Léolo Losone!!!!!

"Jo no ho sóc, perquè somie".

Hui m'he despertat, no se per què, pensant en Léolo, una de les pel·lícules que més m'han fascinat, que més m'han fet cicatriu, des que la veia de menut (una amiga ens la va deixar gravada en video, fins que mon pare la va borrar...).

Pel·lícula-poema, tragèdia gens amable, i tanmateix preciosa, sobre la bogeria, narrada per un xiquet, a traves del qual vegem un Quebec i una família degradades, deformades, distorsionades, quasi surreals, i la lluita de Léolo per no caure en els marasmes, justament, de la distorsió, a través del somni i la literatura.

Una obra mestra dels 90, poètica, lliure, dura, encisadora...no se, de nou no tinc paraules per explicar-la, ni per explicar el que sent cada vegada que recorde les seves imatges: és d'eixes obres -com les pel·lícules de Von Trier, com Dreyer, com La noche del cazador, com El hombre que se enamoró de la luna- closes en elles mateixa, les quals, a banda del valor artístic i intel·lectual, s'escapen a la raó, i al material que les sustenta, i arriben a quelcom més amagat, com és l'inconscient. Eixe lloc on les coses s'experimenten, no es raonen; es perceben, no es veuen, i de les quals ixes d'alguna manera, "diferent", com si saberes -o sospitares- alguna cosa nova.