(Una mica de) Stream of consciousness

"...passe sempre pel mateix carrer, i sempre és igual, però mai és igual...ja estem... l'altre dia, quan passava per davant d'un forn, em va vindre la flaire típica i dolça, embafosa, a napolitana o a magdalena, i pensava que era una olor molt bona, però després vaig pensar que viure dalt del forn acabaria sent una tortura, sentit eixa olor enganxifosa a tothora, i tots el dies. És allò que parlava amb Gonçal de la rutina, i que ell va posar en el blog: una cosa bona perd la seva raó de ser, per diferent, si es repeteix contínuament. Les persones, doncs, necessitem de coses noves, d'estímuls nous, perquè si no, ens avorrim com un cudol. Però quins estímuls? Grans, petits? El problema és que crec que a mi em costa trobar-ne: m'he d'esforçar moltes vegades per obligar-me a mi mateix a emocionar-me amb les coses petites, boniques...em perd en dèries humanistes i/o cíniques quina mania de dir "i/o", xe! i, per cert, comence a tindre gana... a nivell cosmogònic com l'altre dia, pensant amb les manifestacions, que cada cop tinc més clar que són iguals que els carnestoltes medievals: un cop a l'any, els senyors i l'esglèsia permetien als camperols fer un acte de catarsi col·lectiva on se'ls permetia burlar-se dels qui els fotien la resta de l'any, això sí, a canvi que després tots a casa i ací no ha passat res. Doncs aquest plantejament em recorda molt al fet d'anar a una manifestació, el poder públic ens deixa eixir al carrer de tant en tant a renegar a crits i, au, un cop desfogats, a casa callaets. Home, si des del moment que el poder deixa fe actes de crítica cap a ells mateixos, malament, no? Serà que no tenen cap por, i que aquest és un acte inofensiu. O no, no se. Veus? Ja hi som, a divagar, en comptes d'eixir a cridar va, home va, si jo sóc el primer que m'ho passe bé, si al final sóm tots gregaris, no?...i tinc fam...de tota manera, crec que em costa emocionar-me en les coses petites, i m'he d'obligar, d'alguna manera ai, que això ja ho he dit; ja m'he liat...En definitiva, crec que em fa falta una mirada microscòpica, ajustar l'objectiu i fixar-me en la bellesa dels paramecis i les amebes, en comptes d'intentar entendre l'univers, que ja veus tu, quina faena Quina comparació més cutre acabe de dir. Però de tota manera, al final, la humanitat empenta i, l'altre dia, muntanya amunt, mirant valls, argelagues (males putes) i ametlers em vaig sentir, no se, com disculpat, com perdonat...no no, com era? "Absolt", això. Com si m'hagueren batejat, més o menys Mira nyas, una altra vegada Tinc fam...què menge? Ai, és que la cultura és la cultura i, molt d'ateïsme, i molt de "Jesus died for somebody sins, but not mine", que deia la Patti, i que a mi m'encanta recitar (m'encisa, eixe vers), però de vegades, el collar de pedres em pesa massa...la culpa...puta cultura judeocristiana! Ai! Tot és tan complicat, tan complex! Em resulta esgotador vore que no puc tindre més visió que la meua, i així, poca cosa traurem clara ("Que sube Clara! Que sube Clara!" ui, que m'he despistat). Tot és tan complicat...que mira, vaig a deixar aquest exercici de ficció, a la manera del monòleg interior i a comprar-me un pastisset, que tinc fam. Bé, un pastisset no, que ací, jo no se quina mala pata tenen, que no són capaços de fer-ne un que estiga bo, i sempre ho torne a intentar, i sempre acabe cagant-me en tot. Millor una magdalena, i a Proust ni anomenar-lo, que no vull més que fotre'm una magdalena i, a més, no m'he llegit res d'eixe home que sí que les fan bones de xocolata. de xocolata de Dorita! I la vaig a disfrutar, hòstia puta.