Nou rècord

Últimament, no se si per la tardor (dic tardor més que res per mantindre les tradicions), per aquesta època d'impass, o per haver tornat a Gandia després de tants anys, estic molt, molt, abúlic; desficiós, sí, però sense res que aconseguisca llevar-me la sensació de continuum, de repetició ad nauseam (m'agraden les expressions llatines)d'avorriment, en definitiva. I no és una qüestió de coses a fer, sinó d'avorriment intern, anímic (eixe és un dels motius pels quals no publique amb massa freqüència: no hi ha res que em sorprenga tant com per contar-ho, i la inspiració també se'n ressenteix). Hi ha dies que estic lleugerament content, i altres que estic lleugerament trist, però sempre sense exir-se'n massa del centre-zero. I no m'agrada.

Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?

Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.

Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.