Agenda Nosolomúsica de novetats en ma casa.

Podria parlar de moltes coses, però com que l'únic que faig es estudiar reis catalans, i com la llengua ha anat de mal en pijtor (segons el meu professor, de quasi deu segles d’història, bé bé, sols hem estat uns 75 anys!), i el cabet se'm dispersa per on no toca, vaig a parlar de música, que ja sabeu que a mi em torba parlar com els de la RDL. Com que ara ja tinc internet (ja era hora!), estic explotant l’emule perquè em traga tot el que feia temps que volia tindre. Ací van algunes de les coses que he pogut trobar:

RUBBER JOHNNY, de Chris Cunningham: Aquest és un video fet per a la discogràfica WARP (la mare de les discogràfiques de música electrònica “intel·ligent”) de cinc minuts de duració i amb música de, evidentment, Aphex Twin. El video és la història d’un xaval deforme i hiperactiu, que va en cadira de rodes i es passa la vida tancat en la seva habitació amb el seu gos. La pel·lícula està molt bé, sobretot perquè dura sols cinc minuts: més, seria ja insuportable. De fet, és com un videoclip, amb un muntatge impossible de seguir, i fet amb càmera d’infrarojos. Però val la pena: és totalment Chris Cunningham. En l’enllaç, de tota manera, hi podeu veure el trailer i saber de què va la cosa.
WANT ONE i WANT TWO, de Rufus Wainwright: Feia temps que volia sentir-lo, perquèel coneixia de cantar una cançó en el darrer disc del meu estimat Antony. Són els dos darrers discos d’aquest mariquita il·lustre que ara s’ha posat de moda (diuen que eixia en la pel·lícula El aviador cantant en amb una orquestra). M’ha agradat, perquè és una cosa ultraorquestrada i passada de rosca, com a mi m’agrada de vegades. Es tracta de pop dens, entre cabaret i Mozart (La primera cançó del Want One està feta sobre el Bolero de Ravel...), i no saps si és una genialitat o la broma d’un queer. El que no m’acaba d’agradar és la veu, que recorda al Thom Yorke més arrastrat. Qüestió de gustos; caldrà sentir-lo més.
B-SIDES AND RARITIES de Nick Cave & The Bad Seeds: He sentit sols el primer disc, però promet molt...aquest aplega rareses de la primera època, i hi ha versions més o menys diferents de les originals, com la versió en acústic “agospellat”de The Mercy Seat, i cap cançó no desmereixeria en cap disc; encara que siguen cançons cantades a capella, com Black Betty. Altrament, en fi, tot el que es pot esperar del senyor Cova: blues, gospel i rock histèric, al límit en alguns casos; ple de borratxos, assassinats, amors maleïts, infern...i tot amb el toc arty d’aquella època, i que posteriorment va anar perdent.
HELIOTROPO de Vainica Doble: Un grup i disc raríssim. En principi sembla que haja de ser horrible per figamolla, però tenen quelcom d’inescrutable que les fan molt interessants. A mi m’agraden (En Familia, el darrer disc, em va sorprendre molt), i les lletres són boníssimes! No dic res: qui vulga sentir coses entre familiars, properes i dolçes (aparentment), i “estranyades” que l’escolte. Un exemple: estructura, el màrketing, stablishment, stablishment...no hay coyuntura para ir a Hawaii, la sociedad nos impone...A més, aquest disc és dels setanta, i té eixe toc folk de l’època per als que ens agrada Sisa.
THE WOODS de Sleater Kinney: Nou disc d’un grup de rockeres bolleres del qual n’havia sentit dir que eren prou potents. Doncs sí: són un mur de so fet amb guitarra, baix i bateria,, i els berrits de la cantant. Per cert, està produït pel gran Dave Friddman, el productor de Flaming Lips, però no patiu, que no hi ha violins ni teclats: sols micròfons posats al màxims perquè se senta la vibració del baix a l’orella. Molt bo, i amb un olfacte pop que no s’ha de menysprear. I les lletres, en principi compromeses amb la causa femenina.
MINIMUM-MAXIMUM de Kraftwerk: M’he fet amb el recopilatori en directe de Kraftwerk, i mola molt. Però com que el senyor Miq ja n’ha parlat, llegiu el que en diu sobre ell ací (amb el seu permís, supose =P).
TOGETHER WE’RE HEAVY de THE POLYPHONIC SPREE: Ja feia temps que tenia curiositat, però des que la gent que va anar al FIB me’n va parlar, i després del comentari del senyor Xelfer, em vaig decidir. M’encanta!! Efectivament, són dotze “peces” o “fragments" de fins a deu o dotze minuts de música, que és una mescla entre Brian Wilson (sempre Brian Wilson), Flaming Lips i una secta gospeliana consumidora d’àcid...genial. A mí aquest tipus de música és la que m’agrada escoltar de bon matí per a alçar-me content i sentir-me en harmonia amb el món...doncs això, que ja ho sabeu: together we’re heavy!.
CHELSEA GIRL de NICO: Fa temps que volia sentir alguna cosa de la Nico sense la Velvet, i Tago Mago en parlava molt bé d’eixe disc. És estrany, perquè no m’imaginava un disc tan ple de cordes i tan preciosista...però la veu inconfusible de la bella Nico, desafinant com una bellaca, li dóna eixe punt sinistre i fred. De tota manera, vull sentir-lo més. Ja veurem si el pose en la meva llista de fan o no.

Tinc altres coses per ahí a mig baixar o a mig escoltar, però ja les comentaré un altre dia. De moment, vos dic que pense fer la crítica d’un disc prou bo que –quasi segur- no podreu sentir mai, i que penseu de qui és aquesta lletra: “ódiame, pero recordando que solo se odia a quien se ha querido...” És d’ací, és d’allí, QUI és capaç de cantar una cosa tan brutal?

Mon Pare.

L'altre dia parlava el senyor Miq sobre la necessitat de ser eclèctic en els gustos i em vaig adonar que jo també patisc d'aquesta malaltia: entre the hardcore and the gentle, jo visc entre extrems culturals i d'afinitats...i crec que el responsable d'això és mon pare. Jo sempre havia pensat que jo em pareixia més a ma mare -seguint el tòpic sexual-, però m'he adonat que no. Jo em paresc més a mon pare, sobretot perquè és ell qui m'ha "educat" culturalment quan era menut. Ací va un petit homenatge a un home que, encara que ja no tingam massa en comú, tenim uns vincles que encara surten de tant en tant: un "raret" d'eixos que no te'n trobes tots els dies.
En primer lloc, mon pare és l'única persona de cincuanta anys que se'n va a vore Bob Esponja, Ice Age o la última de Disney tot sol a la sessió de les cinc de la vesprada amb tots els xiquets, i es compra xuxes per veure la pel·lícula, o que es pixa de riure amb Tom i Jerry i Tex Avery. La pena és que també se'n va a veure tots els blockbusters que s'estrenen, així com les de, per exemple, Steven Seagal (jo li renegue, però ell es fa el sompo i diu que ell va al cine a divertir-se, en fi). El curiós és que quan era jove es tragava tots els cineclubs, i se sap tots els actors d'eixos secundaris de tercera fila del cine clàssic a les cinc mil·lèssimes de segon (de fet, li encanta demostrar que en sap més que jo, el molt cabró). Com dic, s'ha vist tot el cine clàssic de Hollywood, especialment el cine de l'oest (Leone i Peckinpah se'ls sap de memòria) i el cine dels Marx o Chaplin (es tomba de riure ell soles cara al DVD). També, té un gust arrelat de quan era jove per les pel·lícules de terror dels setanta (a mi s'ha passat hores contant-me pelis senceres de l'Argento i del gore dels setanta quan era menut). També llegia còmics: jo vaig descobrir que hi havia més món després de Mortadelo quan mon pare va portar Makokis i Víbores, Crumbs, Nazarios... quan jo tenia uns deu anys. Gràcies a ell he llegit molt de còmic dels setanta i vuitanta (la seva època)...jo li passe sempre totes les novetats i les comentem; per exemple, Sin City li ha agradat més que a mi. I es pixa amb el König. I la música; ahí ja perd el nord: Queen, música dels seixanta (Mamas and the Papas va ser el primer Cd que va arribar a casa, i jo me'l tragava hores i hores...), Serrat -no podia faltar- flamenco jondo -però jondo jondo: té un Cd que mai m'he atrevit a escoltar d'un home que es diu Porrina de Badajoz-, musicals de Broadway (Funny girl, Cats, Jesuschrist Jesuschrist...) Barbra Streisand -li encantava, un horror-. Ara li ha pegat per la música clàssica i escolta tots els dies Radio Clàsica (jo li ho canvie per Radio ·3). Els llibres: ahí ja no puc amb ell. tots el best-seller, quan més grossos millor, se'ls fa xas, sobretot de novel·la històrica (li encanta la història)...
En fi, que amb uns precedents tan heterodoxes, jo havia d'eixir igual o pitjor: des d'allò més brut fins a allò més repelent, passant per Hair o Unchained Melody...

Justificació

Com vegeu, he canviat l'aspecte del template, que en diuen. La raó podria ser que va d'acord amb la portada del disc de Bowie, però la veritat no és tan sentimental -afortunadament-. La vertadera raó és que l'aspecte anterior m'agobiava amb tanta separació, i aquest és diàfan i simple,sense barreres...minimal.

Jo, i els demés

No puc evitar sentir vertigen quan pense que TOT, absolutament TOT, ens està imposat d'antuvi i per "altra gent": allò que pense, allò en què crec...els meus símbols, els meus mites, els meus gustos temporals i de sempre, la meva roba (les meves sabates...), tot això que em conforma com a individu resulta que no ho és, d'individual, sinó que m'ha estat "atorgat" per la història i la societat. Ja se que aquestes paraules no descobreixen res de nou, però a mi se m'oblida molt sovint: intente creure que sóc jo qui decideix per mi què m'agrada, o creure que el que pense i defense és immutable i indiscutible...però no senyors, no. Tot és circumstancial, i exògen (com m'agrada aquesta paraula!) a nosaltres. Al final, no se si el darrer reducte d'individualitat (i perdoneu la grolleria) serà la masturbació.

Glitter

Jo vull ser estrella del glam. D'una banda, a mi la purpurina i el confetti me maten, i eixa ambigüitat sexual, que sembla que s'ho follen TOT. També m'encanten eixos vestits resplendents, brillants, atrevits (el fons d'armari del Ziggy era impressionant: la Agatha Ruiz de la Prada -amb perdó- era una figamolla al seu costat)...igual que el maquillatge (rímel, pintura d'ungles, parpelles que es puguen veure de mil metres lluny)...en definitiva, tot val mentre estigues imponent. També, i sobretot, l'actitud conscient de ser una estrella damunt i fora de l'escenari, amb el gest a la cara de suficiència per sobre de tot...em fascina.
O també, ser un crooner del rock, a l'estil d'Elvis, Jarvis -Pulp- Cocker o Nick Cave: tenen la mateixa actitud i "mística" en l'escenari (pareix que la seva imatge quan actuen estiga per damunt de tot i de tots, fins i tot d'ells mateixos: no són persones, són déus) i fora d'aquests; m'encanta eixa cara de "ho he probat tot, i he estat en tots els llocs, babe, i no m'importa si no m'escoltes; no cante per a tu, sinó per a mi", però sense la capa de rímel. En definitiva, m'agradaria ser una rock star, please.

Escola de sirenes

Crònica negra: ara fa mitja hora ha hagut una tragèdia que ha estat a punt de convertir-se en massacre. Vaig a contar-ho tot: he anat al vàter després de dinar, i he tirat de la cadena...he anat a la meva habitació i m'he posat a llegir, fins que he sentit la canonada que seguia tirant aigua. He tornat al quarto de bany perquè pensava que s'havia enganxat la cadena i, quan estava en la porta...he relliscat sense saber com, i he caigut a terra estrepitosament. Ha eixit mon pare de la seva habitació -que està al costat del bany- i els dos hem vist incrèduls com tot el quarto de bany era tota una bassa d'aigua que brollava escandalosament del dipòsit del vàter i que arribava uns dos metres enllà...
Quatre dits d'aigua que em hagut de llevar entre mon pare i jo, mentre me n'adonava que havia vist la mort al meu davant, en forma de sirena que, amb els seus cants embaladits, intentava que em descalabrés...esfereïdor, no?

Se m'ocorre cada cosa

No se si és pel mareig que produeix tan de mite junt (Dahl i Burton), però a mi el paper de Willy Wonka del Johnny Deep em recordava una mica a Morrissey: eixes jaquetes de vellut morat, eixe dandysme tan afectat (un poc mariquita, no?), eixe individualisme anti-vulgaritat, quasi misàntrop en alguns moments, i eixes frases tan ingenioses (i tan "inglish airony") quan es refereix als xiquets repelents...i eixe aire asexuat...no se, per a mi el Johnny Deep era com un Oscar Wilde -o Morrissey, que de vegades són un poc la mateixa cosa- passat per la mini-pimer del Burton (blanc de pell, obviously). I ho havia de dir.

"Tírate al blanco"

Supose que serà açò el que pretén fer el guarret de Vicente Aranda amb l'adaptació del Tirant que està preparant...
Bé, després de l'acudit, vull fer-me resò de les veus escandalitzades pel fet que un director espanyol rode -i ens robe- una de les obres cabdals de la nostra literatura, la qual sempre l'exhibim orgullosos arreu del món i que damunt, es titula -què lleig, per favor!- Tirante el Blanco.
Jo també n'estava, d'escandalitzat; m'és igual que la roden en anglès, és "la nostra obra", i ja només ens faltava que els espanyols ens la furtaren, com van fer en l'horrorós telefilm sobre Ausiàs March. Ara bé, recapacitem una mica, abans que l'esperit patri ens unfle el pit: pensem en la universalitat de les obres clàssiques, i en exemples històrics, també més o menys reeïxits: El Cid del Charlton Heston, o la trilogia que féu Passolini, amb l'adaptació cinematogràfica de Les mil i una nits, Els contes de Canterbury i El decameró. També eren adaptacions d'obres clàssiques fetes per un "extranger". Així, doncs, des d'eixa perspectiva, l'Aranda té tot el dret a adaptar el que li vinga en gana en la llengua que més li agrade, no?
Més encara, si volem enfadar-nos amb algú per aquest greuge, hauria de ser amb nosaltres mateixos, per no haver-ho pensat abans. Ja se que la nostra indústria (produccions catalanes i fetes en català) no es mereix eixa categoria per ser inexistent, però hauríem d'intentar crear-la, per minsa que fos, MALGRAT LES DIFICULTATS. I si manquen diners, senyors, miren què ha fet l'Aranda: una cosa que es diu co-producció amb altres països.
El que vull dir, en definitiva, és que no ens podem queixar si hi ha algú que se'ns ha adelantat (amb més mitjans, publicitat i diners, no ho dubte), i fa amb eixa obra el que més li agrade. L'única cosa que podem fer és anar al cine quan l'estrenen i jutjar-la des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica i de l'adaptació (jo, al menys, la posaré a parir: segur que d'un vell pervertit no pot eixir res de bo. A més, què s'ha pensat el castellanet eixe, fent el Tirant en anglès? Senyor, ja parec un de la Lliga Catalana...)

"I just don't know what to do with myself", more or less.

M'està entrant el nervi acadèmic...i sobre el meu futur: no trobe la manera de fer el CAP en cap lloc (ja-ja, acudit) perquè, o he d'haver acabat la carrera, o he d'estar matriculat en aquella universitat. I, encara que tots diguen que el canvi de pla d'estudis, que allargarà el Curs d'Aptitud Pedagògica fins als dos! anys porten proposant-lo des de ja fa temps sense que complisquen l'amenaça...em temo que sí: ara va de veres. I la perspectiva de quedar-me dos anys més estudiant és horrorosa...no se, no se què fer. De moment, em ve al cap el terrible pensament: "capullo: per un puto quadrimestre, per un puto quadrimestre, que te toca pringar". En fi, ja veurem si els fats i, sobretot, la meva tendència a deixar que les coses "pasen" i prou, em deixen acabar la carrera prompte!

Fiber than (all of) you

Ai...ara que tots tenen l'entrada o l'abonament, ara que queden tres dies, ahir que va vindre BPT a per la meva tenda...ARA M'AGAFAT EL MONO DE FIB!!!! I jo m'he de quedar ací estudiant...en fí, quan aneu, aviseu a tots els fibers que ho sent, que aquest any no he pogut anar, però que m'enrecorde d'ells amb carinyo. I vosaltres, reseu una oració, i enrecordeu-se'n també de mi. Snif.

(dedicat a BPT, el fiber més veterà, i a la resta: els nous, i els asidus)

Em trasllade

Avise a tot el món que a partir d'ara mig-viuré en la biblioteca de Gandia (Plaça Rei Jaume I), tant pel matí com per la vesprada: tinc tan sols un més per a estudiar. Ho dic perquè m'agradaria molt que em fereu visites -regulars o intermitents- per què així no em desespere d'una banda, i de l'altra no em senta l'únic capullo que té exàmens per a setembre.
Gràcies anticipades,
A lad pringated.

Llarga vida a Stephen Merritt i els seus Magnetic Fields

"Per què una afirmació tan categòrica?", vos preguntareu. Doncs jo vos dic que sentiu els seus discos, i en tindreu la resposta. Tanmateix, si sou de mena incrèduls -cosa que jo defensaré sempre- ací van unes quantes raons teòriques:
Stephen Merritt és el continuador d'una llarga tradició d'artesans de la música pop. O millor dit, alquimistes, que eren capaços de construir melodies meravelloses, d'eixes que se't queden al cap i no pots deixar de tararejar, i que et reconforten qualsevol dia gris, sense oblidar la seva mestresa en els arranjaments i les orquestacions: feien vertaderes suites sota l'aparença de simples cançonetes pop. Estic parlant de Cole Porter, Burt Bacharach, Phil Spector i Brian Wilson (que, quan es muira, segur que va a la dreta del Senyor perquè en vida és tot un àngel), però també d'ABBA (i mut, que ja se quina cara estareu fent), per exemple. I tot això, sense oblidar les seves arrels americanes, actualitzant-les i modernitzant-les.
Doncs bé, Stephen Merritt és l'hereu de tots aquests genis, però també, per exemple, de Nick Drake, en els temes més acústics i minimalistes, dels Smiths, en les lletres, o de Human League: melodies pop senzilles, en aquest cas tant en el fons com en la forma. El seu secret és simular el mur de so de l'Spector o del Brian Wilson, amb el mínim d'elements. De fet, els seus primers discos -millor dit, tots fins el 69 Love songs- entren dins de la categoria de pop electrònic, però d'una electrònica de l'engròs, d'estar per casa: The Charm of the highway, The house of tomorrow, Holiday, Get Lost...són petits discos de petites perles del pop de teclats.És cert que la proposta d'un mur de so amb teclats vinguts directament dels primers 80 pot acabar saturant, però es poden trobar grans cançons com "The flowers she sent and the flowers she said she sent", "Take extasy with me" -versionada darrerament per !!!- o "Don't lok away". Ara bé, Oh, senyors!, que l'any 1999, després d'uns anys dedicat a altres projectes (The 6ths, the Future Bible Heroes) torna amb els
Magnetic Fields amb l'Obra Magna: les 69 cançons d'amor: tot un document musical en un disc triple, composat i arranjat per ell, i quasi tot intepretat també per ell (la seva banda es completa amb Claudia Gonson, piano i bateria, Sam Devol, xelo, i John Woo, guitarres i banjo) sobre TOTES les cares de l'amor. Hi cap tot en les lletres: amor fou, amor idiota, ruptures, retorns, amors impossibles, venjances, amors cabrons, amors heteros, amors gays (sobretot aquest darrer)...En definitiva, és tot un resum dels temes i perspectives de l'amor -el gran tema- amb què s'ha acarat la música pop en el segle XX.
I la música? Doncs, en aquest disc, finalment Stephen Merritt aconsegueix depurar els arranjaments, fent-los més subtils i, sobretot, s'obri als instruments "acústics": xelo, guitarres i piano, com he dit: el resultat és tan satisfactori que en l'últim disc, I, ja no hi cap l'electrònica. També deixa a altres la veu, amb la qual cosa, segons el punt de vista de la cançó, crea interessants jocs i dobles sentits (en la cançó "Come back from San Francisco", per exemple, Claudia Gonson li diu al seu amor que torne a Nova York, i no deixe que l'"ambient" de la ciutat de la costa oest no el permeta tornar; tanmateix, sabem que la lletra és d'Stephen Merrit) i no cansa després de tres hores de música.
Però ja he dit que l'obra pretén ser un repàs a totes les formes del pop americà del s. XX i a tots els tractaments del seu tema principal. Així, també en aquest disc adopta TOTES les formes possibles de del punt de vista de la música: rock, reagge, country, pop electrònic, balades, himnes, pop "avantguardista", alegre, trist, amarg...en fí, i sense fallar-ne en cap: n'hi ha de millors i de pitjors, però no n'hi ha cap de dolenta. Ara bé: es tracta d'un disc editat al 1999, amb la qual cosa, com suposareu, aquest viatge per la música del s.XX està enfocat des d'una perspectiva, diguem-ne, postmoderna -no panic: en el millor sentit de la paraula-: revisitar gèneres des de l'honestedat, però també des de la ironia. I ací rau el mèrit de l'obra: 69 cançons, totes efectives, que fiten sempre el límit entre la sinceritat, la ironia, la cursileria, la pedanteria...sense passar-se'n mai.
Però aquest home, a més, té trezte mil projectes paral·lels (els grups abans esmentats, bandes sonores...), com el darrer: una mena d'òpera rock sobre la vida i obra de Hans Christian Andersen. Vols caldo, dos taces.
No diré res més sinó que un dels tres o quatre millors concerts que he gaudit i m'han posat la pell de gallina fou en la gira de presentació del Wintercase 2004, amb Astrud i els Magnetic Fields -Stephen Merrit és l'ídol, junt amb Morrissey, de Manolo-, ambdós en acústic. Impresionant.

Si voleu més informació:
www.houseoftomorrow.com i www.allmusic.com

Hi ha gent que té el cervell entre les cuixes.

-Aleshores: si ho he entés bé, als terroristes suïcides musulmans, quan es moren els esperen les hurís, que són dones bellíssimes a la seva disposició. A veure si resulta que allò que realment els mou a morir fent atemptats (tres en "occident" en quatre anys, cada dia en Irak) no és la religió, sinó la verga. Què trist.