dijous, de juliol 27, 2006

At Last I am...

OH!!! OH!!! OH!!! El FIB 2006!!! Vam arribar a Benicàssim a les 14h, i vam deixar el recinte a les 6h del dia següent: 16 hores entre les quals van passar moltes coses...vam vore Mat Eliott, que no coneixia, i que em va agradar prou. Vam vore -bé, vore vore no; ballar més bé- Franz Ferdinand com a bojos, fruit del Red Bull, i del fet que són bons en directe, no ens enganyem. També vam sentir Rufus Wainwright, però no el vam gaudir perquè la carpa estava plena, i el concert el va fer amb ell només al piano; i clar, a mi m'agrada més la seua cara més teatral i queer. No podien faltar tampoc els 2many djs, amb els quals també vam ballar espitosos...

i...i...i...ELL, per l'amor de Déu, ELL, al qual vaig vore en segona fila, davant de mi, després d'hores de fer cua, i de dies de nervis...i d'una carrera salvatge per les primeres posicions (hi ha qui va eixir lesionat, pobre). He estat dies pensat com podria escriure la meua experiència en el concert, què vaig sentir mentre cridava com una fan pubescent i em quedava sense veu i sense líquids al cos de tant ballar; de com em feia mal el coll i el braç quan es va acabar, de tant mirar cap amunt i imitar els seus moviments que tant em conec...he estat dubtant, dic, com descriure el millor concert de la meua vida (i no exagere: després del de Flaming Lips+confetti...), i eixa sensació de comunió que només se té amb ell, sense trair la realitat, i l'únic que se m'ha acudit és una frase que podria haver dit (o ja ho ha fet, ves a saber) Morrissey: ara ja se què sent la gent quan és abraçada per algú que realment l'estima.

8 comentaris:

Mai ha dit...

jajajajajajaj

Anònim ha dit...

Vam veure poquet, però ben triat!

De Matt em quede amb el flamenco que se gasta, va estar guais!

De Ruffus em quede amb el descanset necessari als bancs.

De FF amb el Redbull vs Take me out (brutal)i de 2manydjs amb Blue monday i el de la samarreta de bruce lee i

D' ELL... doncs amb tot, un concert impagable, i un repertori ben triat entre els Smiths i l'últim Morrissey. Va vindre va tocar i se'n va anar amb una classe i un estil ben net i que molts pocs tenen. Ni llarg ni curt: ideal! Em quede amb l'òstia q em vaig pegar (aquest seria el meu últim concert en plan fan i havia de ser-ho por todo lo alto, no?, o por todo lo bajo com diria Ruben, jejej) em quede amb Ruth a mi vera, i em quede amb l'inicial "How do you do!", no li poc retraure res... Simplement perfecte! Un vis amb Everyday is like sunday! ja hauria ratllat el pecat!

Un excel·lent per a ell, impolut!

EEC ha dit...

Gràcies per posar una mica d'objectivitat al post...jejeje. Jo t'ho jure que no era capaç.

Ais...!!

Per cert, jo no l'haguera acabat d'una altra manera: una de les meues cançons preferides, i una actuació continguda però emocionant i emocional em pareix un bon final, i molt provocatiu, a més. A banda, pensava que Everyday is like Sunday no t'agradava!

=)

xouba ha dit...

Eloi, criatura infeliç, mira que m'esperava alguna cosa forta del teu post post-fib...però t'has superat.
El final...m'ha matat.


(però com se pot ser tan fan i no tindre vergonya?)
amb tota la meua estima...PERTARDO!!!

Cent ha dit...

De ahí a la inmolación hay un paso; ojú peligru!! a més; és un guelo, UN GUELO...

Cent ha dit...

Eso mismo

Anònim ha dit...

Vaja... pues m´alegre que per fí les vostres pesquises foren reclamades... Vicentin, me gustaría verte en primera fila en un concierto de slayer

Anònim ha dit...

jo, que sóc ruth, volia dir-vos una cosa: que em va sentar molt malament que morrissey no em digués res, que és normal, però jo no estava preparada, con lo que hemos sido! i això em va fer adonar-me que el meu fanatisme per moz no té cap sentit, perquè com jo l'he estimat ell no m'estimarà mai, i també és normal, però no vaig a anar desperdiciant per ahí mi calor emocional en u a qui ni la vaig ni li vinc. por eso quiero decirso, oh mis amigos, que des de hui em declare fan de vosaltres, dels que m'estimeu i m'ho trasmeteu quan, i cal i quan no cal, pos tamé. no ho dic en plan cursi, ho dic com...resultat d'una maduració emocional que em porta al sentit comú...d'alguna cosa havia de servir-me tan gran suà! amigos, me descubro ante vosotros!