Mira per on vas

Ja se que aquest no és un començament gens original, però és de veres: anava jo caminant, mirant simplement com els núvols feien formes al cel, i disfrutant de "l'espectacle de la natura", com diuen quan, a poc a poc, he anat notant com un vel s'ha anat formant entre mi i allò que m'envoltava: no és que ho veiés tot boirós, sinó que la realitat adquiria alguna mena d'estranyament: tot ho veia diferent a mi, fins i tot jo mateix. No havia canviat res, però tot m'era nou. I aleshores he comprés que m'havia tornat a passar: la sensació de veure-ho tot des d'una altra perspectiva, de saber que jo era jo, que estava caminant per uns carrers, que estava pensant en eixe moment i també, que vivia una determinada vida: en definitiva, que existia. I d'igual manera, TOT el que m'envoltava en eixe moment, TOT el que havia estat en aquest món i TOT el que hi vindria, també existia, havia existit o existiria. Complicat, no? la sensació d' "autoconsciència".
I tot seguit, com sempre, les reflexions, en certa manera perilloses: tot existeix, d'acord però, és de veres? què vol dir existir? què és la realitat? Pense en les religions, i no em convencen: la idea del taumaturg em sembla una contradicció en els seus termes (si som "materials", sensibles, com podem entendre una cosa que s'escapa dels nostres sentits?).
Pense, doncs, en la ciència, i en la teoria que tot -nosaltres inclosos- és simplement una cadena de conseqüències físiques i químiques, però aquesta visió també se'm presenta molt parcial. La ciència no deixa de ser una manera d'estructurar les nostres percepcions, on hi ha unes regles que les hem fet nosaltres, i on tot ho encabim segons aquestes, més o menys com les religions: tampoc d'aquesta manera poden asegurar que "sabrem la veritat", sobretot perquè, al cap i a la fí, no deixarem mai de ser nosaltres el nostre límit.
Llavors, se'm revela la sensació horrible de pensar que, en realitat, tot és igual: què som, què és el món i l'univers, i perquè hi som. Res no té sentit i, si el tingués, res no ens pot fer saber quin és. Pavorosa sensació de pensar que, si no hi siguessim, no passaria res, que tot naix, hi és i desapareix, i NO PASSA RES. Autoconsciència, com deia...

En això estava pensant mentres caminava quan, de repent, m'he entropesat amb un farola i m'he fet molt de mal. Això em passa per no mirar el que m'envolta.