Jo, i els demés

No puc evitar sentir vertigen quan pense que TOT, absolutament TOT, ens està imposat d'antuvi i per "altra gent": allò que pense, allò en què crec...els meus símbols, els meus mites, els meus gustos temporals i de sempre, la meva roba (les meves sabates...), tot això que em conforma com a individu resulta que no ho és, d'individual, sinó que m'ha estat "atorgat" per la història i la societat. Ja se que aquestes paraules no descobreixen res de nou, però a mi se m'oblida molt sovint: intente creure que sóc jo qui decideix per mi què m'agrada, o creure que el que pense i defense és immutable i indiscutible...però no senyors, no. Tot és circumstancial, i exògen (com m'agrada aquesta paraula!) a nosaltres. Al final, no se si el darrer reducte d'individualitat (i perdoneu la grolleria) serà la masturbació.