Anit em vaig fumar un canut en la solitud de ma casa i, com sempre que em gite fumat, em van aparéixer pel cap milers i milers d'idees, reflexions i preguntes que no vaig poder retindre, excepte aquestes que ara plantege (supose que se m'han quedat perquè són algunes que sempre han sigut recurrents per a mi):
Ara ja he arribat a entendre -més o menys- que quan passe per algun lloc, o quan parle, o quan xafe algú, no desaparec després d'anar-me'n; sempre m'ha costat d'assimilar, i de fet, hi ha algunes coses que han sigut consequència de la meua inconsciència, que deia algú. Molt bé, ja dic que poc a poc vaig assimilant-ho. Tanmateix, sempre em quedarà el dubte de saber com em veu la gent, com s'interpreta des de fora tot allò que jo trobe lògic i normal des de la meua perspectiva i les meues premises vitals i també, evidentment, aquelles que, per no ser més eufemístic, m'avergonyeixen (precisament perquè no entren dins dels meus valors). Se m'entendrà del tot? Ho trobaran estrany? Se m'aprova i se'm respecta tal i com sóc i com faig, o se m'aguanta i prou?
I la pregunta més important de totes, la que m'interessa més, realment; i la més impossible de contestar: si jo em conegués, si jo un dia em trobara per ahí (per tal i com som prou especialets, jo i l'altre jo que acabaria de conéixer) em cauria bé?
Ai, com m'agradaria tindre les respostes...!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Has fet la pregunta!!!!
et cauries bé a tu mateix si et conegueres? això també m'ho pregunte moltes vegades, però bàsicament pense si em cauria bé la xiqueta que vaig ser, la qual cosa encara crec que és més difícil de respondre, perquè per a decircir-me pel si i pel no només tinc els records...però jo crec que no m'hauria caigaut massa bé...en fi...les criatures no són lo meu, i trobe que jo era prou pesada.
Raimon diu en una cançò (oh! citamos un artista) "més val no ser entés que romandre callat", molt inteligent per la seua part.
Sobre què pensa la gent de tu, si t'entenen o no o que collons els passa pel cap cada vegada que et vegen o obris la boca...xico...supose que també depén de la situació, el temps i el moment històric -que les coses van canviant, i tu no saps a quina velocitat- xato. I és que et fas les grans preguntes, coses que no sabrem mai...com per exemple: què pensa el teu mestre quan està corregint el teu examen.
Són tants els misteris que visc abrumada.
però clar....
la gent quan pensa en tu...pensa en el tu que eres cap a fora...però i si conegueren el de dins, el de la veu en off? OJU! la cosa se complica!
i aleshores tu qui series? ho dic perquè en funció d'això, la cosa canvia prou... ( quan m'ho digues m'agradarà contestar-te, m'encanta pensar hipòtesis que mai podré comprovar!! )
Publica un comentari a l'entrada