Dos somnis

Últimament estic tenint somnis com no havia tingut mai. Són somnis molt, molt reals, i on ixen sempre amics meus. Estan bé perquè solen ser inofensius, però com en tot somni, sempre hi ha coses surreals que fan que em desperte marejat i una mica descol·locat. Hui he tingut dos somnis d'eixos, i m'han resultat tan vívids que he decidit posar-los per escrit.

Somni nº1. Per a Bata:

En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?

Somni nº2. Per a Sandra i Neus:

En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.

I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!