Quina època més daurada

Aquesta nit, sense saber massa bé com, he descobert que en la 2 de TVE, a la 1 de la nit, estaven reposant aquell mític programa de principis dels 80 que es deia La Edad de Oro. Sí sí, aquell programa del qual tots n'hem sentit parlar o n'hem vist imatges, presentat per una tal Paloma Chamorro, i pel qual van passar TOTs els protagonistes i artistes de la Movida (músics, fotògrafs, directors de cine...), i fins i tot gent de fora (si no m'equivoque, van arribar a entrevistar Andy Warhol). Si algú ha vist per la tele algun reportatge de la Movida segur que eixien imatges de La Edad de Oro...
I no és qüestió de nostàlgia, perquè és ridícul sentir nostàlgia d'una època que tu no has viscut (jo tenia dos o tres anys), però sí he sentit enveja del model de programa que representa(va): una boja passota amb els cabells tots cardats parlant de tu a tu amb Dinarama i amb un@ jove encara Bibi Andersen, o amb el macarra de Garcia-Àlix, el fotògraf, comentant l'actuació en directe d'una altra boja que feia música revival dels cinquanta, rodejats de moderns i de fum de tabac, mentres són interromputs pel regidor...o la producció de curtmetratges o videoclips encomanats a músics i directors de cine (Almodovar, evidentment)...
No se: no puc imaginar-me un programa, ara com ara, presentat per una moderna (no una fiber, per favor!), on estiguen sentats Nacho Vegas, Chico y chica i Jota parlant de la videoinstal·lació de Matmos, del concert d'EXP, o de l'actuació d'Antony and The Johnsons. I el pitjor és que no se si jo mateix no deixaria de veure'l per no perdre'm GH7, per exemple...

"No solo de tecnopop vive el hombre"

Doncs sí, el burret m'ha portat més coses a banda de DM i PSB. Aquestes són algunes de les cosetes variadetes que escolte:
Joan Miquel Oliver: Surfistes en càmera lenta. El disc en solitari de l'artífex de la música i la lletra dels discos d'Antònia Font. En aquest cas el geni boig ha fet un disc preciós, senzill -res a veure amb el grup- basat en programacions i guitarres cassolanes per fer un pop, com ell diu en una cançó, lo-fi. Ara sí que s'acosta a Albert Pla -en la forma de cantar- i al seu mestre Sisa. En fí, un disc notable i ben bonic de sentir quan estàs sol a casa. A aquest home se l'haurà de cuidar.
Antònia Font: Antònia Font i A Rússia. Per fí tinc els dos primers discos del millor grup de pop, ara com ara, dels Països Catalans, i de tot l'Estat Espanyol, al costat d'Astrud. Malgrat que no s'acosten a la qualitat dels dos darrers discos (els millors, repetisc, de l'Estat Espanyol darrerament), sobretot el primer, on es deixen dur massa per la patxanga sense l'estil propi que demostraran després, són dos obres que poden fer ombra a qualsevol LP que es publique per ací. De fet, A Rússia, encara que baixe la qualitat en els útims temes, és un disc ple de perles de pop, com "Tots es motors", o "A Rússia" mateix. Insistesc: a Joan Miquel Oliver se l'haurà de mimar: no ens podem permetre el luxe de fer-lo malbé.
The Birthday Party: Prayers on fire. El grup on militava Nick Cave abans dels seus Bad Seeds als inicis dels 80. Per tant, rock arty i post-punk salvatge i NO BALLADOR ( ho dic per als revaivalers d'ara), visceral, sinistre i en certs punts desagradable: més punk que post, de fet. Com els Bad Seeds però en bèstia.
Morente: Sueña la Alhambra. Un disc de Morente destinat a ser la banda sonora d'un documental amb el mateix títol. Són unes peces molt etèries, sense la contundència que pot ensenyar el cantaor, però igual d'interessant i bonic.
Au, un altre dia més: encara em queda el nou de Kiko Veneno, dos de Brian Eno i, uf! la integral de Serge Gainsbourg...

On estan les meves estimades guitarres?!

Ja fa temps que no escric en el bloc, i és que hi ha un motiu poderós: aquestes dues setmanes he estat escoltant les cosetes que m'ha anat portant el burret, i que aniré comentant -a poc a poc, que si no la gent em renega.
De fet, l'única cosa que he estat sentint pràcticament aquests dies és la discografia -quasi- sencera de Depeche Mode. Doncs sí, ara mare, ara que ja fa anys que tinc els collons peluts, m'he decidit a escoltar DM. Li ho deia a un amiga i em va dir que si ho feia era perquè passava una mala època; doncs no, al contrari: ja fa temps que m'agradaven, però sempre que sentia la veu i la música de G&G, em sentia com si m'agafaren de l'estòmac i me'l regiraren: m'agafava una tristesa infinita i m'amargava el dia. Per això, sempre intentava negar la evidència, fins que he arribat un punt en què puc escoltar-los i gaudir-los sense que m'afecte més del necessari.
I bé, sempre hi ha un moment per a cada cosa: ara m'he fet puto fan i, encara que no vaig a fer cap comentari crític de la discografia (fa només dues setmanes que els escolte bé, i per ací hi ha gent que els coneix molt millor), sols deixe constància que m'agraden tots (els únics que em falten són els dos primers, i l'Exciter i el que acaben de traure), però els meus preferits són: Violator (obviously), Black Celebration i Some Great Reward, encara que els millors són els dos recopilatoris de hits rere hits.
Però la cosa és més greu, perquè una altra cosa que m'he decidit a tindre d'una vegada és els Pet Shop Boys: aquest és un grup que SEMPRE m'ha atret: m'enrecorde quan sentia per la ràdio Go west, o l'horror dels singles del Bilingual, que aleshores m'agradaven, i els videos de Nightlife, amb aquells pantalons-falda-vestit de ninja que em fascinaven i que jo volia tindre. Així que m'he baixat el recopilatori de singles i M'ENCANTEN!! Ho sento, no estic orgullós d'açò que he dit, però és veritat.
El problema és que note que el tecno pop m'està agradant massa: ara també estic baixant-me els singles de Madonna...espere que aquesta fase púber siga passatgera. Perdria la meva credibilitat de persona amb criteri i elegància musical.

Enhorabona a tots els blogaires.

Ja se sap que tot fenomen només existeix quan apareix en el País Semanal, i aquest diumenge ja podem dir que per fi hem nascut: hui hi dedicaven un article bastant extens al fenòmen dels blogs en aquest domincal tan elegant, literari, progressista i modern.

R.

Ja se que no volies que ho fera, però a mi m'és igual. T'ho dic com un admirador i, més important, com un amic: enhorabona, i felicitats pel premi!!

Vixca València.

Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, pense que tenim una sort immensa de viure en una de les ciutats més progressistes, tolerants i, perquè no?, divertides del món. En quina altra ciutat, si no, tenen una alcaldessa lesbiana i alcohòlica, i de fort caràcter "lumpen" a la qual, a més, adoren totes les dones d'alta alcúrnia i còctel pre-missal? I en quina altra societat es demostra tanta tolerància com per deixar que la Colla de Borderlines Valencians encapçalen i representen la diada del nostre poble? I no sols això; a més, els deixem que reivindiquen a la seva voluntat: a banda de la seva idea de llengua valenciana, com deia un amic, també hi haurà lloc per a la reivindicació de l'obligatorietat del Lego en les escoles, o la denúncia per la manca de pavimentació dels carrers de la ciutat amb xiclets sabor "fresa àcida", que són les dues coses que manquen en aquesta ciutat, i perfectament lícites de demanar. Ja sabem , però, que sempre hi ha coses per què avançar...

El que ens feia falta era un home

Bé, al final ho ferem. Vam fer passar el sofà!!! I tot gràcies al senyor Xelfer, que vam utilitzar vilment com a força bruta i, més important encara, com a departament de logística. Ara bé, en descàrrec nostre hem de dir que aquesta era feina de tres persones; era necessari la mà d'algú altre.
Vam tenir algun moment de tensió, quan el sofà es va quedar encallat en la porta i no passava ni cap avant ni cap enrrere però, al final, entre la ment desperta del meu heroi i la de Sandra, van aconseguir dominar els dimonis del corredor i vam redistribuir el pis (com podreu suposar, jo només feia el que se m'ordenava...). Ens ha quedat d'allò acollidor i "diàfan", que es diu ara.

Ara cal que vingau a vore-ho.

I a tu, el meu heroi amb camisa americana, gràcies i gràcies!!

Crònica d'un fracàs -en certa manera anunciat.

Hui m'he sentit atrapat en la meva pròpia casa: portava temps somiant en canviar la distribució del pis i fer, on ara està la taula, el saló amb els sofàs i la tele, i posar la taula i el bureau en el saló actual. Així tindriem una sala d'estudi amb llum, i el saló allunyat de l'habitació de Sandra. Hem decidit fer-ho a les 20:30 i, a les 21:23, quan ja teniem el sofà-llit desmontat en el futur saló, i la taula també desmontada, hem desistit al enfrontar-nos a una terrible certesa: el sofà gran no passava per la porta, ni tan sols llevant aquesta. El següent pas, doncs, ha sigut tornar-ho a deixar-ho tot com estava abans, ja que sense eixe sofà tot el pla se'n va a fer punyetes. M'ha fet una ràbia!

I el pitjor de tot és que no te solució: estic atrapat en eixe espai. A més, per a ser més terrorífic, he descobert també que el corredor -eixe corredor hitchcockià en miniatura- s'estreta segons avances: no era qüestió de perspectiva, és que estava mal fet -o maleït! Acollonant...

Alegria...

Sopar, anar de festa, bufar-me com un cep (anar doblat, que diu una amiga riberenca), dir burrades, ballar en concerts "del roll·llo" i en les verbenes, en comptes d'anar d' "anti". No deixar que em surta massa la "maricona mala" i pelma que em surt de tant en tant -i que em fa tanta ràbia-, ni enfadar-me per res. Tampoc deixar que el monstre aparega almenys eixa nit. Parlar amb tots, i amb tots estar esplèndid (i pensar que tots també ho estan, d'esplèndids). Anar pel carrer també ballant, cantant i de tant en tant burlar-nos d'algú, però sense -massa- maldat. Quedar bé amb tots. No pensar. Arribar a casa sense cap mal gust en la boca ni en el cap, excepte el produït pels canuts i l'alcohol.
I evidentment, no tindre massa ressaca, enrecordar-me més o menys de tot, i pensar aquestes coses al dia següent.
Ja estic agafant el ritme de nou, després d'un temps.

P.D: No se si tindrà alguna cosa a veure, carinyo, però mira, ha coincidit quan has tornat tu. Ai, la meva xiqueta, que fins novembre no la veuré!!! T'espere, a tu i a la sabadellenca!!!