dissabte, de setembre 17, 2005

Tot és circumstancial n. 325

...al final el patriotisme -qualsevol- és també un dogma de fe.
(però un cop llegit açò, fem com si no ho haguessem vist mai)

3 comentaris:

xouba ha dit...

jeje ai miq...a mi em va costar fins que li vaig preguntar a l'autor en persona. JA HO JE DIT... que te gastas una filosofia...

el patriotisme té de tot menys racionalitat. Nostàlgia i sentiment de propietat és el que més abunda, crec, a més de ser algo tan i tant "normal" que pareix que estiga mal no sentir-lo.

TOT ÉS QUESTIÓ DE MESURAR-HO CORRECTAMENT
NO CREUS?

EEC ha dit...

El que vull dir és que, tot en aquesta vida, i tot allò referent a les societats més encara, és relatiu perquè està lligat a uns fets històrics; o, més clar encara, a les decisions d'unes determinades persones en un moment determinat. I el sentiment de lligam a una cultura, i a una identitat, també ho és. Per això, el fet de sentirte lligat a uns signes i a una història és com un dogma de fe: t'ho has de creure de manera cega. Ara bé, és precís fer-ho per a sentir-te part d'alguna cosa.

Espere haver-ho aclarit una mica; i senyor Ewok, no estic diguent que siga dolent: és, de fet, inevitable.

EEC ha dit...

I si no ho enteneu, mea culpa, de vegades el cap se m'embolica tant que ni jo mateix se què vull dir :P