dilluns, d’agost 01, 2005

Llarga vida a Stephen Merritt i els seus Magnetic Fields

"Per què una afirmació tan categòrica?", vos preguntareu. Doncs jo vos dic que sentiu els seus discos, i en tindreu la resposta. Tanmateix, si sou de mena incrèduls -cosa que jo defensaré sempre- ací van unes quantes raons teòriques:
Stephen Merritt és el continuador d'una llarga tradició d'artesans de la música pop. O millor dit, alquimistes, que eren capaços de construir melodies meravelloses, d'eixes que se't queden al cap i no pots deixar de tararejar, i que et reconforten qualsevol dia gris, sense oblidar la seva mestresa en els arranjaments i les orquestacions: feien vertaderes suites sota l'aparença de simples cançonetes pop. Estic parlant de Cole Porter, Burt Bacharach, Phil Spector i Brian Wilson (que, quan es muira, segur que va a la dreta del Senyor perquè en vida és tot un àngel), però també d'ABBA (i mut, que ja se quina cara estareu fent), per exemple. I tot això, sense oblidar les seves arrels americanes, actualitzant-les i modernitzant-les.
Doncs bé, Stephen Merritt és l'hereu de tots aquests genis, però també, per exemple, de Nick Drake, en els temes més acústics i minimalistes, dels Smiths, en les lletres, o de Human League: melodies pop senzilles, en aquest cas tant en el fons com en la forma. El seu secret és simular el mur de so de l'Spector o del Brian Wilson, amb el mínim d'elements. De fet, els seus primers discos -millor dit, tots fins el 69 Love songs- entren dins de la categoria de pop electrònic, però d'una electrònica de l'engròs, d'estar per casa: The Charm of the highway, The house of tomorrow, Holiday, Get Lost...són petits discos de petites perles del pop de teclats.És cert que la proposta d'un mur de so amb teclats vinguts directament dels primers 80 pot acabar saturant, però es poden trobar grans cançons com "The flowers she sent and the flowers she said she sent", "Take extasy with me" -versionada darrerament per !!!- o "Don't lok away". Ara bé, Oh, senyors!, que l'any 1999, després d'uns anys dedicat a altres projectes (The 6ths, the Future Bible Heroes) torna amb els
Magnetic Fields amb l'Obra Magna: les 69 cançons d'amor: tot un document musical en un disc triple, composat i arranjat per ell, i quasi tot intepretat també per ell (la seva banda es completa amb Claudia Gonson, piano i bateria, Sam Devol, xelo, i John Woo, guitarres i banjo) sobre TOTES les cares de l'amor. Hi cap tot en les lletres: amor fou, amor idiota, ruptures, retorns, amors impossibles, venjances, amors cabrons, amors heteros, amors gays (sobretot aquest darrer)...En definitiva, és tot un resum dels temes i perspectives de l'amor -el gran tema- amb què s'ha acarat la música pop en el segle XX.
I la música? Doncs, en aquest disc, finalment Stephen Merritt aconsegueix depurar els arranjaments, fent-los més subtils i, sobretot, s'obri als instruments "acústics": xelo, guitarres i piano, com he dit: el resultat és tan satisfactori que en l'últim disc, I, ja no hi cap l'electrònica. També deixa a altres la veu, amb la qual cosa, segons el punt de vista de la cançó, crea interessants jocs i dobles sentits (en la cançó "Come back from San Francisco", per exemple, Claudia Gonson li diu al seu amor que torne a Nova York, i no deixe que l'"ambient" de la ciutat de la costa oest no el permeta tornar; tanmateix, sabem que la lletra és d'Stephen Merrit) i no cansa després de tres hores de música.
Però ja he dit que l'obra pretén ser un repàs a totes les formes del pop americà del s. XX i a tots els tractaments del seu tema principal. Així, també en aquest disc adopta TOTES les formes possibles de del punt de vista de la música: rock, reagge, country, pop electrònic, balades, himnes, pop "avantguardista", alegre, trist, amarg...en fí, i sense fallar-ne en cap: n'hi ha de millors i de pitjors, però no n'hi ha cap de dolenta. Ara bé: es tracta d'un disc editat al 1999, amb la qual cosa, com suposareu, aquest viatge per la música del s.XX està enfocat des d'una perspectiva, diguem-ne, postmoderna -no panic: en el millor sentit de la paraula-: revisitar gèneres des de l'honestedat, però també des de la ironia. I ací rau el mèrit de l'obra: 69 cançons, totes efectives, que fiten sempre el límit entre la sinceritat, la ironia, la cursileria, la pedanteria...sense passar-se'n mai.
Però aquest home, a més, té trezte mil projectes paral·lels (els grups abans esmentats, bandes sonores...), com el darrer: una mena d'òpera rock sobre la vida i obra de Hans Christian Andersen. Vols caldo, dos taces.
No diré res més sinó que un dels tres o quatre millors concerts que he gaudit i m'han posat la pell de gallina fou en la gira de presentació del Wintercase 2004, amb Astrud i els Magnetic Fields -Stephen Merrit és l'ídol, junt amb Morrissey, de Manolo-, ambdós en acústic. Impresionant.

Si voleu més informació:
www.houseoftomorrow.com i www.allmusic.com

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment has de ser un autèntic fan per a llegir (amb gust, això si) aquestes entrades tan llargues.

Aladin te'n vas de cap a la Rockde.

Però si, estic d'acord: Llarga vida a Magnetic fields, als Sixths i a tota la colla de grups paral·lels per currar's-ho tant, per recuperar la tradició però sobretot per renovar-la.

Unaanotació personal: a mi Brian Wilson em desespera.

EEC ha dit...

Uff...gràcies a tots dos. No es mereixen!
A veure: Al senyor Bataller: ja se que no t'agrada l'honorable vellet Brian Wilson, cosa que puc entendre, ja que és un pop abigarrat i una mica paranoide, com ell que pot arribar a exasperar.
I al senyor Miq, doncs el Get Lost és el darrer que em vaig comprar, i a mi m'acaba cansant una mica eixa electrònica densa (mira, és com Brian Wilson amb un Casio) d'estar per casa. Jo preferisc quan es posen més acústics; tal volta perquè jo els vaig descobrir amb el 69.
I sí, la veritat és que "llarga vida als Magnetic", però què llarga és l'entrada també!