connect-me.

I bé, al final m'ha passat. Ara fa una estona m'ha eixit tot. M'he cansat. No és isolació, no estic fent vida estricta d'eremita (encara com...) però poc a poc note com m'estic asfixiant. I ara necessite, plagiant The Thin White Duke, "connectar-me amb el món". Eixir de mi (afortunadament, darrerament em trobe en pau amb mi mateix -tal volta de manera una mica egoïsta-), i veure rodar el món. Ja no hi ha prou amb la construcció mental que em faig sempre que estic sol, d'un univers a la meua mesura, entre el corredor estret del meu pis (confetti, colors estridents, surfin', ABBA, Yoshimi, Ziggy...); necessite sentir l'energia cinètica dels cossos en moviment i sentir-ne l'olor. Beure un altre aire i un altre paisatge. I no sentir-me paralitzat en aquest estat d'embriaguesa idiotitzant que note que em corre pel cervell des de fa unes setmanes.

O, com a mínim, espere assumir-ho fins que pase tot, i (crec que és el que queda després de llevar-li tota aquesta espiral retòrica; sempre tendesc a reduir tots els moments negatius a vulgaritats ridícules, sense possibilitat de justificació, i no sóc capaç de donar-li mai la "grandesa" que necessiten per fer-ho) que mentrestant se'm passe ja aquest desfici.