i no es notava tant que no tenen ni idea.

Ara, crec que ja se m'ha oblidat l'última vegada que vaig descobrir el darrer disc o grup desconegut que em va atrapar (i no és cap recurs literari: de veritat que no me'n recorde, i mira que faig esforços), quasi tot em pareix igual que un altre, i em costa trobar alguna cosa nova que m'emocione (és de veres que els nous treballs dels meus ídols són una salvació, però jo parle de "la novetat", de l'emoció d'escoltar per primera vegada alguna cosa que no havies escoltat mai, i et caus de tos de la impressió).

Tanmateix, i malgrat tot, se que sempre em quedaran els meus discos, els meus grups de sempre, els que puc tindre abandonats durant molt de temps, però que sempre tornen, i em fan recordar coses, situacions i gent (sobretot, gent: sempre recorde gràcies a qui, a què, quan, o perquè vaig decidir-me a escoltar, a comprar eixe disc que es va quedar amb mi ja per sempre, i sempre els recorde amb gratitud).

Vaja, que no se si ja no es fa bona música (és una ironia), o si jo ja he perdut la innocència del principi. I és que em vaig fent majoret...(una prova, aquesta entrada, que fa tuf a transcendència de columnista).