dimarts, d’octubre 17, 2006

Torne perquè és precís dir açò

Llegiu, fill meus, llegiu el plaer de ser un mateix perquè contes la teua història. Sota la inclement llum zenital fluoerescent, en la "Ciénaga de los lobos", en la ciutat del "jódete y cáete muerto", el ritus iniciàtic, la dansa i el vol entre el monstre que dorm en Manhattan amb nom de sigles i que arrassa sense contemplacions; d'un William Parker encreuat que busca el seu amor de joventut, i que descobreix que si vol trobar-lo haurà de no-buscar-lo. I mentres, conviu amb les despulles de la societat en mans de Reagan i Nancy: personatges, com ell, com el llibre mateix, en la corda fluixa i sense xarxa, però més lúcids que ningú, dels quals és impossible no enamorar-se.

Llegiu La ciudad de los cazadores tímidos, la darrera novel·la de Tom Spanbauer, i sabreu què és la màgia de crear, de ser, amb les paraules: eixa sensació fantàstica de sentir que les paraules, les creadores, se't posen dins el cos, dins la boca, i les pots assaborir. I és que cal una mica de sentiment en aquest món.

Perquè el supervivent és qui ha de contar La Història. I pot ser per a Spanbauer siga la última, perquè té la Sida.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Tomo nota!
Si la novela té la mateixa força q el teu post, valdrà la pena.
bestes...

Anònim ha dit...

Jo la vaig tindre a les mans, davant teu, i ja em va fer goig, així és que no la deixaré escapar. Molta força aquest post, sí senyor!

Ens veiem, besets!

Marc ha dit...

Jo havia llegit "el hombre que se enamoró de la luna" i em van encantar. Me l'apunto com a lectura nadalenca.

per cert, avui he acabat una novel·la (del protagonista, és impossbile enamorar-se'n) que té una frase final que m'agrada molt, molt escaient, em sembla, al teu post:

Al final del naufragi sempre queda el mar.

Anònim ha dit...

Hola per primera vegada...jo no se qui eres i tu tampoc saps qui sóc jo...Què et va semblar el hombre que se enamoró de la luna? A mi em va cautivar des del primer moment...La ciudad de los cazadores tímidos et deixa afectat després? vull dir, és molt trista?

aitana carrasco ha dit...

no és l'última cançó... acaba de publicar-se "ahora es el momento", Mondadori... no puc dir-te res encara perquè me l'estic guardant uns dies abans de començar-lo. salut!