Músiques per a la tardor

Ara que estem a la tardor (sí, sí; jo, estic a la tardor, diga el que diga el clima, que ja està bé), ací van algunes cosetes noves que escolte sota la llum eixa d'octubre...algunes les he enllaçat ací a la dreta, però com que m'han agradat tant, les vull comentar =P.

Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.

Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.

Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.

Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.

Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.

Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.

Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?

The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?