A LAD INSANE

(ara sí que sí) EPÍLEG

2007-01-18T20:56:00.000+01:00

Doncs sí, abans que el blog mora d'inanició, vull rematar-lo jo. Perquè sí, perquè ja m'he cansat. Voldria fer-ho sense soroll, sense cap explicació; però com jo si no calle rebente, necessite dir quatre cosetes abans d'acomiadar-me.

I és que de veritat que enyoraré açò que tinc a les meues mans: és una cosa que he creat jo, que és meua i ha sigut meua per a bé i per a mal, però també ha sigut una mica vostra...i això alegra, què cony! A més, ha reflectit una època determinada de la meua vida, bastant important (sobretot, perquè l'he viscuda): va començar en uns dies una mica estranys...la ressaca d'uns moments delicats per a mi (només per a mi i per mi), i per això el blog sempre ha tingut eixe aire de pregunta, de qüestionament sobre la meua persona, sobre el (meu) món, i la meua relació amb ell. I amb el blog; relació d'amor-odi perquè sempre intentava ser el més neutral i críptic possible ("el que hi ha ací no sóc jo"), però sempre al capdavall acabava despullant-me davant de tots (al final mira, ho vaig fer literalment, i au!) per eixe pudor a "ser poeta" (tal volta una decisió encertada, al final) que m'empeny a ser discursiu a tothora.
Ara bé, també he fet altres cosetes, com parlar de música, cine, política...tot molt mundà, vaja, i sense cap floritura, com ja he dit (com ara, de fet).

Peeeeerò, com que ara estic tan tranquil, tan asserenat , ja no se què dir. O millor, no en tinc ganes (he de reconéixer que moltes vegades pense "això ho hauria de posar al blog, però al final decidisc que NO); així que au, s'ha acabat el bròquil: tanque la paradeta. Tal volta en un futur torne a escriure, però no serà ací, ni així (mira, com aquells...), però de moment vaig a delectar-me amb la postura passiva de lector.

En fi, que molt de gust, que una mamadeta a tots, una besà a totes, i moltíssimes gràcies a tothom, sense cap excepció. I per concloure, una de les cançons preferides del meu àlbum peferit d'Astrud, un dels meus grups favorits (la tenia pensada quasi des que vaig obrir el blog), per tal d'acabar com a mi m'agrada: amb humor i ironia (que són molt sanes!). ADEU! ENS VEGEM EN EL MÓN REAL!!

Es increíble, espeluznante,
que todavía tengáis ganas de escuchar,
porque hace tiempo que mis cosas han dejado de avanzar.

Y no solo eso,
no contento con decirlas me complazco en repetirlas hasta que todos me miráis mal,
y no contento con pensarlas me complazco en explicarlas hasta que parecen verdad.
Como si no lo fueran ya...
Y no solo eso,
no contento con decirlo me complazco en repetirlo hasta que todos me miráis mal,
y no contento con pensarlo me complazco en explicarlo hasta que parece verdad.
Como si no lo fuera ya...

Y reconozco que como oyentes no os falta voluntad,
y me veis mover los labios, y boca adentro y más allá...

Pues no me importa, aún así la culpa es vuestra porque no me hacéis ni caso ni me prestáis [atención.
Y no contento con decirlo me complazco en repetirlo hasta que todo va a peor...
a ver si todo va a peor...

Es increíble, espeluznante,
que todavía tengáis ganas de escucharME.

L'imperi dels sentits

2006-12-11T10:34:00.000+01:00

Qualsevol experiència intel·lectual o artística (vore una pel·lícula, llegir un poema, descobrir algun significat ocult...) és totalment menyspreable al costat d'una sola carícia.

(És de veres o no?)

La mort és una filla de puta (com alguns)

2006-12-10T23:08:00.000+01:00

Algunes (no les millors) tires de Liniers

2006-12-05T20:19:00.000+01:00

Com m'agrada aquest home, xe!

Música per a follar

2006-12-04T15:47:00.000+01:00

La música i les cançons valen per a moltes coses...enfadar-se, emocionar-se, entristir-se, alçar l'ànim...en fi, què en diré, jo, del poder emocional de la música...i també, com no, pot valer per a posar-se calent, o per a quan un ja n'està, de calent. Per això, hui faré una llista de les cançons que per a mi són eròtiques...és una visió subjectiva (hi ha bona cosa de glam rock, i de cançons guarres), i no gens original, però és que jo en el tema del sexe tampoc sóc massa original, hehe. Tanmateix, la faig pública per si a algú li fa paper. També, per això, com que és una llista personal, faig extensiva la proposta, a vore quines són les cançons que fan pujar el color de les galtes a la gent!

1: Let's get it on, de Marvin Gaye. Evidentment. Qui no es pose calent amb aquesta cançó, és que és d'un altre planeta.

2: Venus in furs, de The Velvet Underground. Desde la primera vegada que la vaig escoltar, que desperta en mi una serie d'imatges no molt sanes, que em posen nerviós: cuir, botes, perversió, Sade...

3: Moonage Daydream, de Bowie. Rock star attitude, provocació, purpurina...i Bowie, per supost.

4: Baby's on fire, de Brian Eno. Cançó tòrrida, elèctrica, i molt guarra, sobretot si la canta Jonathan Rhys Meyers en Velvet Goldmine. Sí, el moment de la felació amb la guitarra és una còpia de la cançó anterior, però és que el Rhys Meyers i Ewan McGregor estan molt més bons que Bowie, les coses com siguen.

5. Dirt, de The Stooges. Foc, tensió; perversió, també. I força, molta força.

6. Je t'aime (moi non pus), de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. És la més típica de totes, ho se, però no em negareu que és una parada obligatòria; quins gemecs! No cal explicar-la, no?

7. En Melody, també de Serge Gainsbourg. Inclosa dins del disc L'histoire de Melody Nelson; un disc temàtic on el senyor es lliga a una adolescent, interpretada per la seua companya, la també joveneta Jane Birkin, la qual mor en un accident d'avió. Genial (en realitat qualsevol tema del disc podria valer, però en aquesta, el funk i la risa histèrica de la bellíssima Jane Birkin poden posar nerviós a més d'un).

8. 20th century boy, de T. Rex. La majoria de les cançons de Marc Bolan també podrien estar ací (The Slider, per exemple), però aquesta diu "I'm your toy, you'r 20th century boy...". Sense comentaris (per cert, he dit que m'agrada el glam?).

9. Slow, de Kylie Minogue. Jo tinc debilitat per esta xica, i especialment per aquesta cançó. Una i altra perquè, de tan poc subtils com són, les trobe eròtiques i paròdiques alhora.

10.All is full of love , de Bjork. Anava a posar Where is the line?, però no tot ha de ser sexe gorrino...jo també tinc sentiments i, amb aquesta cançó, i el seu video, també es pot posar un calent i emocionar-se al mateix temps.

Felicitats...II

2006-12-01T11:30:00.000+01:00

Sí (amb reserves i tot)

2006-11-28T19:22:00.000+01:00

Açò és un confessió pública: ara que el pacte entre el Bloc i EU està avançant, i després de mil voltes anant del sí al no, i del no al sí, he decidit que, si al final surt endavant, jo recolzaré eixe pacte. Sí, ja ho se, ja ho se...ja ho he parlat i pensat mil vegades: se que no és ni de bon tros el que vull; se també que si al final ix tot bé, me'n penediré més tard o més prompte; també reconec que MAI m'he fiat del Bloc, i que del PC, en fi, sempre he pensat que al final són uns flatosos i que són més sectaris que ningú (i del Joan Imbècil millor no en parlem, que em pose nerviós), i també tots els qui em coneixen saben que sóc molt crític en general amb tot el món polític i/o ideològic (com s'ha de ser). A banda, tots sabem que hi ha el perill de la conveniència en comptes de fer allò convenient (per part dels dos)...i també que porten temps bregant, i fins hui mateix, no sembla que la cosa tirara endavant...

Ara bé, jo, pragmàticament, egoistament, no podria suportar quatre anys més del PP. Estic dels nervis ja de pensar-ho. Cal tirar-los fora, per l'amor de Déu! Així, com a mínim, podré queixar-me d'uns altres...

Per això, jo, malgrat totes les ampastraes que puguen fer, tots el dubtes, tots els entrebancs... votaré al Pacte, si al final es fa. I (açò és una enquesta) vosaltres?

Nota: i com sempre dic, el que en el fons mai perdonaré al PP és que sempre em faça engolir-me el meu orgull i les meues paraules, quan dic que és la última vegada que vote, per la por de tornar-los a vore; si no existiren, no em posaria tan condescendent, home!

Dos somnis

2006-11-23T22:08:00.000+01:00

Últimament estic tenint somnis com no havia tingut mai. Són somnis molt, molt reals, i on ixen sempre amics meus. Estan bé perquè solen ser inofensius, però com en tot somni, sempre hi ha coses surreals que fan que em desperte marejat i una mica descol·locat. Hui he tingut dos somnis d'eixos, i m'han resultat tan vívids que he decidit posar-los per escrit.

Somni nº1. Per a Bata:

En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?

Somni nº2. Per a Sandra i Neus:

En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.

I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!

McDonald's

2006-11-20T17:00:00.000+01:00

Vols ser l'amo de la major responsable de l'obesitat en el primer món? D'un dels majors instruments imperialistes dels USA? D'un dels instruments més efectius també del liberalisme econòmic? D'n dels responsables de la desertització de selves, i de la misèria de milions de camperols? D'un dels responsables de la precarietat laboral més manifesta? Del major uniformitzador del menjar en el món?

D'un monstre, en definitiva?

Doncs juga a aquest joc (també hi ha uns altres on pots saber que se sent treballant en una cadena de muntatge, o trencar amb els rols sexuals imperants en els videojocs...).

El taronja és el meu color

2006-11-20T10:02:00.000+01:00

Alguna cosa ha canviat en la meua vida, de la nit al matí. He deixat enrere molt records, i el meu present ja és d'un altre color. I ara...estic cansat...i és que colló! anit només arribar de la Fira Gastronòmica d'Ontinyent, ma mare em va dir que hui, a les huit del matí, venien a pintar la casa: començant per les nostres habitacions. Au, nyas; ràpid, i sense vaselina, amb el terror que li tinc a eixes situacions...doncs vols caldo, dos taces: jo sabia que havien de pintar, però no que seria JA, d'un dia per a l'altre. M'ha tocat alçar-me abans, i mig dormint, fer el que es fa en eixes situacions: llevar mobles, pòsters, llibres, figuretes...en fi, tot el que hi ha en una habitació. La sort és que en la meua cambra no tenia ja massa coses...però així i tot, he acabat tirant al fem coses que tenia des que tenia tal volta deu anys i, encara que estava dormint quan ho he decidit, no se si demà me n'hauré penedit: al cap i a la fi, no em queden massa coses de quan era menut, encara que no sóc massa nostàlgic.

Una altra cosa ha sigut l'habitació de la meua germana: si jo no tinc quasi res, ella té les parets i les estanteries plenes de llibres, entrades, fotos, pedretes, arracades, dibuixos, figuretes...l'he odiat profusament mentre llevava unes marionetes del sostre. I això no és res, perquè el que m'espera per a aquesta setmana és horrorós (el menjador...la saleta! amb el poc -gens- que m'agrada llevar i ordenar trastos), com si no tinguera prou coses ja, i ara estic mig dormint encara. I jo que anit deia que el dilluns anava a descansar...

Però bé, aquesta entrada és bàsicament per a dir que he decidit pintar les meues parets, les que veig tots els dies i totes les nit, de taronja. Després de parlar amb Neus, que em coneix més que jo mateix, he arribat a la conclusió que definitivament el taronja és el meu color (viu, àcid i cridaner, però elegant): si faig un càlcul, tindré o hauré tingut moltes peces de roba taronja, i crec modestament que no em queda malament (encara que algun uniforme ha intentat fer que l'odiara). Així que au, jo volia morat, però serà taronja, que li dóna més vida, i a més és de la terreta.

Boicot al cinepot!

2006-11-15T12:20:00.000+01:00

La rebel·lia comença per un mateix, no? Doncs això és el que vam fer anit: després de tants anys, i lluitant contra dos monstres com són la tradició i la costum, van decidir fer-li boicot al cinepot. I és que ja està bé, home! Porten dues temporades projectant pel·lícules fluixíssimes, només perquè són europees -i barates- però que no aporten res de res; no són ni dolentes, i no et pots ni entretindre criticant-les. Són...fluixes, això, fluixes i tíbies; i posats a triar, quasi que seria millor un Lord Of the Rings, que almenys amb el surround et torbes; on estan els grans autors, els grans actors, les grans obres, xe, amb que ens sorprenien cada setmana, i que van fer que descobrira tantes pel·lícules que m'han marcat?
Per això, ahir, després del també tradicional sopar pre-cinepot (buffet xinés...fartera!), Bata, Annetes i jo, vam decidir que en realitat NO voliem vore la pel·lícula d'eixa setmana, i que de fet, ja estàvem farts de pel·lis tontes com les que portem veient tant de temps; que voliem protestar contra aquesta situació, que voliem fer-li boicot. Sí! La cara que farien en el Serrano quan no ens vegeren arribar, hahaha!! O no, tal volta ningú es va enterar, però ja he dit que la coherència és una qüestió personal, o això pensàvem mentres ens fèiem unes Murphy's en l'Irish, i esperàvem a Aina. x'D

Mon Pare III

2006-11-13T11:48:00.000+01:00

Ara fa una estona ha arribat mon pare de la consulta del metge. Doncs sí, el que tenia mon pare era molt, molt dolent...en una escala de l'u al deu d'agressivitat...el tumor de mon pare era de nou. Nyas, un bon ensurt. Però la bona notícia, és que afortunadament, li'l van traure a temps. A temps just. A temps justíssim. De fet, uns mesos més tard, i mon pare s'hauria mort. I, ara sí, ho dic, amb tota la transcendència del terme, amb tota la magnitud del concepte que el meu cap pot arribar a imaginar quan ho dic, perquè no crec -no se, si sóc sincer- que puga arribar a assolir-ho, a entendre-ho. I és que, quan m'han dit que mon pare podria haver mort, perquè sí, no he sigut capaç de penetrar més enllà del so de les paraules. No vull, tampoc.

Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.

De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.

HOLA I ADEU

2006-11-11T17:59:00.000+01:00

La vida està plena d'anades i vingudes, de retorns i d'evolucions; de canvis, en definitiva. Som persones, i qui no es mou, mor. Per això, hui anuncie, amb mescla de tristesa i alegria, la mort i el naixement de dos blogs: tristesa perquè el senyor Xelfer/refleX ha decidit tancar -ara sí definitivament, el seu blog; un blog que tots hem seguit, i amb el qual hem rigut, hem aprés, i ens hem estranyat també manta vegades. I, també, hem aprés a conéixer el nostre amic una mica més, per què no. A més, he de dir que jo, personalment, li tenia una especial estima a eixe blog, perquè va néixer al mateix temps que el meu, només que amb unes hores de diferència: ha anat parell a aquest i, com aquell, jo també he tingut la temptació de tancar-lo més d'una vegada. Però ell és més valent, i ho ha aconseguit, al final. I ho fa, a més, per la porta gran, i amb molta coherència...

En fi, senyor Xelfer, molt de gust, també, i bon vent i barca nova!!

Ara bé, ja he dit que també hi havien alegries; i és que mentre un blog moria, un altre acabava de néixer: un projecte molt interessant, i que està pensat amb molt de carinyo i molt de comboi. I per gent, entre ells dos grans amants de la cuina i el plaer, com són Neus, i el mateix Xelfer, als quals també li tinc molta estima; vaja, que no puc més que estar pagat de De calories i plaers, un projecte que encara està en bolquers, i que com sempre no sabem com acabarà, però que se que es comença amb molta il·lusió. A més, que voleu que vos diga, un blog dedicat a la (nostra) cuina, amb receptes, dietes, fotos, menús, consells, guia gastronòmica...i tot des d'un punt de vista mediterrani, local, casolà i amb amor. Tot això, i alguna cosa més que se'ls acudirà, a mi m'ha de captivar de seguida, no? I segur que a tots també. Així que xiquets, no perdeu fil de com s'anirà construint aquest fantàstic projecte, i aneu comprant carxofes!!

Incorrecto es que yo vomite mi mollenque antequerano con zurrapilla de lomo

2006-11-09T18:18:00.000+01:00

Sempre he sospitat de la paraula "tolerant". Pense que és un terme perillós i, encara pitjor, mentirós: un no ha de "tolerar" o "acceptar", com qui tolera les mosques o les panderoles; m'enteneu, no?

Doncs aquesta senyora, insigne pensadora, en aquest article totalment impagable -sense comentaris- té l'honestedat d'admetre que NO ÉS TOLERANT. Salero! És una mica llarg, però paga la pena.

I de propina, uns moments de record al també inefable Aquilino Polaino, de descollonant memòria...a mans de Xavi Castillo, el nostre heroi i bufó nacional particular.

Un dia qualsevol?

2006-11-07T20:31:00.000+01:00

Hui ha sigut el meu primer dia del CAP...i algunes coses més: primer de tot, no he dormit aquesta nit, i allò d'alçar-me a les 8 del matí ja feia temps que no ho patia...he eixit al balcó del pis, per vore quina llum hi ha a eixes hores, i he vist que estava plovent. Estupendu: no tinc paraigües, només l'impermeable. Baixe al carrer mig dormint; el meu itinerari és anar fins l'estació del nord, i agafar un autobús fins el final de l'Avinguda del Regne. Error. No tinc ni un miserable euro per pagar l'autobús...corrents entre la pluja, els cotxes, autobusos i tota la fauna urbana que en València es mobilitza quan plou. Arribe a l'hora (!) a Magisteri. Ole. Busque l'aula mig sufocat, mig xopat i mig dormint encara. No hi ha ningú: els meus companys ("hola! quant de temps!") tampoc en saben res. Au, a buscar l'aula i/o el mestre pels pavellons...mentre la pluja s'anima en el clímax del matí. Un cop en classe, quan ha arribat el professor, i quan han arribat Josep i Aina amb les seues katiuskes (respeto), tot ha anat millor. El curs...bé, encara és prompte per a dir-ne res, però bona pinta no té, ja ho dic jo (i ja ho deien tots, de fet). Un cop acabada la classe (bé, més que classe ha sigut una presentació), al bar a esmorzar, o desdejunar en el meu cas, amb diners que m'ha hagut de deixar el bo de Josep: com deia Josep, ja semblava la típica taula de bar on s'ajunten els professor en l'institut. Després, cap al tren, i cap a Gandia, on hi havia en casa un argentí instal·lant la televisió per cable i -oju- internet!! De fet, ara mateix estic escrivint des del llit de la meua habitació, tot tranquil, i tot exhaust perquè he hagut de carregar una caixa amb 2500 fotocòpies per al meus alumnes del mitjà. Ah, i abans he acabat el curs de la moto.

Així les coses, crec que hui he arribat a la fase 2 de la meua incorporació al món dels adults: treballe (pluriempleat), la setmana que ve tindré el carnet de la moto (oh! direu tots, el senyor Eloi motoritzat!), ja he començat el CAP, ja tinc internet...només em falten algunes cosetes, com per exemple algú amb qui follar que no siga moi, que encara que ens tenim estima, crec que tots dos necessitem una mica d'espai (això ha quedat de persona madura, no?)

I això és el que m'ha passat hui, si no em deixe res. Ah sí, d'ací un ratet me'n vaig al cinepot.

UF!

Músiques per a la tardor

2006-11-01T22:17:00.000+01:00

Ara que estem a la tardor (sí, sí; jo, estic a la tardor, diga el que diga el clima, que ja està bé), ací van algunes cosetes noves que escolte sota la llum eixa d'octubre...algunes les he enllaçat ací a la dreta, però com que m'han agradat tant, les vull comentar =P.

Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.

Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.

Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.

Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.

Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.

Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.

Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?

The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?

Nou rècord

2006-11-01T19:21:00.000+01:00

Últimament, no se si per la tardor (dic tardor més que res per mantindre les tradicions), per aquesta època d'impass, o per haver tornat a Gandia després de tants anys, estic molt, molt, abúlic; desficiós, sí, però sense res que aconseguisca llevar-me la sensació de continuum, de repetició ad nauseam (m'agraden les expressions llatines)d'avorriment, en definitiva. I no és una qüestió de coses a fer, sinó d'avorriment intern, anímic (eixe és un dels motius pels quals no publique amb massa freqüència: no hi ha res que em sorprenga tant com per contar-ho, i la inspiració també se'n ressenteix). Hi ha dies que estic lleugerament content, i altres que estic lleugerament trist, però sempre sense exir-se'n massa del centre-zero. I no m'agrada.

Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?

Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.

Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.

CAP

2006-10-24T09:40:00.000+02:00

Au, ja està: la FASE DOS de la meua incorporació al món adult ja ha estat encetada amb el pagament del peatge necessari, a les 9: 25 del matí! de la matrícula del CAP. No és tan car, però així i tot dol.
En fi, vorem com d'inútil és açò (per més que busque, no trobe ningú que no faça cara de fàstic quan parla del CAP)...i ja estic esperant la FASE TRES.

El dubte que tinc (que sempre he tingut) és si, al final de tot, com diu Ingrid Bergman en Sonata de Otoño, tal i com ho citen en cert llibre, tindré Talent per a la realitat.

Ací m'agradaria viure a mi

2006-10-20T17:26:00.000+02:00

We are the 'spring' of SPRINGFIELD...!!

Dirty Shame

2006-10-19T13:17:00.000+02:00

Ahir vaig vore Dirty Shame, la última pel·lícula del bigotet de John Waters...només per vore al sempre elegant Chris Isaak (és com Mozz, però en guapo de veritat) fent de purità apardalat, i una de les escenes, totalment inesperada, on David Hasselhoff (as himself) se'n va a cagar al vàter d'un avió i la merda solidificada per la pressió atmosfèrica li cau a una de les protagonistes. Impagable.

Una manera de passar l'estona.

Oh, torne a creure

2006-10-18T16:34:00.000+02:00

Últimament, no se si per raons que conec, o per raons que desconec, estic molt afectat. Per fi se m'ha passat eixa desesperant sensació que em fa pensar que res no té solució en aquest món, i que els sentiments són una eina inútil per eixa mateixa raó. Ho parlava amb Joan l'altre dia: ja se m'ha passat el descrèdit, les idees ressuciten, i tornen a reclamar la seua necessitat en aquest món. Les coses importen, i prou. És per això que em torne a emocionar amb una pel·lícula com Salvador, encara que després la trobe discutible (pose aquest exemple per la polèmica que em ronda últimament): les coses se'm tornen a remoure per dins, i l'esperança torna, també: com deien més o menys en La ciudad de los cazadores tímidos -i perdó per ser reiteratiu, però els llibres de l'Spanbauer em costen mesos, i anys, de llevar-me'ls de damunt-, al capdavall la vida és eixa fantàstica sensació agredolça de desitjar alguna cosa que saps que no aconseguiràs, i tanmateix, seguir desitjant-la.

I, com que amb l'esperança sempre va la ràbia, ací deixe una cançó del grandíssim Bambino, el rei de la rumba del sabor amargo i del amor prohibido, dedicada a tots aquells que es dediquen des de dalt a fer-nos la vida impossible (especialment els de més cap ací)

BRAVO

Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
Bravo, te vuelvo a repetir,
por tus falsos e infames juramentos.
Todo aquello que te di
en nuestra intimidad, tan bello,
quien me iba a decir
que lo habrias de volcar en sufrimiento?
Te odio tanto, que yo mismo me espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Te odio tanto, que yo mismo me
espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.

Torne perquè és precís dir açò

2006-10-17T12:26:00.000+02:00

Llegiu, fill meus, llegiu el plaer de ser un mateix perquè contes la teua història. Sota la inclement llum zenital fluoerescent, en la "Ciénaga de los lobos", en la ciutat del "jódete y cáete muerto", el ritus iniciàtic, la dansa i el vol entre el monstre que dorm en Manhattan amb nom de sigles i que arrassa sense contemplacions; d'un William Parker encreuat que busca el seu amor de joventut, i que descobreix que si vol trobar-lo haurà de no-buscar-lo. I mentres, conviu amb les despulles de la societat en mans de Reagan i Nancy: personatges, com ell, com el llibre mateix, en la corda fluixa i sense xarxa, però més lúcids que ningú, dels quals és impossible no enamorar-se.

Llegiu La ciudad de los cazadores tímidos, la darrera novel·la de Tom Spanbauer, i sabreu què és la màgia de crear, de ser, amb les paraules: eixa sensació fantàstica de sentir que les paraules, les creadores, se't posen dins el cos, dins la boca, i les pots assaborir. I és que cal una mica de sentiment en aquest món.

Perquè el supervivent és qui ha de contar La Història. I pot ser per a Spanbauer siga la última, perquè té la Sida.

Serà el blanc?

2006-09-25T19:39:00.000+02:00

Ja fa temps que vull tancar el meu blog; almenys durant un temps (i mira que em dol, eh? que un té el seu orgull). El motiu? Doncs, entre la boira de les diferents raons, el principal, i el més subjectiu, és que quan el mire, així, un cop obert, veig que no m'agrada. Ja hi ha massa entrades de les quals no n'estic gens satisfet: el que dic em sembla inútil, i la manera de fer-ho també. Com vaig dir fa temps, la crisi del blogaire: no tinc res a dir. O almenys, no crec que pague la pena publicar-ho...

Bo, qui sap, tal volta torne demà, o vaig publicant de tard en tard...no se, no se.

De moment, vaig a descansar...

TEMPO

2006-09-15T13:12:00.000+02:00

Tempo no és una història, són moments viscuts per quatre personatges que, des de la poesia, la diversió i la sensualitat, conviuen dins un espai on les fronteres entre les arts es dilueixen.

A Tempo, la música, el teatre i el circ comparteixen protagonisme amb un univers de sons i emocions quotidianes.

La poesia que pot haver en un home tocant i fent acrobàcies en un contrabaix penjat d'un sostre, o en el sol fet de rodar i rodar en cercles tots penjats de cordes al ritme de La valse à mille temps de Brel. Genial, l'espectacle que vam vore Annetes i jo anit en la Mostra Internacional de Mim de Sueca.

Music is my boyfriend

2006-09-13T11:59:00.000+02:00

Els Hidden Cameras són un dels meus grups preferits; un d'eixos pels quals tens debilitat: jo els vaig descobrir en els seu primer disc gràcies, aquest cop sí, a la Reppelux, i des del primer moment que em van encisar...ací van algunes raons que fan que eixe grup m'encante:

-Perquè sonen a Beach Boys, a Brian Wilson, a Phil Spector (River Deep, Mountain High!), a Magnetic Fields i a alguna cosa pareguda al Gospel,com els Polyphonic Spree: pop plusquamperfecte, ultra orquestrat però prou low-fi, basat en crescendos simfònics que fan que se't pugen el collonets a la gola de l'emoció (capici?). A banda, cors i cors de veus com si estigueres en una esglèsia protestant: festa i alegria de viure, sense deixar de banda alguna baladeta simple, que sempre van bé. Vaja, el que a mi m'agrada.
-Perquè és un grup ultra gai: les lletres que fan parlen d'enemes, de vergues, d'arcàdies de xics, de golden rains, de cuir, d'olors masculines o de bodes on el promés arriba tard perquè s'estava follant a un tipet en un vàter: en fi, tot allò que val realment la pena. I tot, ja he dit, amb unes melodies perfectes. Si hi haguera justícia en el món, el seu primer disc (el millor, per a mi, i el més explícitament gai), The smell of our own, seria idolatrat per les masses gais de tot el món, en comptes de seguir NOMÉS a petardos/es tecnopoperos/es; en fi, ja sabeu de què i qui parle.
-També. perquè el seu líder, a banda de ser d'allò més guapet, no va de diva de maricones: quasi no fa entrevistes, i passa de tot.
-En directe, segons he sentit, són molt divertits, i poden montar una festa impressionant, amb centenars de persones, go-go's, boes, i jo-que-se.
-Ja porten tres discos: el que ja he esmentat, Mississauga Goddam (Mississauga és el poble cutre de Canadà d'on són ells) i el darrer, que ja el tinc (gràcies, senyor!), Awoo. Tal volta se'ls podria acusar de repetir-se, i fins i tot de baixar el nivell. Bé, pot ser: de tota manera, no deixen de fer bones cançons. Això és innegable.
-Perquè, xe, són molt divertits.

PD: toquen en Barcelona d'ací dues setmanes. Shit.

LUJO Y MISERIA

2006-09-09T18:04:00.000+02:00

Ja el tinc/on tot va començar/ el mite avant la lettre/ això és punk (autogestió, nens!)/ Hidrogenesse/ Edició 1900/Stardu-Astrud/ Arden/ "Con Mao Tse Tung se baila el siglo XX"/ CHYCHA/ Una mica de tecnopop d'anar per casa/ la veu de pitufo de Manolo/ Itàlia/ Liberad a Willy 3/ impagable tot/ disseny espectacular, amb verga inclosa/ "las cuatro Biscuits juntas, bueno, bueno, bueno..."/ Chocho loco!/ Sonajero 96-97-98/ Hidroboy, evidentment/ Arre Austrohúngaro!.....

EL TRESOR.

Vaig a fer la crònica del FRA, hahaha.

2006-09-04T11:48:00.000+02:00

Doncs sí, xico, tot molt bé, molt bonico. Sobretot la vomitera que em va entrar quan va començar, justament, Ojos de Brujo (el grup que va ser el resultat de la mala baba dels representants de SFA, i The Raveonettes): tot va començar unes hores abans en el tren, quan ja el meu nas va començar a alertar-me que el meu cos no estava en perfectes condicions...vergonya núm1. Després, dues cervesses (no, no, espera: eren tres, en total) i mig canut van fer la resta: en mig del concert (havien començat ja els Ojos de Brujo, o encara tocaven Lori Meyers?) em vaig sentir una mica marejat i vaig eixir corrents cap a fora, abans no caure, i abans no em vegeren els demés (perquè per una banda, em sabia mal per la gent, i també, perquè em feia vergonya (núm2), si he de ser sincer).

Total, que vaig estar ajocat en un banc mig mort, mentre sentia com els del costat es burlaven de mi (fills de puta!) i intentava vomitar sense èxit, fins que la meua santa dona va vindre a la recerca de moi. Mig mort, encara, vam tornar on estaven tots (perdó, perdó, perdó, per haver-me aguantat...) i em vaig ajocar entre la gent, fins que ho vaig tirar tot, per fi, i em vaig sobar teeendrament una estona.

Després, un cop recuperat, la tornada a casa, de la qual me'n recorde ben poc, però crec que va ser com totes les tornades d'un concert: pesades, i llargues, però en fi. De tota manera, el pitjor estava encara per arribar...perquè al final, com ja he dit, el que passava en realitat era que estava covant un constipat de l'hòstia: no vaig poder dormir en tot el matí, dels mocs, dels estornuts i pel meu insomni innat. Després, un cop en Gandia, tampoc vaig poder fer la migdiada, i anava per casa com un mort en vida (mocant-me a tothora, mig marejat dels estornuts, i de no dormir): de fet, vaig estar apunt d'anar a Ondara, perquè JO VOLIA!, però cada vegada que m'alçava del sofà, notava que tot em pegava voltes, a banda que sempre que algú de casa em parlava, no era capaç ni d'entendre'l, d'espés que estava. Em vaig cagar en tot, i en el meu nas (origen i culpa de tot), i em vaig quedar en casa...em vaig gitar prompte i...què vaig poder dormir? Doncs no! tampoc. Ahir, senyors, estava ja tan fart, i tan fet pols, que pensava "si he de morir, que siga ara, per favor!"
Al final, però, el meu constipat es va enretirar una mica (s'acaben els estornuts, i els mocs passen a ser sòlids, en comptes de líquids; cosa que em permet respirar, al fi) i vaig poder dormir bé la migdiada i hui per la nit. Encara em fa una mica de mal el cap, i note tota la zona nasal irritada i pesada, però ja puc fer vida normal, colló!

En resum: que quin cap de setmana més inútilment horrorós, i que al final, ho he de destacar, el baixó en el FRA no era tant per les drogues, com pels virus que estaven començant a actuar, els cabrons.

PD: de tota manera, torne a reiterar el meu perdó per un comportament tan indecorós, xe, que els vaig fer perdre mig concert!

Actualització 9-9-2006: Vaig escriure aquesta entrada el dilluns pel matí, amb un to una mica massa de queixa; qui m'anava a dir que el destí encara em tenia preparades un parell o tres de bromes macabres només unes hores després (motiu pel qual he hagut de desconnectar d'esta la nostra blogosfera durant tota la setmana)...però en fi, LA SETMANA JA HA PASSAT! alegria! alegria! HAHAHAHA!!!!!

Poètiques

2006-09-01T12:34:00.000+02:00

M'agrada l'art (nyas, cosa evident, però no se com introduir el tema). I quan dic art vull dir la música (la que m'agrada), el cine, la literatura i el còmic, bàsicament, perquè és el que jo consumisc normalment. Això ja ho se, no? El que sempre m'he preguntat, i he intentat esbrinar, és per quina raó hi ha coses que m'agraden i hi ha coses que no; vull dir, quin són els paràmetres que em permetrien justificar(me) les meues preferències. El problema és que la típica dicotomia fons/forma no m'apanya, perquè se que el tema, o més modernament, el concepte, no m'és suficient com per què m'agrade una cançó o una pel·li, ja siga banal, o extremadament profunda (a més, em repeleixen tant les idioteses com les actituds pedants, per molt justificades que estiguen: l'últim exemple, la pel·li de Godard Vivre sa vie). I també, les actituds morals massa evidents en l'art, la majoria de vegades tampoc arriben a copsar la meua atenció (Martí i Pol, pobre, ha sigut la diana de les meues manies últimament).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.

(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).

Advertisment

2006-08-22T12:21:00.000+02:00

Cercar paraules és bonic. Saber d'on venen també: encara que no sigues especialista en la matèria, és tot un divertiment vore com evolucionen les formes i els sentits d'eixes coses que anomenem paraules. I també, és bonic, simplement, gaudir de la bellesa formal, sonora, que tenen alguns mots.

Doncs amb això juga l'autor del recent blog, Etimologies,que hi ha ací a la dreta. I dic juga amb tota la transcendència del mot, perquè el que ell pretén, més que analitzar, o estudiar, és gaudir, i fer gaudir, de les paraules. I això és bonic, i no és cap tonteria. Més, això ho pot fer perquè si hi ha alguna cosa que caracteritze al seu autor (també responsable de Pans de pessic) és la curiositat inesgotable, i la voluntat d'encuriosir els demés; sempre, però, amb la senzillesa com a premisa. Perquè allò que més li preocupa al meu amic Gonçal són, primer de tot, les persones. I això hui en dia és important.

(Ara que ja t'he tret de l'anonimat, senyor Lopez-Pampló, hauràs de agafar-t'ho més seriosament, eh?)

Brut(alment)

2006-08-18T12:12:00.000+02:00

Ja fa molt anys, però des de que tenia uns huit o nou, que estic calent. La testosterona no baixa de nivell i, malgrat petites oscil·lacions, SEMPRE m'he recordat a mi mateix més eixit que un gos. No se si és un fet vergonyós o no, però així és, què hem de fer. El mal és que últimament el desig està augmentant perillosament, fins a cotes vertaderament difícils de suportar...aquest darrer mes, vaja, ha sigut insuportable, per a què enganyar-nos. Fins i tot, crec que supera les èpoques de major ebullició hormonal, quan eres pubertós, i et mates a palles com una mona (això és indestriable d'eixa època. Bé, d'eixa època, i de qualsevol altra). El mal és que ara també continue igual, i l'ànsia de pell cada dia augmenta...hi ha vegades, fins i tot, que sent que m'animalitze, i em llençaria damunt de qualsevol cosa (i dic qualsevol cosa amb tot el sentit tràgic del terme) si no fora perquè encara la urbanitat no ha sigut vençuda per la líbido.

Necessite, no només sexe, sinó pells. Pells que m'abracen i m'asfixien entre la seua dermis. Jo crec que això seria suficient per a mi: alenaria alleugerit com si m'hagueren llevat una carrega de damunt...

De veres, que jo no entenc com hi ha persones que són capaces de suportar tan estòicament la crida de la carn, amb cara de no necessitar el sexe, ni tan sols el més personal. Jo no puc, i aixina vaig pel món.

Torna la série "Jo, jo i jo; i el cosmos"

2006-08-16T12:16:00.000+02:00

Anit em vaig fumar un canut en la solitud de ma casa i, com sempre que em gite fumat, em van aparéixer pel cap milers i milers d'idees, reflexions i preguntes que no vaig poder retindre, excepte aquestes que ara plantege (supose que se m'han quedat perquè són algunes que sempre han sigut recurrents per a mi):

Ara ja he arribat a entendre -més o menys- que quan passe per algun lloc, o quan parle, o quan xafe algú, no desaparec després d'anar-me'n; sempre m'ha costat d'assimilar, i de fet, hi ha algunes coses que han sigut consequència de la meua inconsciència, que deia algú. Molt bé, ja dic que poc a poc vaig assimilant-ho. Tanmateix, sempre em quedarà el dubte de saber com em veu la gent, com s'interpreta des de fora tot allò que jo trobe lògic i normal des de la meua perspectiva i les meues premises vitals i també, evidentment, aquelles que, per no ser més eufemístic, m'avergonyeixen (precisament perquè no entren dins dels meus valors). Se m'entendrà del tot? Ho trobaran estrany? Se m'aprova i se'm respecta tal i com sóc i com faig, o se m'aguanta i prou?

I la pregunta més important de totes, la que m'interessa més, realment; i la més impossible de contestar: si jo em conegués, si jo un dia em trobara per ahí (per tal i com som prou especialets, jo i l'altre jo que acabaria de conéixer) em cauria bé?

Ai, com m'agradaria tindre les respostes...!

Mon Pare II

2006-08-08T12:54:00.000+02:00

Woody Allen deia en no-se-quina pel·lícula que les dues paraules més boniques d'un idioma eren "és benigne". Doncs hui no les hem sentit. Resulta que el tumor de mon pare és dolent...però estic tranquil, perquè conec a mon pare: ha arribat a casa després de la notícia com un xiquet que no s'asusta ni es preocupa per res, i s'ha posat a fer el dinar. En fi, ja dic que se (i sabeu) com és mon pare, i se que, siga benigne, maligne, o austrohongarés, ho aguantarà tot amb bona cara, i que se'n sortirà de l'operació i del que calga.

Paraula de Kylie Minogue.

Eixir de l'armari

2006-07-31T12:20:00.000+02:00

En aquesta època de tolerància social, crec que ja és hora de ser sincer amb tots. Vaig a confessar algunes coses (unes poques, les primeres que em vinguen al cap: la misèria humana pot ser molt vasta) que sempre m'ha fet vergonya dir públicament, perquè se suposa que no corresponen a una persona intel·ligent, culta i amb criteri com jo...(rises). Algunes coses ja les sap tothom, però d'altres mai no les havia dit públicament:

1: M'encanta ABBA; acò ja ho saben tots, però en fi. A més, crec que Dancing Queen, Gimme Gimme Gimme i Waterloo son tres monuments pop indiscutibles: i a qui no li agraden, és un amargat de la vida.

2: M'agrada I will always love you de Withney Huston i Unchained Melody (això ha sigut dur de traure de dins).

3: M'agrada Eres tu de Mocedades: a mi és que les harmonies vocals em fascinen.

4: Wuthering heights de Kate Bush em posa la pell de gallina: tota bucòlica, tota naïf, tota coenta, eixa veu agudíssima...segur que tothom l'ha escoltat alguna vegada; a mi m'encanta imitar-la en el video (impagable) dins la soledat del meu pis. De veres que és una cançó impressionant!

5: M'agraden les fotos de Pierre et Giles, i m'encanten els Beefcakes; sobretot el Physic Pictorial. Això eren homes!

6: Una de les meues pel·lis preferides és Priscilla reina del desierto; des de sempre.

7: Per culpa de mon pare, m'agraden els musicals de Broadway: El meu preferit, Hair, i la cançó Don't cry for me Argentina (pastosa, pastosa de veritat). Sense oblidar Dirty Dancing, clar.

8: El "movimiento niño prodigio" també m'ha marcat: Marisol, Joselito i Marcelino Pan y Vino encara m'emocionen...horror!

En fi, com ja he dit, açò només són algunes coses terribles que se suposa que NO m'haurien d'agradar...però en fi, la vida humana és molt complexa. Si algun dia me'n recorde de més, faré una altra secció com aquesta. Ara, per favor, quan vaja pel carrer, no em senyaleu amb el dit, o em gireu la cara...

At Last I am...

2006-07-27T12:45:00.000+02:00

OH!!! OH!!! OH!!! El FIB 2006!!! Vam arribar a Benicàssim a les 14h, i vam deixar el recinte a les 6h del dia següent: 16 hores entre les quals van passar moltes coses...vam vore Mat Eliott, que no coneixia, i que em va agradar prou. Vam vore -bé, vore vore no; ballar més bé- Franz Ferdinand com a bojos, fruit del Red Bull, i del fet que són bons en directe, no ens enganyem. També vam sentir Rufus Wainwright, però no el vam gaudir perquè la carpa estava plena, i el concert el va fer amb ell només al piano; i clar, a mi m'agrada més la seua cara més teatral i queer. No podien faltar tampoc els 2many djs, amb els quals també vam ballar espitosos...

i...i...i...ELL, per l'amor de Déu, ELL, al qual vaig vore en segona fila, davant de mi, després d'hores de fer cua, i de dies de nervis...i d'una carrera salvatge per les primeres posicions (hi ha qui va eixir lesionat, pobre). He estat dies pensat com podria escriure la meua experiència en el concert, què vaig sentir mentre cridava com una fan pubescent i em quedava sense veu i sense líquids al cos de tant ballar; de com em feia mal el coll i el braç quan es va acabar, de tant mirar cap amunt i imitar els seus moviments que tant em conec...he estat dubtant, dic, com descriure el millor concert de la meua vida (i no exagere: després del de Flaming Lips+confetti...), i eixa sensació de comunió que només se té amb ell, sense trair la realitat, i l'únic que se m'ha acudit és una frase que podria haver dit (o ja ho ha fet, ves a saber) Morrissey: ara ja se què sent la gent quan és abraçada per algú que realment l'estima.

Liniers

2006-06-28T13:09:00.000+02:00

Gràcies al regal d'aniversari de Gonçal, el còmic Macanudos, he descobert un nou ídol: el dibuixant de tires còmiques argentí Liniers. M'ha encantat: amb una sèrie de personatges recurrents (els meus preferits, els follets i els pingüins), Liniers parla de manera senzilla de l'absurd quotidià, de les relacions personals, de les petites tragèdies de la vida diària, i també de les petites alegries, de la poesia i la màgia que es pot trobar un passetjant pel carrer. També, i això és una cosa que sempre m'ha agradat, explora constantment els recursos del metaacudit, i tot això amb un estil clàssic i infantil, de conte, i molt naïf, però tractant sempre al lector de manera intel·ligent: pareix fet per a mi! Ahir, entre la massacre d'exàmens, vaig estar rient-me tot el dia. Però, oh! He descobert que puc seguir alegrant-me tots els dies, perquè he trobat que l'autor té un blog on penja diàriament una tira nova...no sempre són tan fantàstiques com en la selecció del recull, però a partir d'ara, cada matí, a despertar-me amb un somriure gràcies a Liniers. I qui vulga (no se, a mi em fan riure molt), ací a la dreta està l'enllaç

Benvolgut diari (hui em cal un diari, com aquell que jo tenia)

2006-06-25T03:16:00.000+02:00

Són les tres del matí, i acabe d'arribar a casa. No tenia gens de ganes, però he cregut necessari fer-ho abans que s'ampastrara més la cosa; que la setmana que ve tinc dos exàmens, i he d'acabar la carrera...però hi ha un altre motiu, estimat diari, pel qual he tornat a casa més d'hora del que caldria. I el motiu és aquest: just cap al final de la manifestació m'ha saludat Ell. Sí, Ell, el meu amor platònic adolescent; aquell amb el qual vaig fer aquella tonteria totalment pubescent, i que em va durar tan de temps i,alhora, em va fer madurar tan ràpid (ho va fer indirectament, i sense saber-ho; a més, més tard o més prompte hauria tingut la mateixa actitud -hauria eixit de l'armari, vaja-, però per cirumstàncies de la vida, li va tocar a ell, o a la seua "idea", ser el detonant). Hem estat xarrant cin minuts, i ahí ha estat el meu error: em sembla, i no m'equivoque, que Ell tenia ganes de tindre una conversa (normal, no?), per banal que fora, amb l'excusa de no tornar a perdre'ns entre la massa; i això com a mínim. I jo, covard de mi, he inventat l'excusa més vella -però real, no com quan me l'he trobat (dos o tres vegades en sis anys, reduïdes a una salutació formal i que no arribaria a la categoria d'anecdòtica, però de les quals puc fer recompte i repàs), que feia com si no el vegera-, i me n'he anat tontament...i, efectivament, excepte un segon fugisser, no l'he tornat a vore. I m'ha fet molta ràbia, i per això, a banda dels exàmens, i de la coentor del concert -per favor...-me n'he tornat abans.

Això sí, benvolgut diari mental, no et cregues ni una mínima suggestió literària, ni pena ni malenconia, que et pugen dictar la tradició dels "doctes"...no tindré cap seqüela "to see you grow up": jo em se curar a soles, i a més, no fotem, ha passat ja mitja vida (ja ha passat tot, no?) Tanmateix...m'ha afectat, molt o poc, ací estic, en casa, dient-te açò: com a mínim vol dir alguna cosa, no?

En fi, que demà serà un altre dia, i com a mínim, no ha afectat als altres...quedarà com una cosa entre tu, i jo. Au, bona nit.

Mea culpa (descàrrec)

2006-06-24T18:27:00.000+02:00

Estava discutint sobre el tema del post anterior, i m'he adonat que he sigut massa injust amb el pobre home. A més, m'he adonat que el que em passa, al final (i crec que moltes de les meues argumentacions i pensaments poden respondre a aquesta causa), és que li tinc alèrgia al dogmatisme, als mites i als ídols: en definitiva, a tot allò establert que se suposa que he d'asumir a priori. No m'agrada, ja ho he dit, que res és done per suposat, i molt menys, que pensen per mi. Aleshores, quan sospite que passa això, em revolte i em pose agressivament a l'altre costat, de manera irracional. I això tampoc és.

Mea culpa (ara bé, després d'aquesta confessió, si alguna vegada em torne a posar impertinent, no pense permetre que se'm recorden aquestes paraules).

Martí i Pol no s'ha tirat mai un pet, o què?

2006-06-24T11:28:00.000+02:00

Estava llegint ara mateix uns poemes de la Teresa de Calcuta catalana, i notava com el gest se m'anava torcent cada vegada més...i és que, jo crec que allò que em fastigeja -o em repeleix, no vaig a ser tan taxatiu- del artistes que basen la seua obra en fer proselitisme polític -d'eixos que la progressia més o menys girada cap a la correcta direcció (i això no és cap ironia) adoren tant-, no és que siguen quasi sempre tan evidents, tan simples i tan mesiànics ("aquest és el camí correcte, xiquets"). Ni que mai m'haja agradat que em diguen què he de pensar, i com. Allò que més ràbia em fa és que, implícitament, o explícita, amb això demostren una actitud prepotent d'innocència, de manca de pecat: no sols ells saben el camí (jo també, si ens posem, i tu), sinó que a més, no se n'han eixit mai d'ell.

Discografia de Bowie: fi, i proposta

2006-06-22T11:08:00.000+02:00

En fi, ja he acabat el meu "magne projecte" (rises): he comentat tots els discos de Bowie des del primer fins al 13é, que són els que corresponen a la seua millor etapa o, millor dit, als anys on realment va valdre la pena. Per què? Doncs perquè a partir d'ací, com vaig dir en la introducció: Bowie, en comptes de ser un signe dels temps, com deia Prince, es va quedar enrera, i va ser directament mediocre. I mira que ho he intentat, eh? He escoltat discos i cançons dels 80 i dels 90, i res, no hi ha manera: totalment inòqües...si de cas, salvaria el següent disc, Let's Dance, perquè encara que va ser el disc que el va catapultar cap al pop més previsible,i de masses (èxit brutal de vendes) no està tan mal encara: és musica disco prou digna, i està produït per Nigel Rogers, de Chic (productor també del primer disc de Madonna; poca broma). Però ja partir d'ahí, es va convertir en un esperpent, no per ser extravagant, sinó per cutre: ahí estan la gira Glass Spider, seguint totalment l'estela de grandiloqüència de les velles estrelles del rock, o l'intent dels 90 de ser Nine Inch Nails, a vore si així se li borraven les arrugues. Per no parlar, encara que se d'alguna que em durà la contrària, de la infàmia que es va fer a ell mateix en la pel·lícula Labyrinth, on pareixia una paròdia huitantera de la seua època glam (a mí la pel·li sempre m'ha agradat, no ho negue; però és que el veig, i em fa una pena...). Però bé, tanmateix, i això és incontestable, la influència de Bowie en els 70, 80 i 90 es pot rastrejar per multitud de grups. Au, i ja està. Per tal d'acabar, volia fer, com una mena de servei públic, una proposta d'antologia; de cada disc, pose les cançons imprescindibles si es vol fer aquesta per cançons i, a banda, destaque en roig els àlbums que més m'agraden, si el que li agrada tindre a un, com a mi, són àlbums i no cançons soltes.

-Space Oddity: Space Oddity, Letter for Hermione, Cygnet Committee, The Wild Eyed Boy From Freecloud.
-The Man Who Sold the World: The Width of a Circle, All the Madmen, The Man Who Sold the World.
-Hunky Dory: Changes, Oh! You, Pretty Things, Life on Mars?, Quicksand, Queen Bitch, Bewlay Brothers.
-Ziggy Stardust: Five Years, Moonage Daydream, Starman, Lady Stardust, Hang on to Yourself, Ziggy Stardust, Sufraggette City, Rock'n'Roll Suicide.
-Aladdin Sane: Watch that Man, Aladdin Sane, Cracked Actor, Jean Genie, Lady grinning Soul:
-Pin Ups: Sorrow, See Emily Play.
-Diamond Dogs: Diamond Dogs, Candidate, Rebel Rebel, 1984, Big Brother.
-Young Americans: Young Americans, Fame.
-Station to Station: Station to Station, Golden Years, TV15.
-Low: Breaking Glass, Sound and Vision, Be my Wife, Warszawa.
-"Heroes": Beauty and the Beast, Joe the Lion, "Heroes".
-Lodger: DJ, Boys Keep Swinging, Look Back in Anger.
-Scary Monsters: It's No Game (Part I), Scary Monsters, Ashes to Ashes, Fashion, Kingdome Come.
Let's Dance: Modern Love, Let's Dance.

Ai, què agust m'he quedat!

Scary monsters, o "Tothom sap que Major Tom és un ionqui"

2006-06-22T00:04:00.000+02:00

Oh! Arribem al darrer disc! Per fi! I no sols per tal de deixar d'avorrir les granotes amb aquesta discografia, sinó perquè aquest és un dels meus àlbums preferits d'ell. Anem per feina.

Bowie s'anava fent major: ja ho havia viscut tot, i el jove mod de rínxols daurats de l'Space Oddity semblava que ho hagués sigut en una altra vida anterior. Havia perdut la innocència, i la por irracional, per on havia anat oscil·lant en els 70. Ara, havia recuperat per fi la pau interior i, per darrer cop, es presenta en la portada -que jo no se com qualificar; si m'agrada o no- amb una màscara: apareix com un arlequí, fent referència a la seua condició de pallasso, d'actor per a les masses (amb molta classe, això sí). Per això, en aquest disc, publicat el 1980, sembla que faça una mena de compendi, o resum, de tot el que ha fet eixa dècada: és un disc que sona a avantgarde, a postpunk, als New Romantics, i que també deixa lloc al record dels primers àlbums. A més, en aquest disc torna a gaudir de la guitarra solista de Robert Fripp, la qual li dóna una força i una tensió sense la qual les cançons quedarien molt buides. En definitiva, aquest és el millor disc que Bowie podia oferir en eixe moment; i com aquest és un disc de cançons simplement efectives, divides en dues cares (aquest serà el disc que el tornarà als primers llocs en les llistes de venda), anem a repassar-les.

La primera part, la millor de totes, obre el disc amb It's No Game (Part I): el so d'una cassette engegant-se, i una cançó amb molta força (la bateria i la guitarra sincopada i histèrica de nou de Carlos Alomar) que comença amb una tipa parlant en japonés, i Bowie berrejant i desafinant com un porc, dient que no entén el món actual. Fantàstic el moment final d'ell cridant Shout up!! Continua amb Up the Hill Backwards, una cançó aparentment positiva, i que desprén un bucolisme també aparent, que l'enllaça amb els primers discos i, tot seguit, Scary Monsters (and Supercreeps), en la mateixa línia de tensió que la primera cançó; si t'ho proposes, pot fer por i tot...i després, oh! Ashes to Ashes, una de les millors balades d'ell: torna a agafar el seu primer personatge i, sota una base de sintetitadors i guitarres molt simple però efectiva, Bowie li canta al pas del temps, i a les davallades de la vida Ashes to ashes, funk to funky, we know Major Tom's a junky: pèls de punta. I ara, la cançó preferida (és de veres) de Frank Black, el cantant de Pixies, un grup del que per cert Bowie va ser un dels seus primers i més insistents fans: Fashion (el videoclip també és impagable). Un tema on agafa els New Romantics, que ell havia contribuït a crear, i els pega una repassada amb una cançó mig funk, mig disco, mig postpunk (o algo) aparentment tonta, però irressistible. A mi m'encanta Oop bop do do do do do do do do. Fa fa fa fa-Fashion.

La segona part del disc és la que conté les cançons més previsibles, per dir-ho d'alguna manera: Teenage Wildlife i Because you're Young són un altre repàs a les noves joventuts, la primera amb una èpica de nou molt a l'estil "Heroes" en les guitarres; Scream Like a Baby és tot un cant a la igualtat de raça, però des del punt de vista misàntrop (s'entén, no?): el moment final, amb la veu de Bowie oscil·lant entre distorsions ridícules també m'agrada. Tot seguit, una versió fantàstica i "agospelada" de The Kingdome Come, de Tom Verlanie, Because You're Young, i el disc acaba amb It's no Game (Part II), ara en una versió acústica.

I ja està: l'època daurada de Bowie s'acaba ací. El camaleó tancava la paradeta de la creativitat, dels àlbums que no envelleixen, i es tirava de cap al dòlar...però això ho comentaré en el darrer post, on jo també tancaré aquesta paradeta (ho jure).

Lodger, o "No se on collons anar"

2006-06-21T02:56:00.000+02:00

Arribem al final de la trilogia berlinessa: el 1979, després de la gira d'Stage, Bowie torna a deixar la producció totalment en mans de Visconti, i Eno ara només figura com a músic de sessió (a banda, per a ser exactes, aquest disc no va ser grabat en Berlín, sinó en Suïssa); tanmateix, es considera part de la trilogia perquè participa encara d'un so i una actitud semblants... Aquest, ho he de reconéixer, és el disc de Bowie, a banda del Pin Ups, que menys he escoltat. I no ho entenc, tampoc, perquè se suposa que és el més accessible de tots tres. Efectivament, ara, malgrat que encara utilitza els trucs i les premisses de la música "avanguardista" i experimental dels dos darrers àlbums, ara aquests estan encaminats diractament al pop. Ací hi ha només cançons, i no hi ha parts instrumentals. Això sí, com ja he dit, no deixa de banda les dissonàncies i les estructures quebrades del pop del Bowie en eixa època: podriem dir que és el disc que uniria Bowie amb els Talking Heads postpunks. Però..llevat de dos o tres cançons, no arriben a emocionar-me d'una manera o altra: malgrat la sorpresa, i la troballa esparsa, els temes no em diuen gran cosa. I de fet, sembla que a ningú li va acabar d'apanyar: ni el públic, ni el mateix Bowie, li van fer massa cas. Però bé, les cançons, de nou, estan molt bé, i tracten un tema encara d'actualitat: la "deslocalització", el sentiment d'apàtrida en aquest segle però vist des d'un punt de vista personal i emocional (Lodger vol dir "hoste", com reflexa la seua portada).

Les més destacables són Fantastic Voyage, amb el mateix carècter èpic que "Heroes"; African Night Flight, una canço desestructurada, amb pregàries en suahili incloses. A banda, evidentment, els hits: DJ, on torna al tema de la solitud i el tedi vital amb una cançó realment efectiva, i molt de l'epoca; Boys Keep Swinging, un tema irònic i absolutament pop que podria estar al costat de Oh! You Pretty Things, o All the Young Dudes, del Hunky Dory (què lluny pareix ja eixe disc, eh?), on tornen a aparéixer les guitarres espacials d'Eno (ací hi ha una actuació de Bowie, junt a Klaus Nomi cantant eixa i TV15...en fi; sense paraules: incomprensible tot), i la més seriosa i metafísica Look Back in Anger, amb una melodia que recorda molt al tren histèric de Station to Station.

Acabem: aquest disc ja he dit que no va tindre massa -gens, diria jo, llevat de Boys Keep Swinging i DJ- èxit, però com a mínim tanca una etapa dignament: el pròxim disc...l'últim! El seu cant del cigne particular qualitativament parlant, però un cant del cigne molt, molt digne.

"Heroes", o "Podem ser herois, encara que només siga per un dia"

2006-06-20T17:35:00.000+02:00

El segon disc en col·laboració amb Eno, publicat el mateix any, el 1977, segueix la línia de Low, però amb -notables- diferències...d'una banda, manté l'estructura de dues parts: una de cançons, i una part instrumental. Tanmateix, en primer lloc, mostra un so més dens, més treballat: els instruments se solapen en una mena de wall of sound, a la manera de Phil Spector. També, les cançons són una mica més humanes; ja no hi ha el "so" Kraftwerk, almenys a primera vista. De fet, "Heroes" té un so més analògic que electrònic, i les guitarres ara són el protagonista, gràcies sobretot a la presència de Robert Fripp (el líder de King Crimson) com a guitarra solista. A més, ara, encara que manté eixe gest de despreci constant, sembla estar més assentat en el món: ara eixa actitud és més una pose arty que altra cosa, i això també es nota en les lletres; allí eren en certa manera confessionals (o evidents), i ací són críptíques, indesxibrables.

A mi, si he de ser sincer, mai m'ha acabat de convéncer el "Heroes", i no se per què: tal volta perquè encara que aquest àlbum seguisca uns patrons més reconeixibles, melòdicament no el trobe efectiu: eixes teranyines de guitarres, i eixe so de vegades molt spacerock no van acompanyats d'una melodia que s'apegue. Relativament, és clar: ahí està, per exemple, la cançó titular, un des seus majors èxits de sempre, amb eixos loops de guitarra tractades en l'estudi per Eno, molt en la línia del que havia fet -moltíssim millor- amb Here Come the Warm Jets (mai em cansaré de recomanar eixe disc, i eixa cançó). La resta, evidentment, tampoc estan gens malament: Joe the Lion, amb eixe vers tan tonto Joe the Lion, made of iron cantat desafinant; la primera, Beauty and the Beast, la més wall of sound; Blackout, una cançó on es junten postpunk, disco i spoken word, i queda bé. I, per supost, Sounds of the Silent Age, molt bonica.

En la segona part, tornem a l'ambient en Moss Garden, composada per al koto (un instrument de corda japonés) Neköln i Sense of Doubt. Destaquen, sobretot, V-2 Schneider, o la versió de Bowie de l'Autobhan de Kraftwerk
(per dir-ho finament, i no dir plagi), i the Secret Life of Arabia, molt disco-funk i, per tant, la més accesible -i inòqua- del disc

Resumint: que sí, que està molt bé, i quant a producció és fins i tot millor que el disc anterior (més homogeni i cohesionat). Però no m'ha acabat de convéncer mai, supose que per eixa èpica i aire arty tan alemany...

Ja dic, però, que "Heroes" va tindre més èxit que Low, i això el va animar a fer una gira, Stage, on va presentar els tres discos anteriors; en aquesta ocasió, el directe es va plantejar com un espectacle expressionista, dominat per una llum blanca omnipresent que eixia de darrere, i on Bowie mantenia una actitud rígida, distant, i intel·lectual (seguint amb el paper de the Thin White Duke): vaja, com un espectacle conceptual, i tot molt europeu (en els concerts alternava els hits -va recuperar Five Years, i Ziggy Stardust, amb les parts instrumentals). Sembla ser que va tindre moltes bones crítiques, i prou d'èxit: un es pot fer una idea amb el disc en directe Stage, que a mi m'agrada bastant. Un cop acabada la gira, a tancar-se en l'estudi amb Eno, Alomar i Tony Visconti, i a fer un nou disc, una mica diferent.

Low, o "Una nova carrera en una nova ciutat"

2006-06-20T10:23:00.000+02:00

Com ja havia anunciat en Station to Station, Bowie decideix canviar d'aires i tornar a Europa: concretament, se'n va a Berlín amb el seu amic Iggy Pop, a intentar desintoxicar-se. Ho aconseguirà a mitges, però a canvi se n'ixirà d'eixa ciutat amb dos discos més en un mateix any.

Aquests àlbums els fa en un ambient de llibertat absoluta, amb l'ajuda en la composició i la producció de Brian Eno, (teclista ex-component de Roxy Music, especialista en el tractament electrònic dels instruments, i que ja havia publicat el seu meravellós disc Here come the Warm Jets, i també havia començat a treballar en els seus Ambient Works, pioners del concepte de musica ambient). Eno tenia un sistema de treball molt curiós, i molt alliberador: tenia unes cartes amb anotacions aleatories (per exemple: eres un pescador amb dolor d'estómac); els músics les agafaven, i havien de tocar el seu instrument segons les directrius d'eixa carta. D'aquesta manera, el treball de composició i grabació sempre quedava lligat a l'atzar. I això es nota en el disc: Low és un àlbum que respira llibertat creativa: van fer el que els va eixir dels ous en eixe estudi, i els hi va eixir molt bé. I, sobretot, ganes de trencar amb tot: aquest és un album pretenciós, conceptual, artificial i robòtic, encara afectat per l'estat mental de Bowie. A més, és un disc que s'adelanta, encara que siga només uns minuts, al futur: influenciat per Kraftwerk, en Low hi cap l'electrònica acabada de nàixer, l'avant-rock, el postpunk (ara sí), l'ambient i el pop quebrat i tangencial del Bowie d'eixos anys. Cap instrument, a més, sona com toca: la bateria, potent, sona com les caixes de ritmes que sonarien en els 80, i les guitarres de Carlos Alomar, a tot menys a una guitarra...en fi, que és un disc sorprenent, que tal volta costa d'entrar (a mi al principi em va costar d'acostumar-m'hi, perquè no reconeixia el Bowie de Low amb el Bowie del Ziggy) però que realment és una obra mestra. I encara que ho parega, no hi manquen cançons: malgrat tot, Bowie no perd de vista l'efectivitat melòdica i, de fet, molts dels temes de Bowie que més se m'apeguen són d'aquest disc.

El disc està dividit en dues parts: la primera, de cançons, que s'obri i es tanca amb dos instrumentals, i la segona, totalment ambient...
Comença amb Speed of Life, la primera instrumental, i la que et dóna les claus del so del disc; ritmes tribals i sincopats, i melodia apegalosa. Després ve Breaking Glass, una altra cançó efectiva, i inquietant, on insisteix sobre els temes del disc anterior: una imatge deshumanitzada i cruel Baby, I've been breaking glass in your room again. Don't look at the carpet, I throwed something awful on it. You're such a wonderful person, but you've got problems; I'll never touch you. Tot seguit, arriba What in the World, una cançó també cruel amb un ritme i uns loops que pareixen del primer Mario Bros., i Sound and Vision (ací, en una actuació recent), la cançó que marca el cim del disc: una cançó soul feta sota el paraigües del postpunk i l'electrònica, però on el riff de guitarra li atorga tota l'eficiència pop Don't you wonder sometimes 'bout Sound and Vision? Blue blue, electric blue: that's the colour of my room, where I will live, waiting for the gift of Sound and Vision. Les següents són la trista Always crashing in the same car (sobren explicacions) i la desesperada Be my Wife, l'únic single que va traure (eixe piano histèric), i on també expressa la seua sensació de desorientació i de fragilitat, malgrat el gest de desídia (la seua cara en el videoclip fa POR) Please be mine, share my life, stay with me, be my wife. La primera part acaba, finalment, amb la instrumental A New Career in a New Town, molt Kraftwerk, i comença ja la part ambient i més experimental: Warszawa (també és el títol d'on van traure el seu nom els primers Joy Division), amb eixe to de lletania minimal i espiritual, Art Decade, Weeping Wall, i Subterraneans.

No se, a mi és un disc, encara que només siga la primera part, que M'AGRADA MOLT.

Station to Station, o "No són els efectes de la cocaïna, crec que és amor"

2006-06-19T11:33:00.000+02:00

Bé, arribem a una altra etapa totalment diferent: nous camins musicals, nova careta, nova actitud...i, per a mi, dos o tres dels millors àlbums de Bowie. És el naixement de The Thin White Duke, el Duc Blanc, i de la trilogia de Berlín. Però abans de parlar del primer disc d'aquesta nova etapa, caldrà parlar una mica de com li anaven les coses a Bowie...doncs li anaven mal, molt mal. En primer lloc, s'havia divorciat de la seua dona, i s'havia endut el fill; en segon lloc, la cocaïna estava fent estralls en la seua vida, i en el seu cap: és l'època de viure en L.A., d'obsessionar-se per l'ocultisme, de llegir Mein Kampf i de sentir-se fascinat per la figura de Hitler, i per la teoria del Superhome de Nietzsche...i declarar-ho publicament. També, conten que s'alimentava a base de llet, que s'havia quedat en els ossos, que no eixia de casa, que estava sempre en estat de paranoia, que alternava dies sencers de frenètica activitat amb dies en què la seua secretària havia de posar-li un espill en la boca per vore si respirava encara...en fi, tot un panorama.

Bowie està perdut, desorientat, deshumanitzat, i aquest és el tema dels pròxims álbums. De moment, Station to Station (amb només cinc cançons, un fet destacable) el publica al mateix temps que protagonitza The Man Who Fell to Earth, el 1976: una -mala, supose- pel·lícula de ciència ficció que conta la història d'un extraterrestre que arriba a la Terra, i acaba sent fagocitat per la misèria moral de la humanitat. Bowie presenta un aspecte esquàlid, i una actitud freda, isolada, distant (ací es pot vore el tràiler de l'epoca), i aquest és el paper que adoptarà en els pròxims anys: una màscara, com la de Ziggy, però amb la diferència que aquesta pertorba i fa por. I llàstima: serà l'època més controvertida, molesta i desconcertant per als fans de Bowie que l'havien seguit des del principi; ara, ja no l'entenen, i el veuen antipàtic, distant, i sense esperança.

I això, es reflexa en el nou disc i, sobretot, en la primera cançó, una de les seues obres mestres, amb una lletra plena de troballes, i que només per ella ja paga la pena tot açò. Station to Station és un tema de deu minuts on hi ha reflexada tota la seua situació del moment i, a més, amb un nou llenguatge musical: ara el que li interessa és el krautrock, l'avant-rock, el (proto)postpunk -a no ser que fora un dels seus creadors-, sense oblidar el pop, i el R'B de sempre. Així, el tema titular comença amb la presentació del Duc Blanc The return of the thin white throwing darts to lovers eyes...amb una lletania seca i distant, que poc a poc es va accelerant fins a convertir-se, gràcies al ritme constant de la bateria, i de la guitarra també histèrica de Carlos Alomar (que serà una part important a l'hora de crear el so dels nous àlbums), en un tren desesperat per fugir dels USA, i tornar a Europa It's too late to be grateful, it's too late to be late again. It's too late to be hateful, the European cannon is here. Bowie expressa també la seua desorientació, la sensació d'estar "desconnectat", com diu ell, del món...i la seua paranoia constant It's not the side effects of the cocaine, I'm thinking that it must be love...A mi, ja he dit que és una de les cançons de Bowie que més m'agraden i m'afecten, i això que és dels darrers discos que em vaig comprar d'ell: m'encanta.

Les altres cançons, però, no són gens menysperables: tot seguit ve Golden Years, un intent amarg de fer pop, o Word on a Wing, on també expressa eixe desampar en una balada que deixa els pèls de punta. TV15 és el single que segueix el camí musical d'Station to Station amb una ficció futurista sobre l'alienació de la televisió, i el disc acaba amb una versió "tradicional" de Wild is the Wind de Nina Simone on, paradoxalment, ara sí aconsegueix donar-li emoció a una cançó de soul.

Bé, recapitulant: un disc notable, amarg, desesperat, i amb una cançó excel·lent, i que serà l'entrada a la trilogia de Berlín, amb el disc següent.

Young Americans, o "El blanquet ara canta soul"

2006-06-16T19:34:00.000+02:00

Doncs sí: durant el descans de la gira de Diamond Dogs, Bowie se n'anà a Philadelphia a gravar un disc de soul, un estil del que cada dia estava més enamorat. Tanmateix, voluntat no és igual que resultat i, la veritat, a mi no em convenç massa. Sí que és de veres que en general ix prou ben parat de l'experiència (o millor dit, del capritx), però que voleu que vos diga; Bowie no serà mai Marvin Gaye, ni res que se li parega.

Però sigam objectius. NO és un mal disc: té un so compacte, sòlid, i una producció també efectiva. Ara bé, caldria vore a qui s'hauria de felicitar: la producció i mescla és de la seua eterna mà dreta, Tony Visconti, i els músics eren músics d'estudi de Sygma Studios, la prestigiosa factoria d'R'B de l'est i, per tant, eren més que solvents. Què falla, doncs? Per a mi, en primer lloc, la veu: Bowie, com és evident, no és negre, i no té veu negra; per molt que domine les inflexions vocals pròpies de la música negra, mai aconseguirà eixe "color" que tenen les veus del soul (hi ha vegades que fa una mica el ridícul, la veritat). Per tant, al final les que fallen són les cançons: llevat de dos o tres, no hi ha cap que acabe de llevar-me el sopor de damunt; i és que el soul és una cosa delicada, que si no és fa amb sentiment, pot conduir a l'avorriment total.

Però bé, hi ha cançons que són prou notables: la titular, Young Americans m'agrada molt (no se si felicitar o odiar a Lars Von Trier, per utilitzar eixa cançó en els títols de crèdit de Dogville i Manderlay). També, Fame (coescrita amb John Lennon, que passava eixe dia per ahí) és prou efectiva, amb eixe riff tan funk-minimal, o Fascination; però Win, o Somebody up There Likes Me són molt insulses. Per no parlar de la versió incomprensible d'Across the Universe dels Beatles...Tanmateix, hi ha una cosa que sí que va ser positiva: en eixes sessions va conéixer a Carlos Alomar, un jove guitarrista negre de funk que l'acompanyaria i col·laboraria en tots els discos dels 70 i 80, substituint el paper de Ronno dels Spiders.

Resumint, que és un disc que em va decepcionar (tal volta perquè esperava alguna cosa més, de la conjunció d'un mite i una música que a mi m'agrada molt): encara que hi haja algun tema notable, el disc falla perquè li manca sentiment. Però això era una cosa que en eixos moments (el ara dandy) Bowie ni s'enrecordava de què era: la cocaïna l'estava aïllant cada cop més de la humanitat, i l'estava alienant cada dia més.

I això, es vorà en l'altre, ara sí, magistral disc.

Hui fa vint anys...

2006-06-16T13:05:00.000+02:00

S'encengué una llum que mai no s'apagarà.

Diamond Dogs, o "T'estimem, Gran Germà"

2006-06-15T19:15:00.000+02:00

Arribem a un disc controvertit en la carrera de Bowie: la crítica sempre l'ha qualificat de disc imperfecte, de transició, o simplement de projecte megalomaniac inconclús. I és cert. Però jo sempre li he tingut molta estima; i té cançons molt bones. Tanmateix, també és cert que no fou un disc fàcil, i que no va tindre massa sort.

He dit que Bowie va acabar esgotat de l'experiència amb els Spiders i, evidentment, no seria fàcil triar el nou pas, allà als Estats Units; per això, de moment, el 1974, el primer que se li acut és fer un àlbum conceptual (un altre de tants seus) sobre 1984, molt en sintonia amb la seua idea de societats postmodernes i degradades. Tanmateix, la vídua de George Orwell no li va cedir els drets, i el seu magne projecte es va quedar a mitjes: així, Diamond Dogs és un àlbum que desprén els temes que volia tractar Bowie en un principi (eixa portada és de les millors que té!), però també queda molt despersonalitzat, i sense coherència interna.

Comença amb la introducció narrada a una societat apocalíptica en Future Legend, per a tot seguit entrar en el riff inconfusible de Diamond Dogs. Continua amb la crònica paranoide i amarga de les urbs del segle XX en les dues parts de Sweet Thing i la seua part central, Candidate: una balada amarga i èpica i una cançó amb tocs negres, respectivament. El tema central,, tanmateix, es talla bruscament amb el single Rebel Rebel, una deixalla -gens despreciable: tot un himne glam- de l'epoca que acabava de deixar, i que no se sap massa bé què fa ahí. Les dues següents, Rock and Roll with me, i We are the Dead, segueixen la tònica de balada rock (a mi la segona em posa la carn de gallina) i acaba amb les dues millors cançons del disc, les referides al llibre d'Orwell, 1984, i Big Brother. A mi em pareixen genials en la seua teatralitat, i una síntesi molt interessant de pop, soul, i melodrama sense perdre l'estil de Bowie. Per últim, el disc s'apaga amb el loop final de la coda simpàtica però verinosa de Chant of the Ever Circling Skeletal Family.

Com es veu, és un disc que amb les cançons per separat, o per parts, és molt notable (jo sempre el defendré: excepte dues o tres, em pareixen totes fantàstiques) però és eixa manca d'unitat, i una certa indefinició estilística també de manera individual, les que llasten el disc; a banda les seues pretensions eren potser massa elevades per al mateix Bowie: volia fer el disc més personal, i no ho va aconseguir. A més, eixa sensació augmentà durant els concerts en els Estats Units, un dels primers grans montatges de rock, a l'estil dels que es farien en els 70: un decorat immens d'una megalópolis decadent al fons, una grua on cantava Space Oddity per un telèfon, una mà gegant des d'on eixia al principi (per fi, amb els cabells d'home, i amb pantalons de pinça, oh!)...tot un espectacle musical i teatral caríssim que no va acabar de convéncer, i que damunt a meitat tour es va trencar. Tanmateix, a Bowie potser li va donar igual, perquè ell ja estava en un altre lloc: durant el descans de la gira (de la qual va deixar constància amb l'àlbum en directe David Live, molt recomanable) va aprofitar per a anar a Philadelphia, als famosos Sygma Studios de soul, a gravar un nou àlbum.

Pinups, o "No conec cap cançó!"

2006-06-15T12:46:00.000+02:00

Després de la triomfal gira teatral amb els dos àlbums anteriors, el senyor David Bowie decideix trencar amb els Spiders From Mars i, de pas, canviar una mica el rumb de la seua música, cada cop més interessada amb el soul i el pop americà que amb l'anglés. Tanmateix, abans de fer-ho, s'emportarà a tota la banda a un castellet de França a gravar el que serà el darrer disc de la banda, Pin Ups, publicat també en 1973.
Ara bé, aquest no és un disc de Bowie pròpiament dit: per al cant del cigne dels Spiders, farà un disc de versions, en el que serà un dels passos més incompresos de la seua carrera; perquè el que realment fa Bowie ací és retre un homenatge a aquells grups que l'havien influït en els seus inicis, aquells del Swinging London que ja he anomenat més d'una vegada, quan Bowie anava de mod per la vida: així, apareixen per ahí cançons de The Who (I ca'nt explain, Anyway, Anyhow, Anywhere) o dels Pink Floyd de Syd Barret (See Emily Play) de The Easybeats (Friday on my Mind), The Kinks (Where All the Good Times Gone), o The Merseybeats (Sorrow), a banda del single que va traure amb la versió despullada de l'Amsterdam de Jaques Brel.

Les cançons del disc estan molt bé, i hi ha algunes que són tota una troballa (See Emily Play, i Sorrow m'encanten); a més, així demostrava que ell no havia eixit del no-res. El problema rau en que, d'una banda, NO ÉS un disc de Bowie, i de l'altra, que ni molts de l'època, ni moi, coneixien moltes de les cançons o els grups que versiona. Així, falta perspectiva per apreciar la qualitat dels temes i de les versions; a banda, no et lleva el mono d'un nou disc inèdit de Bowie.

A més, la portada, la veritat, no ajuda molt a valorar objectivament el disc...quin horror!! Però bé, aquest disc només és una frontissa entre el passat i el futur. A partir d'ara, morts els Spiders, Bowie se'n torna a la terra promessa (USA, si no hi queda clar), i començarà una nova etapa, només amb l'ajuda de la cocaïna.

Després de Sufjan Stevens...

2006-06-14T19:28:00.000+02:00

Ai! Des de fa una setmana estic enganxat a Lost: no puc deixar de vore capítols i capítols entre tema i tema, perquè mira que vicia, la cabrona. I a més, des de fa una setmana també que estic més eixit que una mona, i molt bleda: tot per culpa del protagonista, Jack, que me'l follaria en plan bèstia mil vegades allí mateix en la selva, i després me'l portaria a casa a fer-li dinarets mentre ell treballa en l'hospital (perquè és metge). Jo seria el maridet eficient (per ell, sí que ho seria), i deixaria que em cuidara i em mimara... però en el llit manaria jo, eh? que ahí m'agrada portar jo la iniciativa. Seria ideal.

Aladdin Sane, o "Mira quina frikor que duc"

2006-06-14T12:32:00.000+02:00

No es pot parlar del Ziggy Stardust i no fer-ho tot seguit de l'Aladdin Sane: és una segona part, l' altre costat, una continuació del joc d'identitats. De fet, aquest disc el va gravar en plena gira del Ziggy, el 1972 (encara que el va publicar l'any següent): mentres trobava temps entre els concerts per Estats Units, i la producció amb Mick Ronson del Transformer de Lou Reed, Bowie va publicar un nou àlbum sota unes directrius semblants a les del disc anterior. Tanmateix, hi havia diferències: encara que seguia amb els Spiders, en aquest disc el saxo i el piano del músic de jazz Mick Garson prenen el protagonisme, i factura un so més net i, per contra, menys sòlid. De fet, ara també s'hi deixen entreveure entre els temes certs tocs d'avantguardisme i, sobretot, el jazz i el soul que començaven a interessar-li (de fet, es podria dir que Aladdin Sane és el Ziggy americà). Així, les cançons més glam, com la inicial Watch that Man, Drive-In Saturday, Cracked Actor, o Jean Genie acompanyen a temes com la titular de l'àlbum, Lady Grinning Soul i The Prettiest Star, unes precioses cançons sustentades sobre cascades de piano a mig temps, o la cavaretesca, de nou, Time. En definitiva, el que estava fent Bowie era intentar seguir avançant i investigant dins la música, però encara lligat per les cohordenades del disc anterior. De fet, si he de ser sincer, a mi, les que més m'agraden són les que NO són glam, perquè les trobe massa histriòniques, massa estridents. I aquests dos adjectius també valen per a la seua imatge: ara el personatge Aladdin Sane (ja vaig explicar-ho una vegada, quan vaig donar la raó del títol d'aquest blog: pot llegir-se com està escrit, com un nom i cognoms, o es pot llegir A Lad Insane, que vol dir "un tio boig") ja no està tan definit, tan marcat: té una personalitat més abstracta, i la seua androginia i extravagància va augmentant; ara el seu maquillatge i la seua roba està basada lleugerament en el teatre Kabuki, i hi és evident la marca de la bogeria (el raig que creua la seua cara és una altra referència a la por d'acabar com el seu germà). Tanmateix, malgrat que no és un disc tan redó o unitari, com el Ziggy, serà eixa imatge, igual que la portada del disc amb eixa gota de lefa (perquè és lefa, senyors) en el pit, la que quedarà marcada en l'imaginari col·lectiu per a sempre.

Així doncs, tenim un germà menut del Ziggy, que paradoxalment tindrà menys èxit que la imatge que el sustenta...de tota manera, faltava poc per què s'acabaren els Spiders, Ziggy i Aladdin Sane (el darrer concert que van fer en el Hammersmith de Londres), però aguantaria eixe paper -i eixos cabells- dos discos més, igualment publicats un darrere de l'altre.

The Rise and Fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, o "Adoreu al Mesies Leprós"

2006-06-12T12:43:00.000+02:00

Arribem a la perla de la seua discografia: al disc més important de Bowie, un dels més importants dels 70, i un dels més importants també de la història del rock i del pop (i això no es pot discutir). I el meu preferit, evidentment.

Amb els àlbums històrics és difícil esbrinar fins a quin punt són causa o conseqüència del moviment del qual és símbol, o de l'època, fins i tot. Per això, no és fàcil de dir si el Ziggy va inventar el glam, li va donar rellevància només, o simplement és un producte del seu temps. Igualment, en mi, potser no és la causa de moltes coses (la purpurina ja l'havia descobert amb Brian Eno i la pel·lícula Velvet Goldmine, i ja tenia el Space Oddity), però sí que ha sigut el més decissiu: sense ell, el meu interés pel glam i per Bowie no haguera sigut tan llarg ni tan intens. I és normal, perquè és un disc quasi "perfecte", amb cançons genials i que, a més, s'escapa dels seus límits i és un retrat de moltes coses: uns anys, un estil, una imatge, un concepte...Perquè a més, la història de Ziggy és complexa, i per això, crec que serà l'àlbum més difícil de comentar...

Comencem pel concepte.El glam i l'androgínia ja havia despuntat per ahí (T.Rex feia poc que s'havia electritzat, i els New York Dolls ja anaven per les clavegueres vestits de putons), però és Bowie qui l'agafa i l'espenta cap a l'èxit i, sobretot, cap a una idea: ja he dit que en aquesta època, almenys, a banda de l'èxit, a Bowie li interessava la música com un mitjà d'expressió artística, conceptual. Per això, conjuga la seua recerca de la fama amb un joc teòric: es transforma en ídol, fent el paper d'un ídol (senzill, o complicat?). Agafant idees d'ací i d'allà, s'inventa un personatge, Ziggy Stardust, del qual parla en el disc i, a més, es comporta, ÉS ZIGGY STARDUST en públic. D'aquesta manera, amb aquest joc d'identitats, d'una banda posava al descobert la falàcia que deia des dels 60 que el rock era sinònim de siceritat i expressió personal (mentida que encara perdura, no sols en la música, sinó en totes les arts). De l'altra, i encara més important, era un model a seguir per a aquells que se sentien "diferents", foren gais o no: Bowie,a través de Ziggy, i eixe aspecte andrògin, espacial (i que comença fitant en certa manera amb el punk, però que progressivament va fent-se més histriònic i femení), defenia l'expressió personal, el dret a l'extravagància (acabaven d'eixir dels 60).

Això era el costat concetpual; ara, el musical. Tot el que he dit abans no és de bades, i té a veure directament amb el disc: Bowie pretén contar la història d'un mesies vingut de l'espai per a salvar el jovent amb el rock'n'roll, i que acaba sent devorat pel seu propi èxit. Aquesta història no era tan boja, perquè es basa en el cas vertader d'un cantant de rock que va acabar els seus dies creient-se Jesús: un cas més dels efectes secundaris de la fama...
Així doncs, aquest és un disc de rock: de jugar a ser cantant de rock. I ho aconsegueix. Primer, li dóna nom a la banda de músics que portava, amb el gran Mick Ronson al seu costat (falla, això sí, Tony Visconti, que estava massa ocupat amb Marc Bolan): The Spiders From Mars. Després, graba onze cançons que publica en juny de 1972, que són una meravella una per una, i que totes juntes li dónen sentit al conjunt; tenen un so cru, immeditat, velvetià. Res a vore amb The Man Who Sold the World: ací el rock és només per a convéncer.

El disc es divideix en dues parts: en la primera, es presenta l'entorn, la idea i, en la segona, entra ja a parlar-nos de Ziggy. Així, el disc comença, amb Five Years, amb una bateria que surt del no res, per tal de mostrar-nos un present apoclíptic i deshumanitzat: a mi encara, i mira que l'he sentit voltes, m'impressionen els crits finals d'angoixa. I tal i com apareix, la bateria s'esfuma per donar pas a Soul Love, un mig temps calentet que podria haver entrat en el disc anterior. Després, una altra meravella: Moonage Daydream, la cançó que va ser el principi de la Ziggymania...si haguera de triar una, només una del disc...potser agafaria aquesta. I'm an alligator, I'm a mama-papa coming for you...I'm a space invader, I'll be a rock'n'rolling bitch for you i ja està resumit el disc, tant en la lletra com en la música: Bowie desbarra en la veu, i Mick Ronson demostra que es poden fer solos de guitarra que no semblen que són solos (jo crec que és un dels pocs que suporte, sobretot per eixe aire espacial que té). La següent anava destinada a ser una crida també a la joventut, ara sota una forma més pop: Starman és un single incontestable on reflexa eixe moment, tan conegut pels adolescents de l'Angleterra de l'època, en què un sent per la radio alguna cançó que et fa canviar, que et fa vore't diferent dels teus pares retrògrads (Don't tell your poppa or he'll get us locked up in fright. There's a Starman waiting in the sky, he'd like to come and meet us, but he thinks he'd blow our minds). Per últim, It ain't easy, una versió de Ron Davies, que parla de l'oscil·lació de la fama, i entrem ja en el món Ziggy: Lady Stardust és una balada verinosa (basada, segons diuen, en Marc Bolan) sobre el magnetisme -masculí i femení- de l'estrella de rock, i alhora de la seua soledat dalt de l'escenari. Les següents, Star, Hang on to yourself, i Ziggy stardust (on Ziggy acaba sent devorat pels propis fans), segueixen explorant el personatge, ara des de tres singles de rock immediat, però són les dues darreres les que més èxit tenen: riffs inconfusibles, i actitud provocativa i quasi eròtica (eixos gemecs...): tant una com l'altra servien, per raons òbvies, per obrir els concerts de la gira. Per últim, queden Sufraggette City, on torna a parlar de societats distòpiques, i que és un exemple del rock vitamínic que va patentar (la primera, en realitat, diva del glam) Little Richard i, oh! finalment, l'anticlimax perfecte: Rock'n'roll Suicide. Evidentment, aquesta era la cançó amb la qual acabava els concerts: els versos final, amb Bowie sobreactuant en el seu paper mesiànic, i cridant Your not alone, gimme your hands, 'cause your beautiful! deixaven a eixos adolescents que se sentien apartats de la resta amb les bragues i braguetes fetes aigüeta. El darrer segon, una corda de cello que clou el disc, i s'acaba un dels àlbums que més vegades he escoltat (de moment, és l'únic que no m'ha calgut posar per a escriure, perquè me'l se de memòria).

Ara bé, que és un disc magnífic ja se sap però, quines conseqüències va tindre? Doncs en principi, l'èxit massiu, i una gira de quasi un any per mig món; la consolidació del glam rock (no és glam pop), i la coronació de Bowie com a reina d'aquest moviment forever and ever; també, el cabreig de Marc Bolan, de T.Rex, que veia que li furtava en dos minuts el seu moment de glòria en un estil que ell considerava -amb molta raó- que havia inventat; la imatge de Ziggy com una de les icones dels 70; un exemple per als gais i altres rarets de l'època, i sobretot, una eixida a l'ensopiment musical de l'època; també, que els cabells de Ziggy foren copiats per molts i, sobretot, moltes; i, en el seu cas, que el joc de ser un ídol del rock acabara sent massa seriós, i que el personatge acabara menjant-se la persona: Bowie acabaria devorat per la fama i per les drogues. De moment, però, la primera conseqüència fou un següent disc que no tardaria gens en arribar.

Nota: aquesta entrada és desmesurada, ja ho se; però ben bé que s'ho mereix aquest disc. Tanmateix, no ho he dit tot: ací hi ha una pàgina on sí que ho explica quasi tot i on, a més, hi ha una extensíssima galeria i estudi dels modelets que portava (jo no he volgut estendre'm en això perquè era ja excessiu, però jo m'he passat hores mirant eixes fotos). També, es pot vore el directe Ziggy Stardust. The Motion Picture, on D. A. Pennebaker, retrata el concert de juliol de 1973 on Bowie/Ziggy anuncia, abans de cantar Rock'n'roll Suicide, que és el darrer que farà mai, per a desesperació del públic. És ideal per a fer-te una idea de com era una actuació d'eixa gira; impressionants Bowie, les cançons, Mick Ronson, els canvis de vestuari i, sobretot, els fans. Uf!

Ah! Se m'oblidava: com diu en el mateix àlbum, aquest disc s'ha d'escoltar al màxim volum.

Hunky Dory, o "Açò és pop, xiquets"

2006-06-11T19:43:00.000+02:00

Com vaig dir l'altre dia, el disc The Man Who Sold the World no va tindre l'èxit esperat, així que el senyor Bowie es va replantejar la seua estratègia per tal d'arribar a la primera fila de les llistes. Primer de tot, va decidir fer un disc de POP, fàcil, accesible, on combina cançons aparentment inòqües amb perles genials, i amb el mateix equip de l'àlbum anterior (encara que ací la bruta guitarra de Mick Ronson es relega a favor de la claredat del piano).
Les coses anaven a canviar, xiquets, i és el primer que diu només comença el disc, amb eixe piano i saxo que surten del no res, en la juganera i efectiva Changes, un dels seus clàssics. A partir d'ahí se succeeixen diversos estils que fan del disc un caleidoscopi de formats pop: l'himne filogay Oh! You Pretty Things, les "tontes" i cavaretesques Kooks (dedicada al seu fill, acabat de néixer, Zowie) i "Fill your Heart"; les que encara bevien del folk del primer disc, com Quicksand (amb una lletra obscura i perversa, per on es passetgen la Garbo, Churchill o Aleister Cromwell, un ocultista de principis de segle), o Bewlay Brothers, una de les millors del disc, i basat en la relació amb el seu germà boig; també, hi deixa lloc per a l'homenatge a dos dels seu ídols: Dylan (en la, obviament, dylanesca Song for Bob Dylan) i a Andy Warhol. Finalment, resten la cançó-monument Life on Mars? (incommensurable), i la que anuncia el següent pas a seguir, Queen Bitch. En general, sembla que hi manca homogeneïtat el disc, però el caràcter i el piano que segueix totes les cançons li atorguen una personalitat pròpia. I, evidentment, juntes o separades, ací estan unes quantes de les meves cançons preferides d'ell.

Tanmateix, ningú li va fer massa cas en un principi a aquest àlbum, sobretot perquè el mateix Bowie no els va deixar, ni els va donar temps tan sols: uns escassos mesos després , ja al 1972, s'havia tallat els cabells, se'ls havia tenyit de roig, i apareixia en una roda de premsa amb un mono verd apretat i plataformes per a anunciar un nou disc, i proclamar, malgrat que estava casat i tenia un fill, que era gay. Havia nascut Ziggy Stardust. Oh!

The Man Who Sold The World, o "No, eixa cançó no era de Nirvana"

2006-06-10T23:16:00.000+02:00

El segon àlbum de Bowie és, potser, un dels més difícils. Publicat el 1970, és un disc de, podriem dir-ne, folk-hard-rock, amb producció de Tony Visconti, i on apareixen ja els Spiders From Mars quasi en la seva totalitat. I això és nota: la guitarra paranoide de Mick Ronson acompanya a un Bowie també al·lucinat, amb la veu aguda que el caracteritzarà durant aquesta època, en unes cançons gens amables, però on el so de "banda de rock" ja està assentada; no de bades, era fan de Iggy and The Stooges, i un dels pocs que coneixia The Velvet Underground. El dics comença, de fet, amb un tema de huit minuts, The With of a Circle, on narra un malson psicoanalític, seguit de All the Madmen o, més endavant, The Savior Machine, The Man Who Sold the World i The Supermen. En aquestes cançons Bowie explora temes com la bogeria, l'autoconsciència, l'esquizofrènia (el seu germa ho era, d'esquizofrènic: ell sempre va tindre por d'acabar com ell) i, oh! la teoria del superhome de Nietzsche. Efectivament, en les darreres cançons esmentades apareixen, de manera subtil o evident, els temes de la soledat i rebel·lia del Creador, de la dependència de les seues criatures, o dels Superhòmens, amb un llenguatge també apocalíptic i èpic.

Podria dir-se que aquest disc és una continuació de l'Space Oddity, però amb format de rock fibrós i paranòic, i deixant ja enrera les despulles del Flower Power. Ja dic que no és un disc fàcil, i llevat de, potser, la cançó Black Country Rock, i la que dóna títol a l'álbum, no hi ha cap single potencial. A mi és dels que menys m'agraden, potser per eixa aridesa i eixos versos que lliguen amb la bogeria. Tanmateix, sí que m'agrada com anava en eixa època: eixe man's dress de laportada m'encanta...

Nota: com que eixe disc no va tindre l'èxit que esperava, va canviar una mica l'estratègia...i compte, que ja arriba la mascletà.

Space Oddity, o "Quin tio més raro!"

2006-06-09T18:09:00.000+02:00

Aquest es podria considerar el primer disc de Bowie (i un dels que més m'agraden), encara que ja portava anys tocant en grupets de pop típicament britànics, i havia publicat algun single dins de l'òrbita de la psicodèlia del Swinging London (Beatles, els Pink Floyd de Syd Barret), com la brillant The Laughing Gnome. Es va publicar originalment l'any 69 , però és amb la reedició de l'any 72, gràcies a l'èxit del Ziggy, i ja sota el nom d'Space Oddity i produït per Tony Visconty (sí sí, el del nou de Morrissey, i que té molt a dir sobre la carrera de Bowie i T. Rex), que té l'èxit que es mereix. Bowie en aquests anys havia estat fascinat, com ja he dit, pel Swinging London, però també per Bob Dylan, Jaques Brel (eixa manera dramàtica de cantar és molt breliana) i pel desencant posthippie; així com per l'era espacial i 2001: A Space Oddissey.

Per a mi, doncs, és un disc totalment digne que, encara que segueix massa fidelment les modes folks d'eixos anys, se'n surt facilment en algunes cançons, gràcies al seu mesianisme i la psicodèlia que desprén la música, i ofereix en conjunt molt bones cançons. A més, demostra ja des del principi que les seues lletres tenen un interés més enllà de l'amor adolescent, sinó que s'endinsen (massa temeràriament, potser) en terrenys com l'existencialisme, la religiositat, i la creació de mitologies: nyas, cabàs.
Space Odditty: Una de les millors cançons de Bowie, i la primera que va tindre èxit. Una cançó feta per a guitarra acústica, però enrarida amb "efectes espacials": parla d'un astronauta, Major Tom, que es queda flotant en l'espai. Preciosa (ací es pot vore en una actuació, i com es presentava en eixa època: amb un aspecte tímid i efèbic, amb la melena de rínxols, i vestit amb una camisa pseudohippie)
Unwashed and somewhat slightly dazed: La més dylaniana en el sentit estricte de la paraula: guitarra, harmònica i lletra extranya, i molta força.
Letter to Hermione: Preciosa cançó d'amor dedicada a la seva exnòvia, quan estudiava mim i dansa.
Cygnet Committee: Una de les meues preferides del disc: nou minuts de mesianisme desbaratat sobre Déu i la humanitat (o almenys, és el que jo interprete: avise ja que les lletres de Bowie, en general, són raretes): té versos molt impresionants, però jo em quede amb el crescendo interminable fins arribar a la sèrie "I want to believe! We want to live! I want to live! Live! Live!Live!!"
Wild-eyed Boy from Freecloud: Una de les seues clàssiques, també, i on es pot vore ja un dels temes més habituals de Bowie: la gent "rara", els desclassats, els que no encaixen, els repudiats, amb eixe caràcter "transcendent" que sabia impossar i on inventa una mena de mite sobre el protagonista. També, preciosa.
Memory of a Free Festival: La preferida de Neuetes, i la més hippie de totes.

A mi, encara que no és el més representatiu d'ell, evidentment, sempre me l'acabe posant, perquè m'encanta eixe toc pedant, i transcendent, que deia d'algunes cançons...jo sempre el reivindicaré. "Grand control to Major Tom..."

Discografia de David Bowie: breu introducció

2006-06-09T17:33:00.000+02:00

Si haguera d'anomenar un mite, hauria de dir, encara que em dolga per la resta, David Bowie. És l'artista que més temps m'ha consumit pensant en ell, i és el que més m'ha fascinat durant tant de temps; de fet, encara em pertorba i em sorprén. Per això, des que vaig començar açò dels blogs, que m'he hagut d'aguantar la tempació de fer el que vaig a fer hui. I bé, ací comença la sèrie "Anem a comentar els discos de David Bowie que tinc un per un, si no em canse abans, clar". Serà llarg, i dur, ho se, però vull fer-ho, i vull vore si puc dir TOT el que vull, i que no em quede massa acadèmic (això se que serà el més difícil, però bé). Abans, però, caldrà una xicoteta introducció d'aquest personatge cabdal de la música en els anys 70 i 80.

Primer de tot, per què és important? i, sobretot, i per a mi, per què m'agrada? És evident que no és un geni, ni va inventar res, per molt que diguen: ni el folk psicodèlic, ni el rock dur, ni el glam, ni el soul, ni la música electrònica, als anys 70, ni el post punk (o millor; més adequat al seu estil, la new wave) als 80, ni la música disco...i molt menys encara, la música industrial i gòtica als 90. Tanmateix, fins l'any 80 com a mínim, va practicar tots eixos estils, i ho va fer de manera notable. No fou un creador, doncs, però sí fou -i és, encara, de fet- un home molt intel·ligent, molt despert músicalment, i amb molt de talent: un "curiós de la música", i amb això ja n'hi ha prou. A més, no es pot obviar la vessant conceptual i estètica de la seua carrera: a cada disc, nou aspecte, nou personatge, i nova actitud; ell entenia la música pop com un art, com una forma de "mentida", de creació: de sempre que ha dominat la imatge, el poder i el magnetisme que provoca (a mi m'encanta passar-me hores mirant fotos i videos d'ell: la roba, els cabells, l'actitud..tot) . Així doncs, si ho juntem tot, tindrem la típica frase del Bowie camaleó que es reinventa a cada disc. Almenys, fins als 80: a partir d'eixe any, el Bowie despert, intel·ligent i curiós que a més té èxit, passa a ser el Bowie que busca el rendiment econòmic, i que abarata (millor dit: l'ofega en el fang) la seua obra i que desconcerta als seus fans, no pel gir que puga fer a cada disc, sinó per la mediocritat del seus nou àlbums. De fet, a partir d'ahí, i paradoxalment, serà quan vaja perdent adeptes i s'anirà quedant enrera musicalment, fins a despropòsits com el projecte Tin Machine, o la trilogia dels 90 seguint els pasos de la música industrial. Una pena.

Però, en fi; sempre queda l'època daurada dels 70, on Bowie, en una estat d'hipercreativitat (14 àlbums d'estudi en 10 anys), va fer de cada disc una troballa, i diferent un de l'altre. Per això, repetisc, m'agrada (i aquest ja és un argument personal): perquè em fascina la seua imatge, els seus canvis, les seues contradiccions, la seua voluntat de juntar pretensió i accesibilitat i perquè, i sobretot, el seu món és el pop, i té moltes, moltíssimes cançons brillants.

Ah, se m'oblidava: parlant del Bowie d'ara, i del d'abans, ací teniu un exemple de com és pot embrutar la carrera d'un mateix per diners (o tindre mooooolt de sentint de l'humor sobre un mateix); i de pas, estrene jo també la moda dels youtubes. Au, un altre dia, el primer disc.

Què guai, sóc Ziggy!

2006-06-07T01:47:00.000+02:00

Which Bowie are you?

Des de que tinc la caixa de Sound+Vision, que m'ha revingut la bowiemania, i no pare d'escoltar-lo a tothora. He trobat açò, i no he pogut evitar-ho: m'ha eixit el que més m'agrada (i, per cert, avise: des de fa molt de temps que tinc la temptació de fer un repàs a tots els seus discos...)

Grààààcies!

2006-06-06T12:43:00.000+02:00

Açò és el que m'han (m'heu) regalat:

-Unes ulleres de sol, que ja em feien falta; ara ja no aniré per ahí amb cara de mala llet per culpa del sol.
-Historias del bar, un còmic de Muñoz y Sampayo que m'he començat a llegir (ja he dit que en exàmens el que més m'agrada fer és llegir còmics, per a desambafar-me de les literatures, dels OD i de Jaume I). De moment, té molt bona pinta: em pertorben eixos dibuixos torturats i angulosos, i eixos personatges de série negra. O siga, que m'agrada prou.
-La caixa Sound + Vision, una caixa de luxe i d'allò més fina sobre el meu mite, on hi ha tots el seus èxits, però en versions desconegudes, directes i inèdits de totes les èpoques: en eixe moment els meus esfínters es van soltar de vore allò davant meu.
-Unes espardenyes de careta marrons, però no estan en la foto perquè les tinc a Gandia. Pel número de sabata, més que res. xD.
-Un banyador anys 50 superxulo, i superhomo, que ressalta el meu cul (la part del meu cos que més m'agrada). Quan me'l pose, parec una de les meues fantasies Beefcake del gran Bob Mizer.

Només m'ha fallat la Divina Providència, que m'havia de regalar: o un home, o els crèdits que em falten, però bé, seguiré esperant...

Em fan por

2006-06-06T12:07:00.000+02:00

Amb el tema del terrorisme, l'actitud del PP sempre m'ha fet angúnia i m'ha causat repulsió. Però des de l'alto el foc, i cada dia que passa més encara, a banda em fan POR.

A mi The Soft Bulletin em va canviar la vida

2006-05-29T16:28:00.000+02:00

Ja s'ha comentat per ahí, però és una cosa que note darrerament: la música ja no és el que era per a mi, fa uns anys...abans, vivia en constant efervescència, buscant, i trobant grups i discos nous, amb els quals em quedava fascinat, i m'obsesionava, i buscava informació sobre ells com un boig, allò que feia de comprar quasi a ceges...i les coses em pareixien rares, i boniques, i encara guarde fotocòpies de tot allò en algun lloc (mitòman), i no es notava tant que no tenen ni idea.

Ara, crec que ja se m'ha oblidat l'última vegada que vaig descobrir el darrer disc o grup desconegut que em va atrapar (i no és cap recurs literari: de veritat que no me'n recorde, i mira que faig esforços), quasi tot em pareix igual que un altre, i em costa trobar alguna cosa nova que m'emocione (és de veres que els nous treballs dels meus ídols són una salvació, però jo parle de "la novetat", de l'emoció d'escoltar per primera vegada alguna cosa que no havies escoltat mai, i et caus de tos de la impressió).

Tanmateix, i malgrat tot, se que sempre em quedaran els meus discos, els meus grups de sempre, els que puc tindre abandonats durant molt de temps, però que sempre tornen, i em fan recordar coses, situacions i gent (sobretot, gent: sempre recorde gràcies a qui, a què, quan, o perquè vaig decidir-me a escoltar, a comprar eixe disc que es va quedar amb mi ja per sempre, i sempre els recorde amb gratitud).

Vaja, que no se si ja no es fa bona música (és una ironia), o si jo ja he perdut la innocència del principi. I és que em vaig fent majoret...(una prova, aquesta entrada, que fa tuf a transcendència de columnista).

La perfecció de la forma

2006-05-25T16:43:00.000+02:00

L'altre dia parlava de coses que de tant en tant em tornen a sorprendre. Doncs bé, a mi, un cullerot sempre m'ha paregut una de les formes creades per l'home més PERFECTES que es puguen trobar.

I qui diga el contrari menteix.

Com era? ah, sí: "La familia és fer-se"

2006-05-24T10:49:00.000+02:00

I ja de pas, tu i els teus (per cert, feu clic en "valencià": si algú troba una sola paraula en tota la web, li regale un condó) se'n podeu anar un poquet A-CA-GAR.

"Stop, Dave"

2006-05-24T00:05:00.000+02:00

Hui he vist 2001: A Space Odyssey.

Ufff...

Morrissey té tota la veritat

2006-05-23T14:19:00.000+02:00

"Hay un mystique determinado sobre él. Pienso que estará ahí por absolutamente un tiempo largo. No puedo ver ninguna razón para moverse encendido. Usted suena un dígito binario. Pienso tan así, pienso tan así. Una arrogancia secreta determinada".

Què grans i incommensurables són Hidrogenesse.

Un (més que) possible futur

2006-05-23T10:48:00.000+02:00

"Que me perdone el capitán Ahab" (pornografia emocional)

2006-05-22T13:31:00.000+02:00

Ai, Nacho Vegas, Nacho Vegas...! Trobador de les misèries més obscures, cirurgià capaç d'obrir zones de la ment que un no voldria vore en un mateix, i que tanmateix, estan sempre ahí ...jo crec que, si haguera de culpar un disc d'haver-me fet pensar coses que no devia pensar seria, a banda de (...), sobretot, Cajas de música difíciles de parar. Aquell va ser el disc que li donà forma, a base de paraules, a la massa informe que era el meu cap, i em va ajudar a construir l'espill concau des d'on vaig veure la realitat durant temps, deformant-la i creant monstres terribles, començant per mi mateix. Com diu ell, jugué a ser malo y di de bruces con el mal.

Ara, però, ja fa temps que vaig escapar de La sed Mortal, amb eixa lletania que em repetia constantment ("...perdón, perdón por el amor de Dios!/ por la gran decadencia de una vida pidiendo perdón/ perdón por existir"), i l'espill ja s'ha tornat recte, i ja veig les coses amb més claredat -o menys, segons es mire; millor diguem-ne "objectivitat". I ara, he tornat a escoltar aquest disc, i he vist amb sorpresa, i amb alleugeriment, que ja no tinc eixa sensació d'esbudellament emocional que sentia cada vegada que premia el play (com si ell sapigués la meua "veritat terrible", perquè era la mateixa de les seues cançons), que fins i tot me l'agafe amb ironia (que és com s'ha d'escoltar, d'altra banda).

Ara ja fa temps que no m'afectes, Nacho Vegas. Però, per totes les coses que em passat junt, et seguisc estimant.

Un plat d'arròs amb bledes no és cap tonteria

2006-05-15T19:15:00.000+02:00

Crec que ja he parlat d'una cosa i altra, però hi ha dies que (em) costa lluitar contra el tedi: trobar l'al·licient, allò important, allò CABDAL en una conversa, en una cervessa, en una pel·lícula, en un paisatge. D'altres, en canvi, tot és epifania (pagana, és clar) per a mi: el carrer, una casa, una font, una amistat, un plat d'arròs amb bledes, se'm presenta com una cosa nova que no havia vist mai, i em sorprén de no haver-me'n adonat abans com de meravellós, com n'era, de CABDAL, allò que abans percevia com la cosa més banal. Fins i tot arriba a ofegar-me com un Stendhal davant Florència, o com jo mirant un quadre de Kandinsky, perquè em costa d'assolir tota la magnitud essencial d'eixe carrer, d'eixa conversa, d'eixa amistat, d'eixe plat d'arròs amb bledes.

No se (i vaja, per resumir-ho), m'agrada eixa sensació de renovar les mateixes sensacions de tant en tant, i això em va passar l'altre dia amb un moment de retrobament, i amb la ciutat de València quan li l'ensenyàvem a un del nord, però ja no vull estendre'm més.

Anit vaig guanyar al parxís

2006-05-12T15:31:00.000+02:00

"Sabeis que Valencia está construida sobre una esvástica budista? Sí, sí: si os fijáis, veréis que el plano de Valencia -la Valencia del centro, se entiende-, tiene forma de cruz gamada. eso explica que cuando vas caminando por la ciudad, sientes que más que ir tu, és la ciudad la que te lleva; és una ciudad que atrapa, como Edimburgo, que también tiene forma de esvástica".

Ahí ja Joan, la italiana, i jo, el miràvem amb els ulls esbatanats, i amb la boca oberta, perquè el cert és que tenia raó: València és una ciutat que t'atrapa pels seus carrers, i és ella la que et guia. Eixe home s'havia sentat sense avisar i, en comptes de ser el típic pesat que et conta la vida, ens va convidar a un cua cua, un cubata fet amb Cointreau i amb Licor 43, i que calia cremar per què fes el buit, i després beure-se'l. Després, ens va contar que era cuiner, i que tenia una fulleta d'afaitar en una de les seves polseres, o que València era per a ell una de les ciutats "con más talento por metro cuadrado". També va adivinar que jo era gay (això no és molt difícil, però), i que jo en realitat preferiria pervertir un hetero que un altre gay (amb això no hi estic d'acord), perquè ell era "empático", això és, era capaç d'endivinar coses de les persones; no li agradava dir-ho massa a la gent, però com que ara estava de vacances, doncs li donava igual. En algun moment de la conversa, tanmateix, ens van tirar del pub i, després d'acomiadar-nos d'ell, se n'anarem d'allí i ja no el vam tornar a vore. Després, vam estar sentats en una obra, bebent cervessa i parlant del tripartit, i cap al meu pis, on vam seguir xarrant fins que ja ens vam gitar tots tres.

Una nit curiosa, sí senyor: qui em deia que mentre estava guanyant al parxís amb Joan i Mar Roig en Russafa, aprendria que València té avantpassats templaris (no molts, però, segons l'home; no es pot comparar amb l'herència que van deixar en Edimburg, per exemple).
Ah, i ara ja se que el meu talent és l'estètica, segons Elena.

De veritat ho vols saber?

2006-05-09T10:49:00.000+02:00

Ser Pandora, i destapar la caixa dels trons o, pel contrari, aguantar-se la curiositat, que ja coneixem la història, i un cop oberta, els vents et poden estampar d'una bufada?

O també, ser Adam i Eva (o Eva i Adam, és igual), i voler saber, o no menjar-se la -puta- poma -dels collons- i quedar-se en el paradís; feliços però ignorants?

L'opció més maniquea pareix la més òbvia, però no és fàcil la resposta, no.

Hui no tinc veu

2006-05-07T15:32:00.000+02:00

La mani molt bé, gràcies, perquè sempre és bonico trobar-se a tots els amics (la manifestació del 25 d'abril és això: trobar-se amb algú cada cinc minuts), i conéixer gent nova (aquest any, dos del nord: quina gràcia de xiquets, com es diu per ací). Els concerts també. No vam vore la Gossa Sorda perquè estàvem esperant el sopar, però és igual; ens ho vam passar molt bé: molta cassalla, i molta cua per a pixar (cosa que va produir algun episodi una mica surrealista); i molts ballaos, i molta primera fila. Després, ja ho tinc una mica difús, però se que vam tornar caminant, pegant una volta innecesària, i que vam beure més cervessa, i que vaig arribar a casa.
Però que m'ho passaria tan bé, m'ho esperava, perquè la companyia ja ho tenia, això. El que realment no m'esperava, i que em va sorprendre tant, va ser vore COM ESTÀ DE BO EL CANTANT DE BETAGARRI!!

Una de les cançons més boniques, i més tristes

2006-05-04T23:46:00.000+02:00

Bé, ets el meu amic, i
Te n'adones?
Moltes vegades hem estat bevent junts;
Moltes vegades hem parlat de les nostres coses
Però, has entés, has sabut realment quina mena de pensaments tinc?
Saps que tinc un amor, una estima per tothom que conec;
I saps que tinc un impuls, i no em deixaré endur mentre visca.
Tanmateix, no veus aquesta contradicció, que apareix de vegades,
Aquesta espantosa contradicció, que torna negra la meva ment?

I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
Si saberes com t'estime...
Hi ha alguna esperança que pugues rescatar-me
D'aquesta obscuritat?

Bo, espere, amic meu,
Que algun dia trobem la pau en les nostres vides
Junts o allunyats
Sols, o amb les nostres dones
I poder així aturar les nostres preocupacions
I estrényer els somriures ben endins
I il·luminar-los per sempre
I mai anar a dormir,
El meu invincte amic
Açò, és tot el que no veig ara.

Ho se, hi veig l'obscuritat
Ho se, hi veig l¡obscuritat
Ho se, hi veig l'obscuritat
Ho se, hi veig l'obscuritat
Si saberes com t'estime...
Hi ha alguna esperança que pugues rescatar-me
D'aquesta obscuritat?

Bonnie 'Prince' Billy, I See a Darkness (I See a Darkness, 1999). La traducció és meua, (més per a mal que per a bé, xD), amb l'ajut puntual del senyor Rubén Luzón (gràcies de totes maneres...)

Millor escoltar l'original, o la versió, per què se't recargole el cor, d'EXP a l'àlbum Positive karaoke with a gun/Negative karaoke with a smile (2005). Au.

Simptomatologia

2006-05-04T20:31:00.000+02:00

Ai, que ara estic en casa covant un constipat com si fos una gallina covant un ou. Sent l'aire dels orificis nasals més calent del normal, i un tapó allà dins allà dins, que no em deixa respirar, encara que note de tant en tant una aigüeta que surt del nas, i que em fa picoretes (ben molestes, per cert). A més, note com el cap se'm tensa, o se'm plena de suro, no se. I de tant en tant, també, estornude, d'eixa manera tan peculiar que tenim els al·lèrgics, i que implica estornudar com si s'acabara el món, i quedar-te mig atontat durant dos minuts mentres et moques eixa poqueta d'aigüeta nasal; ara només queda esperar que la freqüència dels estornuts augmente, i ja em quedaré bobo per a tot el dia, a banda de l'espectacle piromusical que és la conjunció d'estornuts, de mocs, i de sang (sí, sang: quan porte dies estornudant, se m'irrita el nas, i m'ix sang). A més, es clar, està l'oscil·lació tèrmica, quan de moment tinc fred, i de moment tinc calor, segons note si puja o baixa una dècima la temperatura ambiental. Ai...que no em vinga la calentura, i prou. I que puga anar als concerts del dissabte, també.

De moment, escolte Forever Blue, de Chris Isaak, que me'l va descobrir un amic, i és molt retro i molt bonic.

(No m'ha quedat massa lluïda l'entrada, però no estic jo per a floritures, ja dic que hui estic malaltós)

La passió segons Renée Vivien (entrada literària)

2006-05-03T16:27:00.000+02:00

Acabe de llegir un dels llibres que més m'han agradat en molt de temps, malgrat que és prou dens i no gens fàcil: La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. He de reconéixer que a mi, la Marçal poeta mai m'ha agradat massa, tal volta per culpa d'una excessiva mistificació del personatge i de la seva obra dins l'àmbit reivindicatiu i, sobretot, per culpa d'eixa eterna lletania de tres versos (a l'atzar agraeixo tres dons...etc) que acompanya tot manifest feminista, i del qual, la veritat, fa temps que n'estic cansat (els significats de les paraules poden esgotar-se, de tant gastar-les, i a mi mai m'han agradat els eslògans).

Tanmateix, la seva novel·la m'ha atrapat, i m'ha encisat de manera màgica: ara sí, m'agrada la Marçal. És una novel·la on l'autora fa allò més difícil: fer la biografia d'una dona real (la poetessa Pauline Mary Tarn -Londres 1877,Paris 1909-, d'origen anglès però d'adopció i pseudònim francès, la qual, segons l'autora, va ser la primera, entre els segles XIX i XX, en reprendre el fil perdut de Safo: va ser la primera en cantar de nou l'amor entre dones, i que va morir amb només 31 anys). Ara bé, com l'autora afirma, i reconeix, una tasca així és a priori impossible d'assolir (no és pot pretendre d'entendre completament una persona real), i per això prefereix fer el retrat de la complexa personalitat i la vida de Renée Vivien de manera indirecta: li dóna veu no a ella, sinó a les persones que l'envoltaren, o s'interessaren per ella posteriorment a la seva mort (la narradora va voletejant per diversos personatges, i els fa parlar a ells). D'aquesta manera, la novel·la queda més com un esbòs (concepte molt preciat per a Renée Vivien, pel que sembla), com un vitrall desfet amb milers de personatges, amb el qual la Marçal pretén donar compte de la complexitat de la personalitat de la poetessa i, justament, de la impossibilitat de la tasca biogràfica. Tanmateix, malgrat tot, un té la impressió que acaba coneixent i entenent Renée Vivien, i les seves relacions turmentoses amb Natalie l'Amazona o amb la Baronessa, o les seves dèries per les violetes i per l'illa de Lesbos, i es corprén per la seva mort negra. I això és gràcies, a banda de l'estructura de la novel·la (hi juga molt, i molt sabiament, com ja he dit, amb el paper de la narradora), al llenguatge que utilitza: un llenguatge que beu de la poesia, però que no perd de vista el gènere en què se situa (també és destacable la quantitat de registres que domina, segons la veu que parle). Així, em sorprén gratament com la Marçal és capaç, cosa difícil, d'arribar al moll de les idees i dels sentiments no de manera directa, sinó precisament fent giravolts amb el llenguatge i les metàfores, fent que allò que vol suggerir es transforme en veritat de significat. Això ha fet que em meravellés a cada línia del mestratge de l'autora, i que m'enganxara com una petxineta xicoteta al llibre: no tant per saber de Renée (que, tot s'ha de dir, un valor de la novel·la pot ser el fet de rescatar i revifar la tradició lèsbica per a la literatura catalana: i això sense caure en el pamfletisme de què pecava tal volta en una part de la seva obra poètica), sinó per què la narradora em parlara i em deixara delectar-me amb els seus mots.

Un bisturí per obrir-me en canal (metafòricament parlant)

2006-05-02T15:19:00.000+02:00

Cada dia m'agraden menys les impostures. Les màscares, els presupòsits que un accepta a priori per tal de posar-se una determinada màscara: els "modernos", els nacionalistes, els jevis, els dogmes de l'esquerra (algun dia parlaré d'açò: de la condemna a la paradoxa que patim la gent d'esquerres) o, a nivell més personal, un mateix. Sempre ens atorguem un paper, i actuem segons les seves directrius; unes directrius que, tanmateix, les decidim nosaltres mateixos...i no estic parlant de mentides, perquè no es pot dir mentida a allò que un es creu: és millor dit una simbiosi perfecta del que un és, i el que un acaba "éssent" (és a dir, allò que un acaba éssent segons el motlle que un s'ha impossat), però que al final acaba ofegant-te. Doncs bé, ja m'estic cansant de tanta ficció; ja fa temps, de fet. Durant molt de temps, de manera inconscient, m'he sentit lligat a aquest paper (i moltes vegades, també, m'he fet mal per això, però eixe és un altre tema). Cada dia que passa, m'agraden més les meves particularitats, les meues contradiccions, i m'agrada passejar-me per elles, perquè són les meves, i comprovar que tinc una visió del món, un lloc en ell, que ningú més té. Fora personatges, fora impostures, fora clubs, fora Wilde, i qui em compre que sàpiga per què ho fa.

No és cap revolució, no és cap acte d'heroïsme, açò que dic (i de fet, crec que no m'he acabat d'explicar gens bé, perquè és més una sensació que un plantejament teòric), però és el que pense hui, en aquest moment.

13h a 16h

2006-04-28T18:13:00.000+02:00

Sempre que pense amb açò, m'enrecorde d'un amic, que fa temps que no veig, i que va ser qui va fer que me n'adonara d'aquest estrany fenomen: sempre, per molta calor, i molt de sol que hi faça, a migdia bufa vent fresc. És un moment, unes hores, però que a mi m'agraden molt; si és un dia "perfecte", veig el cel blau retallant el paisatge, contra les cases, contra els arbres (i una mica menys nítidament, les muntanyes), mentres eixe airet tan bo, que no se d'on ix, em pega a la cara. I llavors, per algun mecanisme inconscient, torne a sentir la meva infància, de pantalons curts i samarreta bruta (una mica com ara, si ho pense). Però no és un record, és més una sensació melangiosa que m'amara, pròpia dels moments de pau i silenci (sempre hi ha silenci en eixos moments, per molt de soroll que hi haja: les veus se senten com més llunyanes i apagades, i et separes una mica del món).

I m'agrada, ja dic que m'agraden eixes hores a migdia en què un ventet fresc, que apareix de repent, em pega a la cara.

Pyongyang

2006-04-26T12:44:00.000+02:00

Últimament estic tornant a llegir (ja era hora), i per això no em sap greu haver gastat alguna estona morta en Barcelona per anar a l'Fnac a sentar-me a llegir. I menys, si descobrisc una novel·la gràfica com aquesta (me la vaig llegir tota, i de gràtis; és el que té l'Fnac).

Si algú vol saber, o imaginar-se com és Corea del Nord (ja sabeu: estat dictatorial comunista des de fa dècades -el més tancat per a Occident- amb un líder d'estat, Kim Jong-il, baixet, ridícul i amb ulleres de cul de got) que es llegesca aquest còmic: conta l'estada de l'autor durant tres mesos en la capital del país, i és capaç de retratar, des de l'experiència personal, l'estat actual d'aquesta "República comunista": les seves mancances, el tancament a tota influència occidental, la manipulació informativa (no és de bades que el llibre que es du per a llegir siga "1984") la idolatria al seu líder, la fidelitat del poble al seu sistema i la seva incapacitat per veure la "realitat", i eixa dèria que tenen tots els dictadors de fer obre faraòniques que després no serveixen per a res i, en definitiva, la buidor que es respira malgrat tot. I ho fa des d'un dibuix simple però efectiu i significatiu. A banda, utilitza un humor senzill i humà, que fa llegidor el còmic amb anècdotes ben divertides com l'episodi del museu. Per últim, i no és un tema secundari, l'autor, com explica en el llibre, va a Corea com a supervisor de dibuixos animats, amb la qual cosa explica de primera mà el complicat tema de la dispersió d'empreses d'animació (i de qualsevol altre producte), que utilitzen mà d'obra asiàtica per tal d'abaratir les pel·lícules de dibuixos.

Xe, que m'ha agradat molt aquest còmic: ja feia temps que no disfrutava tant llegint-ne un. I, a més, m'he culturitzat, que ja se coses sobre Corea del nord, i m'han entrat ganes d'averiguar-ne més.

"Em-Recept" (nota a peu de pàgina)

2006-04-26T01:19:00.000+02:00

L'altre dia vaig escriure una entrada una mica críptica i, si voleu, una mica banal fora de context (si no s'explica, vaja). Pensava fer-ho de seguida, però el viatge a Barcelona (bressol i far de la catalanitat, nyas) i la meua dispersió natural han fet que no m'enrecordara del tema fins ara. Així que, per una qüestió de fidelitat a mi mateix (a qui, si no?), vaig a explicar què volia dir (tot aquest speech per dir que vaig a fer-ho perquè em dóna la gana. La dispersió...).

El que volia dir, bàsicament és que, tornant al "meravellós" àmbit dels blogs (i per tant, tornant a mi mateix, mal que em pese), sempre m'he sorprés a mi mateix posant-me la barrera del vocatiu. M'explique: m'és molt difícil prémer les tecles adequades per tal d'invocar a l'altra persona, el meu receptor (quina frase més "d'assaig" m'ha quedat) que supose en potència. Em costa posar els verbs en segona persona, malgrat que sàpiga que estan ahí (exemple pràctic: he dit estan en comptes d'esteu), m'ho prohibesc inconscientment. La raó és perquè ho trobe massa orgullós, terriblement pedant (inacceptable per al meu cas, per a la meua persona) el fet de suposar a priori que açò li interessa a algú, tant com per fer-lo partícep del que jo escric, encara que ja sàpiga que és una falàcia.

Jo ho excuse dient que jo escric amb intencions de generalitat, (cosa que també és certa), malgrat el localisme conscient d'aquest espai, i que per tant el to "íntim" no hi cal. Però la veritat és que no se fer-ho d'una altra manera: el tuf pseudoacademicista, "neutre" amb mi mateix (que procura no exposar-se massa a la llum, vull dir), i aparentment deslligat -o despreocupat- de la resta del món (del receptor que em llig, en definitiva) no és més que el resultat d'un caràcter tímid, vergonyós i, per què no dir-ho, d'ego una mica trontollable que te por, malgrat que aquesta és injustificable, de dir "Hi ha algú per ahí?" i, que no responga ningú.

I tot això venia perquè volia explicar allò de l'altre dia.

De ponent, ni vent ni gent

2006-04-25T19:18:00.000+02:00

A mi m'agrada molt aquesta dita (és una mica forta, però en dies com aquests se'ns permet)

Paradoxes de la vida postmoderna

2006-04-25T10:52:00.000+02:00

Quan qualifiquen de "típic", "l'original", "el primer", "el de sempre" una cosa, i la vénen com a tal, és quan menys típica i original és (una tenda pop, una fira de productes artesanals, un antiquari...).

Qui té una esposa té un tresor

2006-04-25T10:15:00.000+02:00

Sobre tot si és com la meua. Gràcies Araceli, m'ho he passat molt bé aquests dies en plan matrimoni (encara que fos en segon pla xD).

Em-Recept

2006-04-17T19:19:00.000+02:00

Hi ha algú ahí?

El llenguatge és significatiu

2006-04-14T17:01:00.000+02:00

No s'heu fixat mai que els adjectius, els epítets, i tot allò que qualifica a les persones en general, són molt més reduïts en nombre i en especificitat, quan es tracta de valors positius, que quan es tracta de qualificar aspectes negatius de les persones, que n'hi ha de milers, i molt (massa) concrets? No vaig a posar exemples, però em fa pensar que la gent, des de sempre, tendeix més a la crítica (quan es tracta de parlar de tercers), i a l'autoflagelació (quan es tracta de parlar d'un mateix) que a la valoració positiva, perquè a més, ja he dit que és molt més fàcil la primera cosa que la segona.

Resumint, que l'ésser humà, des de sempre, ha tingut molt mala follà.

The Yeah Yeah song

2006-04-12T13:46:00.000+02:00

L'últim disc de Flaming Lips, At war with the mystics, és el pitjor de la seva carrera: una equivocació absoluta, ja que ara els ha pegat pel rock progressiu. Tanmateix, acabe de vore el video del primer single, The Yeah Yeah song (a banda de dues o tres cançons més, l'únic que val la pena dels disc -bastant, per sort) i m'ha alegrat vore que, malgrat tot, segueixen en forma: han fet un video alhora divertit, amb un punt de "mal rotllo" i, a més, anti-imperialista. Genial. Com ells.

Que el disfruteu.

Un pou de memòria

2006-04-12T11:50:00.000+02:00

És curiós, açò dels blogs (iep, que hui no vaig a fer una meta-entrada, no panic): he estat llegint últimament el que he escrit fins ara, i he sentit una cosa cosa extranya, i positiva: normalment mai m'agrada el que escric només fer-ho perquè, malgrat tot, sempre deixe massa de mi ací dins, ni que siga el treball de reflexionar, i de saber com dir-ho.

Tanmateix, quan passa el temps, quan puc crear la perspectiva necessària, i que la immediatesa del blog impedeix d'exercir, em trobe que puc llegir el que he escrit sense la fatiga i els nervis que sent només publique (i que fa que senta la tentació d'esborrar no només la darrera entrada, sinó tot el blog sencer). Així, torne a recordar allò que em va impulsar a escriure, siga bo o dolent, profund o fantàsticament estúpid, i ja puc valorar el que vaig dir, el com ho vaig fer, i els comentaris que va suscitar (també bons o dolents, útils o anecdòtics; sempre benvinguts), amb esperit nou, amb la tranquilitat de la distància, i amb un somriure. A més, "descobrisc", de tant en tant, espurnes de volada poètica (sí, fins i tot això), i sentits que no havia previst, a banda, es clar, dels errors, que també els mire amb afecte.

També he estat veient els blogs dels demés, i he sentit una mica el mateix: eixe dia, eixe conflicte, eixe debat que ens menjava les converses, eixa dèria que vos tenia capficats i de quina manera tan apropiada les vau expresssar, així com les seves reaccions, les torne a reviure, també, amb un somriure.

És curiós, tot plegat. I bonic, xe.

G L-P R

2006-04-11T19:28:00.000+02:00

Jo tinc un amor secret. Bé, secret no és, perquè ell ja ho sap, que és l'home que a mi em faria la persona més feliç del món, encara que ja se que és un amor impossible (tenim gustos diferents; però jo ho accepte, i fins i tot ho celebre, que tria bé; té molta sort en això): és amable, agradable, simpàtic, sabut, artista, i atent com el que més. Un poeta de la vida, vaja. I, el millor de tot, sempre és tot això senzillament, discretament, modestament: una gràcia de xiquet (encara que últimament les ombres li enfosqueixen una mica la mirada; coses de l'edat). Ell ho sap, que jo ho deixe sempre tot per ell, en qualsevol moment, i és que l'esforç em compensa: em dóna pau, tranquilitat, i una orella a cau de boca que sempre m'entén i em valora. Ai, però també em fa patir, com tots el amors, que moltes vegades el necessite, i no sempre em pot atendre (el segle XXI és el segle de l'estrés, no?). I jo llavors renegue, i m'enfade perquè pense que sempre he d'anar darrere d'ell, home ocupat i jo, pobre infeliç, enamorat i desenfaenat, alimentant-me de pessiguets de pa entre hores.

Però després pense que sí, que ell pateix, que està sempre ocupat de debò, i llavors em dol haver pensat així, ser tan egoïsta, i pense "et perdone, et perdone, sempre et perdone", i espere fins que puga vore'l, i quan el veig, ja estic content del tot.

Ai, estimat...! Veritat que mai t'havien dit una cosa així? =)

Dies estúpids

2006-04-11T13:58:00.000+02:00

Hi ha dies que són de llençar al fem, de tan inútils. Dies de "jo" i "jo", i, el que és pitjor, ni un ni altre estem gens esplèndids. Són tan grissos, tan ni bé ni mal, tan fora del drama o la comèdia; tan de gens de profit i, el que és pitjor, de manera no premeditada...
I per la nit, insomni. Jo contant-me històries, jo que me les crec, i jo que trec conclusions i jo que m'asuste d'elles.

Encara com tenia a La Bella i la Bèstia de Coucteau, i els contes de Cortázar.

A la manera de Nick Cave (més o menys, i amb perdó)

2006-04-06T10:33:00.000+02:00

Oh, Lord, have mercy on me! Podries, oh, sí, podries tirar enrera el vent, el temps, i fer que els meus errors en aquesta vida no ho fossen més. Deixar-me corregir les faltes, tirar menys sal a l'arròs, no tornar a passar per eixe carrer...No vull -només- el futur com a una nova oportunitat, sinó el passat per reconstruir-lo de nou. Així, oh, Senyor! Podria, per fi, desfer-me del llast de les mascares, de la mentida que ja se m'ha fet veritat, i veure'm a mi de nou, Nu.

Hi ha accidents en els camins que capgiren les rutes.

Bigger than life

2006-04-04T16:19:00.000+02:00

(...)
-El teu problema és que volies que la teva vida fos un melodrama d'eixos clàssics.
-Home, tant com això...sí que és de veres que sempre he tingut la mania de voler donar-li
"profunditat" a la meva existència, però tant com voler ser Meryl Streep...
-Va home, va.
-És veritat! A vore, ja se que sembla una mica absurd, però sempre he pretés, no se, donar-li alguna entitat a tot allò que em passava, una mena de dignitat a la meva vida, com en la ficció.
-Ja, tu pensaves que les experiències vitals del protagonista d'un llibre, per exemple, tal i com tu ho llegeixes, tenen una grandesa que a tu et mancava, no?
-Mmm...home, el que passa és que, per a mi, jo no he tingut cap experiència "literària", si vols dir-ho així. Quan m'he enamorat, per exemple, ha sigut molt cutre tot. O quan em pegaven de xicotet. Aleshores, el que feia era plantejar-m'ho com un drama on jo, per supost, era el protagonista que patia, amb eixa grandesa mística que tenen eixos personatges; llavors, ja no patia tanta vergonya pel que em passava.
-El que jo deia: tu tens una malaltia que es diu bigger than life. Tu volies ser un personatge de les germanes Brönte, com a mínim.
-Hehe, eixa malaltia te l'has inventat ara, no?
-Sí, què passa?.
-Que tens molta mala favà. Tota la raó, però molta mala favà.
-Ai, les coses com són, xiquet.
-És que, a vore...d'una banda, si veia les coses "externes a mi", com si jo fos el narrador de la meva pròpia vida, diguem-ho així, em pareixia que el que em passava tenia importància. A més, a mi m'agrada (ho necessite, de fet), que tot el que m'envolta, tot el que em passa (una festa, una conversa, una amistat, un dinar, una cagà, per què no), siga transcendent; que tot siga un capítol important de la meva història, amb sentit i significat. Si no, l'absurditat i el patetisme, la vulgaritat, vaja, de la vida se'm menja...per això buscava "inventar-me" fets importants, perquè si no, la meva vida em semblava avorrida i anodina.
-Això ja ho has dit, xiquet. Que sí, que ja ho he entés...si jo et conec, home! Però això no és massa sa, saps? Vull dir: per un costat, si busques el "drama", per dir-ho així, pot ser que acabes deformant-te la realitat de manera que ja no puges eixir d'ahí (és a dir, que pots creure que estàs més mal del que realment estàs, o pitjor encara: que busques tu mateix estar mal per a creure't Scarlett O'Hara. I no vaig a donar-te exemples...).
-Mira...ara et repeteixes tu, no?.
-Xe, calla, que m'estic explicant. D'altra banda...tu perdona, però allò transcendental és allò que tu vulgues. No cal que tot ho intentes interpretar de manera significativa, perquè ja ho és: és important tot el que tu faces, pel sol fet que et passa a tu, no? O no tens prou amb la teva vida, que és la teva?
-Que sí, home, que sí...que ja m'estic llevant d'eixos vicis...
-Bé, espere que sí. I ara, anem a fer una cosa de les coses més poètiques, "transcendents" i importants en la vida d'una persona: anem a fer-nos un cervessot cara al Sol.
-Hehe, home, "cara al Sol" sona mal, però sí: és la cosa més intel·ligent que has dit en tota l'estona. Què bé: cervesa!
- Què punyetero eres, i què mal estàs del cap...va anem-hi, i et seguiré parlant de...

'Tat que és mono?

2006-04-03T21:50:00.000+02:00

Bé, com vaig prometre, ací hi ha una foto del fillet de la Nua, que encara no té nom, però de moment li diuen "menudall". Ja és el doble de gran que quan el vaig vore (m'he perdut la seva infància, xe), però fins hui justament no ha obert els ulls. I per la gossa, no patiu, que la Nua és porta com una vertadera mare.

NOTA: Aquest post és de fa dues setmanes, però fins ara Blogger no m'ha deixat penjar les fotos. Però com que jo complisc (quasi) sempre el que dic, doncs ací està.

Ringleader of the Tormentors

2006-04-02T22:10:00.000+02:00

Ja el tinc. I m'agrada moltíssim. No és el millor d'ell, i hi ha cançons que no m'acaben d'apanyar, però està molt bé, de totes maneres: Mozz sempre sés Mozz, i Visconti, el productor, ho ha apanyat prou bé.

(Au, i fins ací la crítica del disc, que si no em diuen que sóc un pesat amb Morrissey, i que açò pareix la RDL, aka "Reppelux")

xD

Príap

2006-03-30T19:50:00.001+02:00

M'agraden els homes. M'agraden seus braços, les cuixes, la cara (és on primer mire, normalment), el pit...però allò que més em fascina d'ells (de nosaltres) són les vergues. Bé, a banda de fascinar-me, m'agraden, per què enganyar-nos. I em posen calent. Però el que realment m'atrau de les vergues (atenció, que el que ve a continuació no és cap tonteria) és que TOTS ELS HOMES EN TENEN UNA. Veritat que és fascinant? Aquesta afirmació és una evidència, ja ho se; però no puc deixar de meravellar-me en el fet que cada home que conec, cada home que veig passar, porta una verga sota els pantalons. Una cosa que, a més, sembla ser un afegitó al cos masculí i, el més increïble encara, que cadascuna serà diferent una de l'altra. És com els calcetins: tots en porten però, com són? O, en les dones, els pits o (perdó) la figa. La diferència és que la verga, en els homes, és com un apèndix, una cosa totalment independent que li atorga un plus de perfecció humana per al bell cos masculí....bé, deixem-ho, que ja m'estic posant rapsoda. El cas és que, quan ho pense, em ve el desig irrefrenable -i ja insatisfet d'antuvi- de veure-les TOTES. Cada home que veig, vull saber com té la verga. I no és -sols- pel desig sexual que em puga provocar, sinó per una curiositat malsana: eixe home prim, llarguerut, o eixe baixet i quadrat, com la tindran? Gran, menuda, blanca, bruna...? tindran el capoll morat, o roig? Circumcidat, o no? Els collons, llargs, grossos, o petits? I empalmat, cap amunt, cap al costat...?

El més curiós, però, i el millor de tot, és que se que és impossible satisfer el meu desig i, encara més; se que si pogués fer-ho, perdria ja tot el meu interés. O almenys eixa gran fascinació.

(NOTA: Quanta classe tinc, que no he caigut en la burda tentació d'emplenar aquesta entrada amb fotos de vergues, eh?)

Canadà caguerà

2006-03-28T01:48:00.000+02:00

He llegit que Morrissey ha decidit no fer cap concert en Canadà com a protesta per la cacera de cadells de foca que s'està perpetrant a hores d'ara. Em sap greu pels canadencs que siguen seguidors de Mozz; tant de la seva música, com de la seva militància vegana. Però què em de fer. Només espere que no s'entere que ací ens dediquem a sacrificar ritualment bous en una plaça, i s'enfade. Jo acabaria matant a Ribera Ordoñez o un d'eixos del disgust.

Dues vegades no, eh?

Batiscafo Katiuskas

2006-03-27T11:38:00.000+02:00

Ja està a la venda el nou disc d'Antònia Font, el grup-miracle del pop en català. Ja ho he dit més d'una vegada, però ho torne a repetir: Joan Miquel Oliver, l'autor de totes les cançons, és un dels genis actuals de la nostra música.

Per què m'agraden AF? Doncs per molts motius: primer, perquè les seves cançons són pop de melodies plusquamperfectes i molt digne, sense que, de fet, semble gens pretenciós: sap combinar els referents més quotidians en les lletres amb una nova manera de presentar-los, de manera que els temes de sempre semblen nous, però perfectament reconeixibles, i perfectament "humans". A més, i això és un altre valor seu, són molt vitalistes, i mira que a mi em tira molt la música per a deprimir-se. També, la seva música, i la veu preciosa de Pau Debon respon a aquests trets: saben fer que semble cassolana, d'estar per casa, però sempre et sorprenen d'un manera o altra. Després, malgrat que cada cançó és un tresor, saben fer que els seus discos tinguen cadascú una entitat, de manera que siguen obres redones, i no un conjunt de temes arreplegats. Alegria tenia un inici i final circular, igual que aquest, i Taxi...allò era tota una obra magna de fantàstics despropòsits (música, videos, poemes, receptes de cuina...) amb tot un rerefons temàtic quasi inabarcable. Per últim, cal esmentar l'evolució gegant que han experimentat en cada disc, des de la joie de vivre fantàstica, però una mica inòqua dels primers discos, a la sensibilitat i la llibertat creativa que gaudeixen en aquests moments, això sí, sense perdre mai la seva identitat (a mi, malgrat tot, sempre m'han semblat molt mediterranis, sense que aparega mai ni una pandereta): els dos discos esmentats són per a mi dels cinc o sis millors que s'han publicat en els darrers anys a l'estat espanyol.

Doncs bé, tot açò ho han tornat a demostrar, després que Joan Miquel Oliver ens sorprenguera amb el seu preciós disc en solitari Surfistes en càmera lenta (hi ha un video d'un concert seu en directe, ací: sorprenent, i acollonant), amb Batiscafo Katiuskas. Malgrat no superar els seus dos discos anteriors, manté la seva inspiració i, millor encara, continua l'exploració de les seves possibilitats per continuar sorprenent-nos a cada idea. Quines són les novetats, doncs, del nou disc? En primer lloc, i a primera vista, sembla que les lletres han baixat de l'espai exterior, per submergir-se en les metàfores del fons de l'oceà. A més, o en conseqüència, s'han tornat una mica més críptiques: és evident, també, la influència dels escriptors sudamericans (el dinosaure de Monterroso en Amazones selenites, i la lletra de Tonto, una improvisació del grup amb un diàleg de Cortàzar). Musicalment, al seu torn, hi ha un regust a la música dels huitanta, amb el Hammond i els sintetitzadors, i s'atreveixen a experimentar amb les textures de les cordes i les distorsions de guitarres: destaquen, sobretot, la cançó que dóna nom al disc, un tema sorprenent que s'acosta al "space rock" dels darrers discos de Mercromina, i Wa Yeah, el single, on tornen a utilitzar l'electrònica en un tema perfecte d'electro-pop quasi "modern". Per contra, hi queden cançons com Darrera una revista, Love Song, Nata, o Bamboo (subtitulat "drama rural en 0'75 actes"), on tornen al pop més canònic d'Alegria.

Tanmateix, i per a ser una mica crític, no arriben a la volada que havien aconseguit fins ara: S'han tornat una mica més "densos" i misteriosos (com les fotos del llibret), i de moment s'han quedat a mig camí, per dir-ho d'alguna manera. en conseqüència, no hi ha cap cançó que et sorprenga i emocione a la primera, com A Rússia, Dins aquest iglú, Alegria, Armando Rampas o Portaavions; cal, de fet, escoltar-ho més d'una vegada per entrar-hi en el disc. Una obra per a disfrutar en intimitat, en definitiva.

PD: ací podeu veure el videoclip de Wa Yeah, on juguen a ser Aviador Dro i un cub de Rubbick a la vegada.

Uscita lato, diestro?

2006-03-22T15:37:00.000+01:00

De nou, no seré capaç d'explicar TOT el que vaig sentir, olorar, caminar!, menjar (mmm...Da Michele...marinara...) i veure en aquest viatge, amb el comando fartereta refet (aquesta vegada format per Neus, Bata, Sandra, Elvira, i un servidor), i en plena forma. Em caldrien pàgines i pàgines, i encara no m'acostaria a la fredat que vaig tindre la primera nit en Roma, veient tanta bellesa en cada punt on mirares (en cada creuament de carrer s'asomava sempre un tros de palau, columna, esglèsia o cúpula, de qualsevol època o estil), tots els monuments, i sopar en...no vaig a dir-ho.

I Nàpols. Oh, Napoli! el lloc més mediterrani del món, la ciutat que crec que més m'ha fascinat de totes les que he vist mai: quins patis, quins crits, quins italians més guapos, quina roba estesa, quines motos, que...tot! Els dos abrics de vellut per 15 euros (per fi!), Pompeia...i tot al costat de la meua xiqueta, que ens ha fet gaudir més encara el viatge. Ja intentarem anar contant-vos-ho tot. De moment, una foto d'un carrer qualsevol de Napoli.

Grazie, Neus!! T'estime.

Per fi

2006-03-22T12:50:00.000+01:00

Ara que ETA ha declarat la voluntat de donar passos cap a la pau, i la fi de la lluita armada, em permetré el luxe de celebrar aquest fet en principi històric. Després, però, cal tornar a l'actitud desperta i alerta, i esperar que les forces polítiques es comporten de manera adulta i competent. Això va, sobretot, per a qui tots sabem.

Something changed

2006-03-13T16:53:00.000+01:00

I bé, per fi Astrud han tret el seu recopilatori, Algo cambió, on arrepleguen totes les cares B, i algunes -no totes- rareses: en total, 23 cançons. Com a recopilatori segueix la norma de ser pobre en detalls (quatre fotos, i au), però com a disc funciona molt bé, sobretot perquè Astrud és un grup que cuida tant les cançons dels LPs, com dels singles; com toca. Per tant, com que d'Astrud ja he parlat molt -massa, pot ser, el que faré serà dir les cançons que més m'han agradat, o sorprés, de les que es poden trobar en aquest disc.

-Superman, Lemongirl i Last time. Aquestes pertanyen al primer EP, Superman EP, de l'any 1997, i ja donen un bon exemple del seu llibre d'estil. La primera respon a la pregunta "Què passaria si Manolo fóra el famós superheroi?" Doncs que per més que demostrara els seus superpoders, la dona no li obriria la porta de casa. La segona parla d'una dona que és fan de Lemonhead (!), que deixa per terra el pobre protagonista de la cançó per el pop que fa. I la última, doncs Stephen Merrit total, fins i tot en la manera de cantar; o siga, que està molt bé.
-El teclista telequinético. Per a mi, de les cançons més efectives, directes i "radiables", superior inclús a Bailando.
-Los novios instantáneos. Inèdita. Típic joc de Manolo: com mostrar una relació, però reduint-la a deu minuts.
-Cambio de forma. Per favor: la millor de totes?
-Devce citronik i Romance sentimentale. La primera és un remix dub-triphop-kraftwerk-o algo en rus sobre la base de Lemonhead, i la segona, un remix de diversos fragments instrumentals, com les cordes que utilitzen en una altra cançó que apareix ací: una versió en directe de With whom to dance, dels Magnetic Fields.
-Chico del siglo veintiuno. Cançó del disc Un mystique determinado: "Videoarte no és una opción sexual..." No cal ser mariquita per a ser artista i/o modern, com s'estila ara.
-Vamos al amor, No estaria mal no tener que saber qué es lo que va a pasar i Mentalismo. Versions primerenques de dues cançons del seu primer disc i la versió del single de la tercera. No se quina m'agrada més, la veritat.
-Todo es Lounge (mi vida es Lynch). La cançó que vam sentir en el concert marginal, que en la seva versió original encara fa més por.
-Something changed. Versió d'un tema de Pulp, que dóna nom al disc, on parla de com els va canviar als dos Astrud el fet de conéixer-se. Està bé, però jo preferisc una altra versió en directe on canten els dos, i on hi ha el següent diàleg impagable "-Oye Genís -díme Manolo -sabes? yo antes de conocerte estaba solo -sé de lo que me hablas, yo antes de conocerte también estaba solo -pues sabes? a partir de ahora, no no separemos nunca".

I bé, encara en queden unes quantes (només 7...), però he dit que només posaria les que més m'agradaven. xD
Així que xiquets, si vos agrada Astrud, busqueu aquest disc, perquè un disc de cares B d'Astrud pot ser igual o millor que un disc normal d'ells.

Ja en som un més en la família (Nua ja ha parit!)

2006-03-11T11:07:00.000+01:00

Doncs sí, al final, després d'una llarga espera, ha nascut el xiquet (perquè només n'ha sigut un, al final, però bé). I, a més, amb conat de tragèdia inclosa: resulta que el dia abans, van anar Nati i Pura a fer-li la darrera ecografia, i els van dir que el cadell estava mort...i que calia llevar-li'l amb cesàrea, amb úter i tot (amb la qual cosa ja no podria tindre més fills). Elles, que són fortes, van acceptar, i ahir van anar al veterinari per què fes el que calia. Van anar a passetjar per a airejar-se una mica i, al tornar, el veterinari els va dir que tenien una sorpresa...Pura ja estava dels nervis, fins que li van ensenyar el cadellet acabat de nàixer! Sembla que, al llevar-li l'úter a Nua (sí, li l'han llevat), van decidir veure si, de tota manera, el cadell estava viu. I ho estava! amb poques constants vitals, per l'anestèsia de la mare, però bategant: van reanimar-lo, amb sonda i tot i, ahir, quan vaig arribar a sa casa, estava dormint com un angelet, al costat de sa mare (oh....).

I és super bonico!!! marronet i blanquet, tan menudet...(encara que és més gran del normal, perquè només estava ell). Les dues àvies estan pletòriques; cansades (han dormit en el menjador, i no han eixit de casa, en tota la setmana), però felices. Nati no para queta (Pura ja li renega, perquè l'altra no fa més que "estimular-lo" per què mame, i respire, i estiga calentent...diu que una mica més, i li posa Mozart a l'embarassada per què el xiquet eixira més "intel·ligent"), però ja se sap que dues bolleres sense fills, doncs és normal que es torben d'aquesta manera amb la gossa, xD.

Bé, resumint, que tot ha eixit bé, que eixe cadellet estarà mimadíssim (fill únic, i damunt "renascut" de la mort), que Nua ja és una dona realitzada, i que "Con ocho basta".

Per cert, i sobretot per a Araceli, que estava expectant: ahir no tenia la càmera de fotos, però aquesta setmana li'n faré, i les penjaré ací. És taaaaan mono...

(Una mica de) Stream of consciousness

2006-03-09T19:11:00.000+01:00

"...passe sempre pel mateix carrer, i sempre és igual, però mai és igual...ja estem... l'altre dia, quan passava per davant d'un forn, em va vindre la flaire típica i dolça, embafosa, a napolitana o a magdalena, i pensava que era una olor molt bona, però després vaig pensar que viure dalt del forn acabaria sent una tortura, sentit eixa olor enganxifosa a tothora, i tots el dies. És allò que parlava amb Gonçal de la rutina, i que ell va posar en el blog: una cosa bona perd la seva raó de ser, per diferent, si es repeteix contínuament. Les persones, doncs, necessitem de coses noves, d'estímuls nous, perquè si no, ens avorrim com un cudol. Però quins estímuls? Grans, petits? El problema és que crec que a mi em costa trobar-ne: m'he d'esforçar moltes vegades per obligar-me a mi mateix a emocionar-me amb les coses petites, boniques...em perd en dèries humanistes i/o cíniques quina mania de dir "i/o", xe! i, per cert, comence a tindre gana... a nivell cosmogònic com l'altre dia, pensant amb les manifestacions, que cada cop tinc més clar que són iguals que els carnestoltes medievals: un cop a l'any, els senyors i l'esglèsia permetien als camperols fer un acte de catarsi col·lectiva on se'ls permetia burlar-se dels qui els fotien la resta de l'any, això sí, a canvi que després tots a casa i ací no ha passat res. Doncs aquest plantejament em recorda molt al fet d'anar a una manifestació, el poder públic ens deixa eixir al carrer de tant en tant a renegar a crits i, au, un cop desfogats, a casa callaets. Home, si des del moment que el poder deixa fe actes de crítica cap a ells mateixos, malament, no? Serà que no tenen cap por, i que aquest és un acte inofensiu. O no, no se. Veus? Ja hi som, a divagar, en comptes d'eixir a cridar va, home va, si jo sóc el primer que m'ho passe bé, si al final sóm tots gregaris, no?...i tinc fam...de tota manera, crec que em costa emocionar-me en les coses petites, i m'he d'obligar, d'alguna manera ai, que això ja ho he dit; ja m'he liat...En definitiva, crec que em fa falta una mirada microscòpica, ajustar l'objectiu i fixar-me en la bellesa dels paramecis i les amebes, en comptes d'intentar entendre l'univers, que ja veus tu, quina faena Quina comparació més cutre acabe de dir. Però de tota manera, al final, la humanitat empenta i, l'altre dia, muntanya amunt, mirant valls, argelagues (males putes) i ametlers em vaig sentir, no se, com disculpat, com perdonat...no no, com era? "Absolt", això. Com si m'hagueren batejat, més o menys Mira nyas, una altra vegada Tinc fam...què menge? Ai, és que la cultura és la cultura i, molt d'ateïsme, i molt de "Jesus died for somebody sins, but not mine", que deia la Patti, i que a mi m'encanta recitar (m'encisa, eixe vers), però de vegades, el collar de pedres em pesa massa...la culpa...puta cultura judeocristiana! Ai! Tot és tan complicat, tan complex! Em resulta esgotador vore que no puc tindre més visió que la meua, i així, poca cosa traurem clara ("Que sube Clara! Que sube Clara!" ui, que m'he despistat). Tot és tan complicat...que mira, vaig a deixar aquest exercici de ficció, a la manera del monòleg interior i a comprar-me un pastisset, que tinc fam. Bé, un pastisset no, que ací, jo no se quina mala pata tenen, que no són capaços de fer-ne un que estiga bo, i sempre ho torne a intentar, i sempre acabe cagant-me en tot. Millor una magdalena, i a Proust ni anomenar-lo, que no vull més que fotre'm una magdalena i, a més, no m'he llegit res d'eixe home que sí que les fan bones de xocolata. de xocolata de Dorita! I la vaig a disfrutar, hòstia puta.

Em sorprén a mi mateix

2006-03-09T02:17:00.000+01:00

Què bé que estic.

La veritat vertadera

2006-03-07T16:39:00.000+01:00

M'ho ha dit un company de la facultat molt savi: el valencià és anterior al català, perquè els moros, quan va arribar Jaume I, van amagar la nostra llengua en una cova, fins que algú la va traure segles després.

Un moment de joia

2006-03-01T15:27:00.000+01:00

Hui m'he alçat content, molt content. Perquè sí, sense cap motiu.
No importa com s'acabarà el dia: malgrat que al final pot ser que acabe plorant (jo espere que no), aquesta sensació, encara que d'uns instants tan sols, no me la lleva ningú.

Ole!