Em fa ràbia no poder parlar com voldria d'aquesta pel·lícula, però no sóc capaç de trobar-hi les paraules justes per poder expressar tot el que vaig sentir vegent-la...i pense que remetre sols als aspectes tècnics o fílmics és absurd. Sí, és una obra mestra del cine, dirigida per Dreyer el 1927, tracta el procés judicial a aquesta "heroïna", i es considera la millor pel·lícula sobre Joana D'Arc. També es pot dir que ja sabem d'on trau Lars Von Trier eixes protagonistes per a les seves pel·lícules...però a mi el que m'interessa, i em frustra no poder explicar-ho, és el que jo vaig sentir mirant eixe rostre de xiqueta superada pels fets, lluny de la imatge hagiogràfica de santa guerrera, que no sap ben bé de què se li acusa; que té por dels homes d'esglèsia que l'enganyen i que la volen condemnar, que se sent sola...però que confia cegament -de manera infantil- en la seva veritat, la atorgada per Déu. Eixos primers plans, insistents en el cas de Joana, eixa interpretació, eixe verisme quasi pornogràfic en algunes imatges, eixa austeritat en els decorats (el blanc!) i la càmera...ella, ella, ella, el seu rostre.
No se, no puc explicar-ho: només se que em va agafar del pit, i vaig plorar per dins, i quasi per fora. Quelcom emocional i primari i, si jo fos cursi i creient, diria que espiritual.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Tens la gran capacitat de fer-me agafar ganes boges de veure pel·lícules... de moment ja hem fet una quedada Jorge, Susana-Carry i jo per veure Pink Flamingos, el que no sé és quan, però ja et diré què m'ha semblat la cosa!
Em va fer molt de goig sentir-te l'altre dia, vaig entrar a classe amb molta alegria!!!
UN BESOT GUAPO!!!!!!!
Simplement preciosa.
No sabia on ni a que agafar-me mentre la veia.
Gràcies perla!
La Passion de Jeanne D'Arc
Publica un comentari a l'entrada