Advertisment

Cercar paraules és bonic. Saber d'on venen també: encara que no sigues especialista en la matèria, és tot un divertiment vore com evolucionen les formes i els sentits d'eixes coses que anomenem paraules. I també, és bonic, simplement, gaudir de la bellesa formal, sonora, que tenen alguns mots.

Doncs amb això juga l'autor del recent blog, Etimologies,que hi ha ací a la dreta. I dic juga amb tota la transcendència del mot, perquè el que ell pretén, més que analitzar, o estudiar, és gaudir, i fer gaudir, de les paraules. I això és bonic, i no és cap tonteria. Més, això ho pot fer perquè si hi ha alguna cosa que caracteritze al seu autor (també responsable de Pans de pessic) és la curiositat inesgotable, i la voluntat d'encuriosir els demés; sempre, però, amb la senzillesa com a premisa. Perquè allò que més li preocupa al meu amic Gonçal són, primer de tot, les persones. I això hui en dia és important.

(Ara que ja t'he tret de l'anonimat, senyor Lopez-Pampló, hauràs de agafar-t'ho més seriosament, eh?)

Brut(alment)

Ja fa molt anys, però des de que tenia uns huit o nou, que estic calent. La testosterona no baixa de nivell i, malgrat petites oscil·lacions, SEMPRE m'he recordat a mi mateix més eixit que un gos. No se si és un fet vergonyós o no, però així és, què hem de fer. El mal és que últimament el desig està augmentant perillosament, fins a cotes vertaderament difícils de suportar...aquest darrer mes, vaja, ha sigut insuportable, per a què enganyar-nos. Fins i tot, crec que supera les èpoques de major ebullició hormonal, quan eres pubertós, i et mates a palles com una mona (això és indestriable d'eixa època. Bé, d'eixa època, i de qualsevol altra). El mal és que ara també continue igual, i l'ànsia de pell cada dia augmenta...hi ha vegades, fins i tot, que sent que m'animalitze, i em llençaria damunt de qualsevol cosa (i dic qualsevol cosa amb tot el sentit tràgic del terme) si no fora perquè encara la urbanitat no ha sigut vençuda per la líbido.

Necessite, no només sexe, sinó pells. Pells que m'abracen i m'asfixien entre la seua dermis. Jo crec que això seria suficient per a mi: alenaria alleugerit com si m'hagueren llevat una carrega de damunt...

De veres, que jo no entenc com hi ha persones que són capaces de suportar tan estòicament la crida de la carn, amb cara de no necessitar el sexe, ni tan sols el més personal. Jo no puc, i aixina vaig pel món.

Torna la série "Jo, jo i jo; i el cosmos"

Anit em vaig fumar un canut en la solitud de ma casa i, com sempre que em gite fumat, em van aparéixer pel cap milers i milers d'idees, reflexions i preguntes que no vaig poder retindre, excepte aquestes que ara plantege (supose que se m'han quedat perquè són algunes que sempre han sigut recurrents per a mi):

Ara ja he arribat a entendre -més o menys- que quan passe per algun lloc, o quan parle, o quan xafe algú, no desaparec després d'anar-me'n; sempre m'ha costat d'assimilar, i de fet, hi ha algunes coses que han sigut consequència de la meua inconsciència, que deia algú. Molt bé, ja dic que poc a poc vaig assimilant-ho. Tanmateix, sempre em quedarà el dubte de saber com em veu la gent, com s'interpreta des de fora tot allò que jo trobe lògic i normal des de la meua perspectiva i les meues premises vitals i també, evidentment, aquelles que, per no ser més eufemístic, m'avergonyeixen (precisament perquè no entren dins dels meus valors). Se m'entendrà del tot? Ho trobaran estrany? Se m'aprova i se'm respecta tal i com sóc i com faig, o se m'aguanta i prou?

I la pregunta més important de totes, la que m'interessa més, realment; i la més impossible de contestar: si jo em conegués, si jo un dia em trobara per ahí (per tal i com som prou especialets, jo i l'altre jo que acabaria de conéixer) em cauria bé?

Ai, com m'agradaria tindre les respostes...!

Mon Pare II

Woody Allen deia en no-se-quina pel·lícula que les dues paraules més boniques d'un idioma eren "és benigne". Doncs hui no les hem sentit. Resulta que el tumor de mon pare és dolent...però estic tranquil, perquè conec a mon pare: ha arribat a casa després de la notícia com un xiquet que no s'asusta ni es preocupa per res, i s'ha posat a fer el dinar. En fi, ja dic que se (i sabeu) com és mon pare, i se que, siga benigne, maligne, o austrohongarés, ho aguantarà tot amb bona cara, i que se'n sortirà de l'operació i del que calga.

Paraula de Kylie Minogue.