He llegit que Morrissey ha decidit no fer cap concert en Canadà com a protesta per la cacera de cadells de foca que s'està perpetrant a hores d'ara. Em sap greu pels canadencs que siguen seguidors de Mozz; tant de la seva música, com de la seva militància vegana. Però què em de fer. Només espere que no s'entere que ací ens dediquem a sacrificar ritualment bous en una plaça, i s'enfade. Jo acabaria matant a Ribera Ordoñez o un d'eixos del disgust.
Dues vegades no, eh?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Te veo capaz, te veo capaz... y a él ¿tambien?
Estic amb Maite. Jo, fins que no el veja (o no, perquè potser estic a Edinburg!) a l'escenari del FIB, no m'ho creuré.
you have destroyed my flower-like life not once- by twice
you have corrupt my innocent mind not once- by twice
todo lo que me ocurre, me ocurre por segunda vez.
SIELOS!!
Està poc flipat el Morrissey eixe. Li diuen així de veritat?
No. Morrissey és el seu cognom: a ell dli diuen Steven Patrick, però sempre li ha horroritzat el seu nom, perquè diu que és d'un aristocràtic anglés que tira de tos.
juaaas, juaas.
Tu estàs més malalt q jo!!
M'he partit amb eixa explicació tan breu i expositiva alhora, tan de fan.
ai senyor...hauré d'inaugurar la Plataforma per la salut mental dels fans de Morrisey (tenen dret a una vida digna)
VALE que els discos són molt bons
VALE que l'home en si es poru fort de vore
pero jodeeeeer...NO ÉS DEU
mira, des d´ací des de mi sótano vull reivindicar el dret que tenim els pobres miserables que ja em patit una decepció a no patir-ne una altra i que se nos dé lo que és nuestro, hombre ya!
perquè ben cert és que ja està bé la cosa con el temita taurino, però i nosaltres, que ho patim en nuestras carnes, i sempre la puta justificació: "és que els crien pa´d´això!"...que un poquito de por favor...nosaltres què? nosaltres també som una causa amb què solidaritzar-se...
mira, com torne a fer el capull i a ginyar-se se me va el sentimiento maternal ( i ni iogurts al bolso ni res!) i me plante en sa casa i li monte un pollo de la pata, que açò no té nom, i ja tenim una edat...
fan al borde del vómito
Jo no vaig patir la decepció, més bé aquella alegria malèfica de pensar: "ai que bé, així no m'ho he perdut i he estat a London d'allò més feliç...", jiji... nomeno, que em va saber greu per vosaltres!
Però aquest any faré tooots els possibles per no faltar... torna a cridar-me tant com aquell FIB inoblidable de RADIOHEAD, THE CURE, SUEDE, etc etc! Quina lipotimia més ben aprofitada, perquè aquella proximitat a Robert Smith no me la treu ningú... quins ulls, quin parar, quin glamour sinistre que em mata... ais!
Només de recordar-ho em recorre un calfred per tot el cos... uf!
FIB POWERRRRR!!!
Publica un comentari a l'entrada