Poètiques

M'agrada l'art (nyas, cosa evident, però no se com introduir el tema). I quan dic art vull dir la música (la que m'agrada), el cine, la literatura i el còmic, bàsicament, perquè és el que jo consumisc normalment. Això ja ho se, no? El que sempre m'he preguntat, i he intentat esbrinar, és per quina raó hi ha coses que m'agraden i hi ha coses que no; vull dir, quin són els paràmetres que em permetrien justificar(me) les meues preferències. El problema és que la típica dicotomia fons/forma no m'apanya, perquè se que el tema, o més modernament, el concepte, no m'és suficient com per què m'agrade una cançó o una pel·li, ja siga banal, o extremadament profunda (a més, em repeleixen tant les idioteses com les actituds pedants, per molt justificades que estiguen: l'últim exemple, la pel·li de Godard Vivre sa vie). I també, les actituds morals massa evidents en l'art, la majoria de vegades tampoc arriben a copsar la meua atenció (Martí i Pol, pobre, ha sigut la diana de les meues manies últimament).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.

(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).