(ara sí que sí) EPÍLEG

Doncs sí, abans que el blog mora d'inanició, vull rematar-lo jo. Perquè sí, perquè ja m'he cansat. Voldria fer-ho sense soroll, sense cap explicació; però com jo si no calle rebente, necessite dir quatre cosetes abans d'acomiadar-me.

I és que de veritat que enyoraré açò que tinc a les meues mans: és una cosa que he creat jo, que és meua i ha sigut meua per a bé i per a mal, però també ha sigut una mica vostra...i això alegra, què cony! A més, ha reflectit una època determinada de la meua vida, bastant important (sobretot, perquè l'he viscuda): va començar en uns dies una mica estranys...la ressaca d'uns moments delicats per a mi (només per a mi i per mi), i per això el blog sempre ha tingut eixe aire de pregunta, de qüestionament sobre la meua persona, sobre el (meu) món, i la meua relació amb ell. I amb el blog; relació d'amor-odi perquè sempre intentava ser el més neutral i críptic possible ("el que hi ha ací no sóc jo"), però sempre al capdavall acabava despullant-me davant de tots (al final mira, ho vaig fer literalment, i au!) per eixe pudor a "ser poeta" (tal volta una decisió encertada, al final) que m'empeny a ser discursiu a tothora.
Ara bé, també he fet altres cosetes, com parlar de música, cine, política...tot molt mundà, vaja, i sense cap floritura, com ja he dit (com ara, de fet).

Peeeeerò, com que ara estic tan tranquil, tan asserenat , ja no se què dir. O millor, no en tinc ganes (he de reconéixer que moltes vegades pense "això ho hauria de posar al blog, però al final decidisc que NO); així que au, s'ha acabat el bròquil: tanque la paradeta. Tal volta en un futur torne a escriure, però no serà ací, ni així (mira, com aquells...), però de moment vaig a delectar-me amb la postura passiva de lector.

En fi, que molt de gust, que una mamadeta a tots, una besà a totes, i moltíssimes gràcies a tothom, sense cap excepció. I per concloure, una de les cançons preferides del meu àlbum peferit d'Astrud, un dels meus grups favorits (la tenia pensada quasi des que vaig obrir el blog), per tal d'acabar com a mi m'agrada: amb humor i ironia (que són molt sanes!). ADEU! ENS VEGEM EN EL MÓN REAL!!



Es increíble, espeluznante,
que todavía tengáis ganas de escuchar,
porque hace tiempo que mis cosas han dejado de avanzar.

Y no solo eso,
no contento con decirlas me complazco en repetirlas hasta que todos me miráis mal,
y no contento con pensarlas me complazco en explicarlas hasta que parecen verdad.
Como si no lo fueran ya...
Y no solo eso,
no contento con decirlo me complazco en repetirlo hasta que todos me miráis mal,
y no contento con pensarlo me complazco en explicarlo hasta que parece verdad.
Como si no lo fuera ya...

Y reconozco que como oyentes no os falta voluntad,
y me veis mover los labios, y boca adentro y más allá...

Pues no me importa, aún así la culpa es vuestra porque no me hacéis ni caso ni me prestáis [atención.
Y no contento con decirlo me complazco en repetirlo hasta que todo va a peor...
a ver si todo va a peor...

Es increíble, espeluznante,
que todavía tengáis ganas de escucharME.