dimecres, d’agost 31, 2005

Agenda Nosolomúsica de novetats en ma casa.

Podria parlar de moltes coses, però com que l'únic que faig es estudiar reis catalans, i com la llengua ha anat de mal en pijtor (segons el meu professor, de quasi deu segles d’història, bé bé, sols hem estat uns 75 anys!), i el cabet se'm dispersa per on no toca, vaig a parlar de música, que ja sabeu que a mi em torba parlar com els de la RDL. Com que ara ja tinc internet (ja era hora!), estic explotant l’emule perquè em traga tot el que feia temps que volia tindre. Ací van algunes de les coses que he pogut trobar:

RUBBER JOHNNY, de Chris Cunningham: Aquest és un video fet per a la discogràfica WARP (la mare de les discogràfiques de música electrònica “intel·ligent”) de cinc minuts de duració i amb música de, evidentment, Aphex Twin. El video és la història d’un xaval deforme i hiperactiu, que va en cadira de rodes i es passa la vida tancat en la seva habitació amb el seu gos. La pel·lícula està molt bé, sobretot perquè dura sols cinc minuts: més, seria ja insuportable. De fet, és com un videoclip, amb un muntatge impossible de seguir, i fet amb càmera d’infrarojos. Però val la pena: és totalment Chris Cunningham. En l’enllaç, de tota manera, hi podeu veure el trailer i saber de què va la cosa.
WANT ONE i WANT TWO, de Rufus Wainwright: Feia temps que volia sentir-lo, perquèel coneixia de cantar una cançó en el darrer disc del meu estimat Antony. Són els dos darrers discos d’aquest mariquita il·lustre que ara s’ha posat de moda (diuen que eixia en la pel·lícula El aviador cantant en amb una orquestra). M’ha agradat, perquè és una cosa ultraorquestrada i passada de rosca, com a mi m’agrada de vegades. Es tracta de pop dens, entre cabaret i Mozart (La primera cançó del Want One està feta sobre el Bolero de Ravel...), i no saps si és una genialitat o la broma d’un queer. El que no m’acaba d’agradar és la veu, que recorda al Thom Yorke més arrastrat. Qüestió de gustos; caldrà sentir-lo més.
B-SIDES AND RARITIES de Nick Cave & The Bad Seeds: He sentit sols el primer disc, però promet molt...aquest aplega rareses de la primera època, i hi ha versions més o menys diferents de les originals, com la versió en acústic “agospellat”de The Mercy Seat, i cap cançó no desmereixeria en cap disc; encara que siguen cançons cantades a capella, com Black Betty. Altrament, en fi, tot el que es pot esperar del senyor Cova: blues, gospel i rock histèric, al límit en alguns casos; ple de borratxos, assassinats, amors maleïts, infern...i tot amb el toc arty d’aquella època, i que posteriorment va anar perdent.
HELIOTROPO de Vainica Doble: Un grup i disc raríssim. En principi sembla que haja de ser horrible per figamolla, però tenen quelcom d’inescrutable que les fan molt interessants. A mi m’agraden (En Familia, el darrer disc, em va sorprendre molt), i les lletres són boníssimes! No dic res: qui vulga sentir coses entre familiars, properes i dolçes (aparentment), i “estranyades” que l’escolte. Un exemple: estructura, el màrketing, stablishment, stablishment...no hay coyuntura para ir a Hawaii, la sociedad nos impone...A més, aquest disc és dels setanta, i té eixe toc folk de l’època per als que ens agrada Sisa.
THE WOODS de Sleater Kinney: Nou disc d’un grup de rockeres bolleres del qual n’havia sentit dir que eren prou potents. Doncs sí: són un mur de so fet amb guitarra, baix i bateria,, i els berrits de la cantant. Per cert, està produït pel gran Dave Friddman, el productor de Flaming Lips, però no patiu, que no hi ha violins ni teclats: sols micròfons posats al màxims perquè se senta la vibració del baix a l’orella. Molt bo, i amb un olfacte pop que no s’ha de menysprear. I les lletres, en principi compromeses amb la causa femenina.
MINIMUM-MAXIMUM de Kraftwerk: M’he fet amb el recopilatori en directe de Kraftwerk, i mola molt. Però com que el senyor Miq ja n’ha parlat, llegiu el que en diu sobre ell ací (amb el seu permís, supose =P).
TOGETHER WE’RE HEAVY de THE POLYPHONIC SPREE: Ja feia temps que tenia curiositat, però des que la gent que va anar al FIB me’n va parlar, i després del comentari del senyor Xelfer, em vaig decidir. M’encanta!! Efectivament, són dotze “peces” o “fragments" de fins a deu o dotze minuts de música, que és una mescla entre Brian Wilson (sempre Brian Wilson), Flaming Lips i una secta gospeliana consumidora d’àcid...genial. A mí aquest tipus de música és la que m’agrada escoltar de bon matí per a alçar-me content i sentir-me en harmonia amb el món...doncs això, que ja ho sabeu: together we’re heavy!.
CHELSEA GIRL de NICO: Fa temps que volia sentir alguna cosa de la Nico sense la Velvet, i Tago Mago en parlava molt bé d’eixe disc. És estrany, perquè no m’imaginava un disc tan ple de cordes i tan preciosista...però la veu inconfusible de la bella Nico, desafinant com una bellaca, li dóna eixe punt sinistre i fred. De tota manera, vull sentir-lo més. Ja veurem si el pose en la meva llista de fan o no.

Tinc altres coses per ahí a mig baixar o a mig escoltar, però ja les comentaré un altre dia. De moment, vos dic que pense fer la crítica d’un disc prou bo que –quasi segur- no podreu sentir mai, i que penseu de qui és aquesta lletra: “ódiame, pero recordando que solo se odia a quien se ha querido...” És d’ací, és d’allí, QUI és capaç de cantar una cosa tan brutal?

7 comentaris:

EEC ha dit...

Se m'ha oblidat dir-ho abans: feu-vos el favor d'entrar a l'enllaç de The Polyphonic Spree qui no l'haja vist mai. Fantàstica...:)))

xouba ha dit...

collo eloi...normal que et costara tant de pujar...una mica més curt haguera estat...sublimmm. però molt interesant.

brian wilson i the flamings lips??? CORRE BURRITO CORRE...JAJAJAJA

interant la llista...a poc a poc...

ara entre en l'enllas
BESOOOOOOONS

xouba ha dit...

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

(però per un comentari tant absurd...però he vist la web...)

Mareta ha dit...

ooooooooooooooohhhhhhh
(parafrasejant a xouba, jiji) si que es fantàstica si!!! quant de colorí! :-D

un post molt tu, jeje, ja anava trobant-se a faltar, però potser torne a copiar a xeli i et dic que una mica més curtet hauria estat més llegidor, dues entregues no hauria estat malament!

BESETS BONICO!!!

EEC ha dit...

1: Segons el meu professor d'Història de la llengua, el camí del català ha sigut, d'uns pocs segles de provatures des que se separa del llatí, fins als tres primers terços del segle XV, en què la literatura, i la Corona d'Aragó (i de retruc la llengua) veuen la seva època de màxim esplendor i influència. Tanmateix, des de l'entrada de Ferran, a finals d'eixe segle, tot ha anat cap per avall, sobretot en la normalització de la llengua. I així estem encara.

2: Estic totalment d'acord amb tu sobre Cunningham. Es repeteix, però i què? i el gos fa molta molta por. En la web posava que amb el DVD hi anava un llibre de 40 pàg. Supose que per això val tant.

3: També pense el mateix sobre VD; però no se, tenen alguna cosa que m'atrauen: no son hippies, no són tampoc innocents, però de vegades si...son estranyes, i tenen la seva gràcia. I, evidentment, jo també les coneixia per "Con las manos en la masa"; i el més fort és que se m'ha quedat part de la cançó des d'aleshores. "Siempre que llegas a casa..."

4: La lletra de la cançó no diré de qui és, sols que en té una altra que diu "soy tu vicio que se pega a tu piel, soy lo prohibido" i no és Antony, però podria.

EEC ha dit...

Colló Luke! insistesc: t'has d'avorrir molt en eixa feina que fas per a trobar coses tan rares, o també pot ser que sigues un "documentaca" super-eficient =P...i no és Camela! Ah, qui collons són Dark Tranquillity? "El poder de Thor corre por mi sangre color vino"? I la web...si que aguantes poc, tu que mires gore japonès! Besest

Mai ha dit...

TOGETHER... YEAH! YEAH!YEAH!!!

AND FREE!!!