Ara fa una estona ha arribat mon pare de la consulta del metge. Doncs sí, el que tenia mon pare era molt, molt dolent...en una escala de l'u al deu d'agressivitat...el tumor de mon pare era de nou. Nyas, un bon ensurt. Però la bona notícia, és que afortunadament, li'l van traure a temps. A temps just. A temps justíssim. De fet, uns mesos més tard, i mon pare s'hauria mort. I, ara sí, ho dic, amb tota la transcendència del terme, amb tota la magnitud del concepte que el meu cap pot arribar a imaginar quan ho dic, perquè no crec -no se, si sóc sincer- que puga arribar a assolir-ho, a entendre-ho. I és que, quan m'han dit que mon pare podria haver mort, perquè sí, no he sigut capaç de penetrar més enllà del so de les paraules. No vull, tampoc.
Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.
De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Yo también me alegro Eloi.
=)
OH!
YUHU YUHU YUHU
Dona-li una besà a ton pare de la meua part.
Què be!
un altre "petonet" a tu també xico-moto
m'alegre molt perla!
Si algun dia tens temps ves a un d'ixos admorçars, són impagables. Jo aquest estiu he anat amb mon pare algún dissabte. Donen per a reflexionar sobre moltes coses.
:P
Publica un comentari a l'entrada