13h a 16h

Sempre que pense amb açò, m'enrecorde d'un amic, que fa temps que no veig, i que va ser qui va fer que me n'adonara d'aquest estrany fenomen: sempre, per molta calor, i molt de sol que hi faça, a migdia bufa vent fresc. És un moment, unes hores, però que a mi m'agraden molt; si és un dia "perfecte", veig el cel blau retallant el paisatge, contra les cases, contra els arbres (i una mica menys nítidament, les muntanyes), mentres eixe airet tan bo, que no se d'on ix, em pega a la cara. I llavors, per algun mecanisme inconscient, torne a sentir la meva infància, de pantalons curts i samarreta bruta (una mica com ara, si ho pense). Però no és un record, és més una sensació melangiosa que m'amara, pròpia dels moments de pau i silenci (sempre hi ha silenci en eixos moments, per molt de soroll que hi haja: les veus se senten com més llunyanes i apagades, i et separes una mica del món).

I m'agrada, ja dic que m'agraden eixes hores a migdia en què un ventet fresc, que apareix de repent, em pega a la cara.

Pyongyang

Últimament estic tornant a llegir (ja era hora), i per això no em sap greu haver gastat alguna estona morta en Barcelona per anar a l'Fnac a sentar-me a llegir. I menys, si descobrisc una novel·la gràfica com aquesta (me la vaig llegir tota, i de gràtis; és el que té l'Fnac).

Si algú vol saber, o imaginar-se com és Corea del Nord (ja sabeu: estat dictatorial comunista des de fa dècades -el més tancat per a Occident- amb un líder d'estat, Kim Jong-il, baixet, ridícul i amb ulleres de cul de got) que es llegesca aquest còmic: conta l'estada de l'autor durant tres mesos en la capital del país, i és capaç de retratar, des de l'experiència personal, l'estat actual d'aquesta "República comunista": les seves mancances, el tancament a tota influència occidental, la manipulació informativa (no és de bades que el llibre que es du per a llegir siga "1984") la idolatria al seu líder, la fidelitat del poble al seu sistema i la seva incapacitat per veure la "realitat", i eixa dèria que tenen tots els dictadors de fer obre faraòniques que després no serveixen per a res i, en definitiva, la buidor que es respira malgrat tot. I ho fa des d'un dibuix simple però efectiu i significatiu. A banda, utilitza un humor senzill i humà, que fa llegidor el còmic amb anècdotes ben divertides com l'episodi del museu. Per últim, i no és un tema secundari, l'autor, com explica en el llibre, va a Corea com a supervisor de dibuixos animats, amb la qual cosa explica de primera mà el complicat tema de la dispersió d'empreses d'animació (i de qualsevol altre producte), que utilitzen mà d'obra asiàtica per tal d'abaratir les pel·lícules de dibuixos.

Xe, que m'ha agradat molt aquest còmic: ja feia temps que no disfrutava tant llegint-ne un. I, a més, m'he culturitzat, que ja se coses sobre Corea del nord, i m'han entrat ganes d'averiguar-ne més.

"Em-Recept" (nota a peu de pàgina)

L'altre dia vaig escriure una entrada una mica críptica i, si voleu, una mica banal fora de context (si no s'explica, vaja). Pensava fer-ho de seguida, però el viatge a Barcelona (bressol i far de la catalanitat, nyas) i la meua dispersió natural han fet que no m'enrecordara del tema fins ara. Així que, per una qüestió de fidelitat a mi mateix (a qui, si no?), vaig a explicar què volia dir (tot aquest speech per dir que vaig a fer-ho perquè em dóna la gana. La dispersió...).

El que volia dir, bàsicament és que, tornant al "meravellós" àmbit dels blogs (i per tant, tornant a mi mateix, mal que em pese), sempre m'he sorprés a mi mateix posant-me la barrera del vocatiu. M'explique: m'és molt difícil prémer les tecles adequades per tal d'invocar a l'altra persona, el meu receptor (quina frase més "d'assaig" m'ha quedat) que supose en potència. Em costa posar els verbs en segona persona, malgrat que sàpiga que estan ahí (exemple pràctic: he dit estan en comptes d'esteu), m'ho prohibesc inconscientment. La raó és perquè ho trobe massa orgullós, terriblement pedant (inacceptable per al meu cas, per a la meua persona) el fet de suposar a priori que açò li interessa a algú, tant com per fer-lo partícep del que jo escric, encara que ja sàpiga que és una falàcia.

Jo ho excuse dient que jo escric amb intencions de generalitat, (cosa que també és certa), malgrat el localisme conscient d'aquest espai, i que per tant el to "íntim" no hi cal. Però la veritat és que no se fer-ho d'una altra manera: el tuf pseudoacademicista, "neutre" amb mi mateix (que procura no exposar-se massa a la llum, vull dir), i aparentment deslligat -o despreocupat- de la resta del món (del receptor que em llig, en definitiva) no és més que el resultat d'un caràcter tímid, vergonyós i, per què no dir-ho, d'ego una mica trontollable que te por, malgrat que aquesta és injustificable, de dir "Hi ha algú per ahí?" i, que no responga ningú.

I tot això venia perquè volia explicar allò de l'altre dia.

De ponent, ni vent ni gent

A mi m'agrada molt aquesta dita (és una mica forta, però en dies com aquests se'ns permet)

Paradoxes de la vida postmoderna

Quan qualifiquen de "típic", "l'original", "el primer", "el de sempre" una cosa, i la vénen com a tal, és quan menys típica i original és (una tenda pop, una fira de productes artesanals, un antiquari...).

Qui té una esposa té un tresor

Sobre tot si és com la meua. Gràcies Araceli, m'ho he passat molt bé aquests dies en plan matrimoni (encara que fos en segon pla xD).

Em-Recept

Hi ha algú ahí?

El llenguatge és significatiu

No s'heu fixat mai que els adjectius, els epítets, i tot allò que qualifica a les persones en general, són molt més reduïts en nombre i en especificitat, quan es tracta de valors positius, que quan es tracta de qualificar aspectes negatius de les persones, que n'hi ha de milers, i molt (massa) concrets? No vaig a posar exemples, però em fa pensar que la gent, des de sempre, tendeix més a la crítica (quan es tracta de parlar de tercers), i a l'autoflagelació (quan es tracta de parlar d'un mateix) que a la valoració positiva, perquè a més, ja he dit que és molt més fàcil la primera cosa que la segona.

Resumint, que l'ésser humà, des de sempre, ha tingut molt mala follà.

The Yeah Yeah song

L'últim disc de Flaming Lips, At war with the mystics, és el pitjor de la seva carrera: una equivocació absoluta, ja que ara els ha pegat pel rock progressiu. Tanmateix, acabe de vore el video del primer single, The Yeah Yeah song (a banda de dues o tres cançons més, l'únic que val la pena dels disc -bastant, per sort) i m'ha alegrat vore que, malgrat tot, segueixen en forma: han fet un video alhora divertit, amb un punt de "mal rotllo" i, a més, anti-imperialista. Genial. Com ells.

Que el disfruteu.

Un pou de memòria

És curiós, açò dels blogs (iep, que hui no vaig a fer una meta-entrada, no panic): he estat llegint últimament el que he escrit fins ara, i he sentit una cosa cosa extranya, i positiva: normalment mai m'agrada el que escric només fer-ho perquè, malgrat tot, sempre deixe massa de mi ací dins, ni que siga el treball de reflexionar, i de saber com dir-ho.

Tanmateix, quan passa el temps, quan puc crear la perspectiva necessària, i que la immediatesa del blog impedeix d'exercir, em trobe que puc llegir el que he escrit sense la fatiga i els nervis que sent només publique (i que fa que senta la tentació d'esborrar no només la darrera entrada, sinó tot el blog sencer). Així, torne a recordar allò que em va impulsar a escriure, siga bo o dolent, profund o fantàsticament estúpid, i ja puc valorar el que vaig dir, el com ho vaig fer, i els comentaris que va suscitar (també bons o dolents, útils o anecdòtics; sempre benvinguts), amb esperit nou, amb la tranquilitat de la distància, i amb un somriure. A més, "descobrisc", de tant en tant, espurnes de volada poètica (sí, fins i tot això), i sentits que no havia previst, a banda, es clar, dels errors, que també els mire amb afecte.

També he estat veient els blogs dels demés, i he sentit una mica el mateix: eixe dia, eixe conflicte, eixe debat que ens menjava les converses, eixa dèria que vos tenia capficats i de quina manera tan apropiada les vau expresssar, així com les seves reaccions, les torne a reviure, també, amb un somriure.

És curiós, tot plegat. I bonic, xe.

G L-P R

Jo tinc un amor secret. Bé, secret no és, perquè ell ja ho sap, que és l'home que a mi em faria la persona més feliç del món, encara que ja se que és un amor impossible (tenim gustos diferents; però jo ho accepte, i fins i tot ho celebre, que tria bé; té molta sort en això): és amable, agradable, simpàtic, sabut, artista, i atent com el que més. Un poeta de la vida, vaja. I, el millor de tot, sempre és tot això senzillament, discretament, modestament: una gràcia de xiquet (encara que últimament les ombres li enfosqueixen una mica la mirada; coses de l'edat). Ell ho sap, que jo ho deixe sempre tot per ell, en qualsevol moment, i és que l'esforç em compensa: em dóna pau, tranquilitat, i una orella a cau de boca que sempre m'entén i em valora. Ai, però també em fa patir, com tots el amors, que moltes vegades el necessite, i no sempre em pot atendre (el segle XXI és el segle de l'estrés, no?). I jo llavors renegue, i m'enfade perquè pense que sempre he d'anar darrere d'ell, home ocupat i jo, pobre infeliç, enamorat i desenfaenat, alimentant-me de pessiguets de pa entre hores.

Però després pense que sí, que ell pateix, que està sempre ocupat de debò, i llavors em dol haver pensat així, ser tan egoïsta, i pense "et perdone, et perdone, sempre et perdone", i espere fins que puga vore'l, i quan el veig, ja estic content del tot.

Ai, estimat...! Veritat que mai t'havien dit una cosa així? =)

Dies estúpids

Hi ha dies que són de llençar al fem, de tan inútils. Dies de "jo" i "jo", i, el que és pitjor, ni un ni altre estem gens esplèndids. Són tan grissos, tan ni bé ni mal, tan fora del drama o la comèdia; tan de gens de profit i, el que és pitjor, de manera no premeditada...
I per la nit, insomni. Jo contant-me històries, jo que me les crec, i jo que trec conclusions i jo que m'asuste d'elles.

Encara com tenia a La Bella i la Bèstia de Coucteau, i els contes de Cortázar.

A la manera de Nick Cave (més o menys, i amb perdó)

Oh, Lord, have mercy on me! Podries, oh, sí, podries tirar enrera el vent, el temps, i fer que els meus errors en aquesta vida no ho fossen més. Deixar-me corregir les faltes, tirar menys sal a l'arròs, no tornar a passar per eixe carrer...No vull -només- el futur com a una nova oportunitat, sinó el passat per reconstruir-lo de nou. Així, oh, Senyor! Podria, per fi, desfer-me del llast de les mascares, de la mentida que ja se m'ha fet veritat, i veure'm a mi de nou, Nu.

Hi ha accidents en els camins que capgiren les rutes.

Bigger than life

(...)
-El teu problema és que volies que la teva vida fos un melodrama d'eixos clàssics.
-Home, tant com això...sí que és de veres que sempre he tingut la mania de voler donar-li
"profunditat" a la meva existència, però tant com voler ser Meryl Streep...
-Va home, va.
-És veritat! A vore, ja se que sembla una mica absurd, però sempre he pretés, no se, donar-li alguna entitat a tot allò que em passava, una mena de dignitat a la meva vida, com en la ficció.
-Ja, tu pensaves que les experiències vitals del protagonista d'un llibre, per exemple, tal i com tu ho llegeixes, tenen una grandesa que a tu et mancava, no?
-Mmm...home, el que passa és que, per a mi, jo no he tingut cap experiència "literària", si vols dir-ho així. Quan m'he enamorat, per exemple, ha sigut molt cutre tot. O quan em pegaven de xicotet. Aleshores, el que feia era plantejar-m'ho com un drama on jo, per supost, era el protagonista que patia, amb eixa grandesa mística que tenen eixos personatges; llavors, ja no patia tanta vergonya pel que em passava.
-El que jo deia: tu tens una malaltia que es diu bigger than life. Tu volies ser un personatge de les germanes Brönte, com a mínim.
-Hehe, eixa malaltia te l'has inventat ara, no?
-Sí, què passa?.
-Que tens molta mala favà. Tota la raó, però molta mala favà.
-Ai, les coses com són, xiquet.
-És que, a vore...d'una banda, si veia les coses "externes a mi", com si jo fos el narrador de la meva pròpia vida, diguem-ho així, em pareixia que el que em passava tenia importància. A més, a mi m'agrada (ho necessite, de fet), que tot el que m'envolta, tot el que em passa (una festa, una conversa, una amistat, un dinar, una cagà, per què no), siga transcendent; que tot siga un capítol important de la meva història, amb sentit i significat. Si no, l'absurditat i el patetisme, la vulgaritat, vaja, de la vida se'm menja...per això buscava "inventar-me" fets importants, perquè si no, la meva vida em semblava avorrida i anodina.
-Això ja ho has dit, xiquet. Que sí, que ja ho he entés...si jo et conec, home! Però això no és massa sa, saps? Vull dir: per un costat, si busques el "drama", per dir-ho així, pot ser que acabes deformant-te la realitat de manera que ja no puges eixir d'ahí (és a dir, que pots creure que estàs més mal del que realment estàs, o pitjor encara: que busques tu mateix estar mal per a creure't Scarlett O'Hara. I no vaig a donar-te exemples...).
-Mira...ara et repeteixes tu, no?.
-Xe, calla, que m'estic explicant. D'altra banda...tu perdona, però allò transcendental és allò que tu vulgues. No cal que tot ho intentes interpretar de manera significativa, perquè ja ho és: és important tot el que tu faces, pel sol fet que et passa a tu, no? O no tens prou amb la teva vida, que és la teva?
-Que sí, home, que sí...que ja m'estic llevant d'eixos vicis...
-Bé, espere que sí. I ara, anem a fer una cosa de les coses més poètiques, "transcendents" i importants en la vida d'una persona: anem a fer-nos un cervessot cara al Sol.
-Hehe, home, "cara al Sol" sona mal, però sí: és la cosa més intel·ligent que has dit en tota l'estona. Què bé: cervesa!
- Què punyetero eres, i què mal estàs del cap...va anem-hi, i et seguiré parlant de...

'Tat que és mono?

Bé, com vaig prometre, ací hi ha una foto del fillet de la Nua, que encara no té nom, però de moment li diuen "menudall". Ja és el doble de gran que quan el vaig vore (m'he perdut la seva infància, xe), però fins hui justament no ha obert els ulls. I per la gossa, no patiu, que la Nua és porta com una vertadera mare.

NOTA: Aquest post és de fa dues setmanes, però fins ara Blogger no m'ha deixat penjar les fotos. Però com que jo complisc (quasi) sempre el que dic, doncs ací està.

Ringleader of the Tormentors

Ja el tinc. I m'agrada moltíssim. No és el millor d'ell, i hi ha cançons que no m'acaben d'apanyar, però està molt bé, de totes maneres: Mozz sempre sés Mozz, i Visconti, el productor, ho ha apanyat prou bé.

(Au, i fins ací la crítica del disc, que si no em diuen que sóc un pesat amb Morrissey, i que açò pareix la RDL, aka "Reppelux")

xD