Batiscafo Katiuskas

Ja està a la venda el nou disc d'Antònia Font, el grup-miracle del pop en català. Ja ho he dit més d'una vegada, però ho torne a repetir: Joan Miquel Oliver, l'autor de totes les cançons, és un dels genis actuals de la nostra música.

Per què m'agraden AF? Doncs per molts motius: primer, perquè les seves cançons són pop de melodies plusquamperfectes i molt digne, sense que, de fet, semble gens pretenciós: sap combinar els referents més quotidians en les lletres amb una nova manera de presentar-los, de manera que els temes de sempre semblen nous, però perfectament reconeixibles, i perfectament "humans". A més, i això és un altre valor seu, són molt vitalistes, i mira que a mi em tira molt la música per a deprimir-se. També, la seva música, i la veu preciosa de Pau Debon respon a aquests trets: saben fer que semble cassolana, d'estar per casa, però sempre et sorprenen d'un manera o altra. Després, malgrat que cada cançó és un tresor, saben fer que els seus discos tinguen cadascú una entitat, de manera que siguen obres redones, i no un conjunt de temes arreplegats. Alegria tenia un inici i final circular, igual que aquest, i Taxi...allò era tota una obra magna de fantàstics despropòsits (música, videos, poemes, receptes de cuina...) amb tot un rerefons temàtic quasi inabarcable. Per últim, cal esmentar l'evolució gegant que han experimentat en cada disc, des de la joie de vivre fantàstica, però una mica inòqua dels primers discos, a la sensibilitat i la llibertat creativa que gaudeixen en aquests moments, això sí, sense perdre mai la seva identitat (a mi, malgrat tot, sempre m'han semblat molt mediterranis, sense que aparega mai ni una pandereta): els dos discos esmentats són per a mi dels cinc o sis millors que s'han publicat en els darrers anys a l'estat espanyol.

Doncs bé, tot açò ho han tornat a demostrar, després que Joan Miquel Oliver ens sorprenguera amb el seu preciós disc en solitari Surfistes en càmera lenta (hi ha un video d'un concert seu en directe, ací: sorprenent, i acollonant), amb Batiscafo Katiuskas. Malgrat no superar els seus dos discos anteriors, manté la seva inspiració i, millor encara, continua l'exploració de les seves possibilitats per continuar sorprenent-nos a cada idea. Quines són les novetats, doncs, del nou disc? En primer lloc, i a primera vista, sembla que les lletres han baixat de l'espai exterior, per submergir-se en les metàfores del fons de l'oceà. A més, o en conseqüència, s'han tornat una mica més críptiques: és evident, també, la influència dels escriptors sudamericans (el dinosaure de Monterroso en Amazones selenites, i la lletra de Tonto, una improvisació del grup amb un diàleg de Cortàzar). Musicalment, al seu torn, hi ha un regust a la música dels huitanta, amb el Hammond i els sintetitzadors, i s'atreveixen a experimentar amb les textures de les cordes i les distorsions de guitarres: destaquen, sobretot, la cançó que dóna nom al disc, un tema sorprenent que s'acosta al "space rock" dels darrers discos de Mercromina, i Wa Yeah, el single, on tornen a utilitzar l'electrònica en un tema perfecte d'electro-pop quasi "modern". Per contra, hi queden cançons com Darrera una revista, Love Song, Nata, o Bamboo (subtitulat "drama rural en 0'75 actes"), on tornen al pop més canònic d'Alegria.

Tanmateix, i per a ser una mica crític, no arriben a la volada que havien aconseguit fins ara: S'han tornat una mica més "densos" i misteriosos (com les fotos del llibret), i de moment s'han quedat a mig camí, per dir-ho d'alguna manera. en conseqüència, no hi ha cap cançó que et sorprenga i emocione a la primera, com A Rússia, Dins aquest iglú, Alegria, Armando Rampas o Portaavions; cal, de fet, escoltar-ho més d'una vegada per entrar-hi en el disc. Una obra per a disfrutar en intimitat, en definitiva.

PD: ací podeu veure el videoclip de Wa Yeah, on juguen a ser Aviador Dro i un cub de Rubbick a la vegada.