Un home. Qualsevol. Mediocre. Anònim. Solter. NORMAL. Que treballa en una empresa, en un edifici deshumanitzat, utilitzat per caps sense escrúpols. Un apartament. Ell que ho accepta. I també una dona, jove, guapa, però tampoc excessiva, que treballa en la mateixa empresa. Soltera. Anònima.
Un drama senzill, quotidià, gens tràgic: ens podria passar a tots. Però un drama al cap i a la fi, perquè és una persona, i a les persones ens afecten les coses senzilles i quotidianes. La vida de la classe mitja, els petits conflictes de l'home contemporani. I humor, però humor humanista, humanitzador. Necessari.
I, evidentment, Jack Lemmon, i Shirley McLein. Genial ell, i genial ella. I guapíssima en la seva "normalitat". Una obra mestra, i una pel·lícula per a reconciliar-se amb el món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
escolta xatet , per als burrets com jo : de quina peli parles ????
Potser està escrit , potser... però com que no trobe pregunte
Home... un drama tampoc.
Que Lemmon té uns interessos al darrere, o acàs ell no va pujant en la empresa a mesura q va deixant la clau de sa casa.
La culpa és de Lemmon q no sap imposar-se davant els jefasos i dir -nenes, si voleu follar cadascú a sa casa i Déu en la de tots.
Per a drama el del Tio Canya.
Home, ja se que el Lemmon és el responsable, però està agafat de peus i mans...i si no mira el final. Jo el que dic és que és un argument que "estructuralment" (per a alguna cosa m'ha de servir el que esic estudiant) és un fet que ens pot passar a tots: perdre la dignitat sense quasi adonar-te'n, dins del sistema laboral -o qualsevol altre-.
I Laieta, la pel·li és "L'apartament", de Billy Wilder: xu-lís-sima!
bé bé , la busque ara mateix , així després us dic...
Publica un comentari a l'entrada