Anit vaig guanyar al parxís

"Sabeis que Valencia está construida sobre una esvástica budista? Sí, sí: si os fijáis, veréis que el plano de Valencia -la Valencia del centro, se entiende-, tiene forma de cruz gamada. eso explica que cuando vas caminando por la ciudad, sientes que más que ir tu, és la ciudad la que te lleva; és una ciudad que atrapa, como Edimburgo, que también tiene forma de esvástica".

Ahí ja Joan, la italiana, i jo, el miràvem amb els ulls esbatanats, i amb la boca oberta, perquè el cert és que tenia raó: València és una ciutat que t'atrapa pels seus carrers, i és ella la que et guia. Eixe home s'havia sentat sense avisar i, en comptes de ser el típic pesat que et conta la vida, ens va convidar a un cua cua, un cubata fet amb Cointreau i amb Licor 43, i que calia cremar per què fes el buit, i després beure-se'l. Després, ens va contar que era cuiner, i que tenia una fulleta d'afaitar en una de les seves polseres, o que València era per a ell una de les ciutats "con más talento por metro cuadrado". També va adivinar que jo era gay (això no és molt difícil, però), i que jo en realitat preferiria pervertir un hetero que un altre gay (amb això no hi estic d'acord), perquè ell era "empático", això és, era capaç d'endivinar coses de les persones; no li agradava dir-ho massa a la gent, però com que ara estava de vacances, doncs li donava igual. En algun moment de la conversa, tanmateix, ens van tirar del pub i, després d'acomiadar-nos d'ell, se n'anarem d'allí i ja no el vam tornar a vore. Després, vam estar sentats en una obra, bebent cervessa i parlant del tripartit, i cap al meu pis, on vam seguir xarrant fins que ja ens vam gitar tots tres.

Una nit curiosa, sí senyor: qui em deia que mentre estava guanyant al parxís amb Joan i Mar Roig en Russafa, aprendria que València té avantpassats templaris (no molts, però, segons l'home; no es pot comparar amb l'herència que van deixar en Edimburg, per exemple).
Ah, i ara ja se que el meu talent és l'estètica, segons Elena.