Ja fa temps que vull tancar el meu blog; almenys durant un temps (i mira que em dol, eh? que un té el seu orgull). El motiu? Doncs, entre la boira de les diferents raons, el principal, i el més subjectiu, és que quan el mire, així, un cop obert, veig que no m'agrada. Ja hi ha massa entrades de les quals no n'estic gens satisfet: el que dic em sembla inútil, i la manera de fer-ho també. Com vaig dir fa temps, la crisi del blogaire: no tinc res a dir. O almenys, no crec que pague la pena publicar-ho...
Bo, qui sap, tal volta torne demà, o vaig publicant de tard en tard...no se, no se.
De moment, vaig a descansar...
dilluns, de setembre 25, 2006
divendres, de setembre 15, 2006
TEMPO
Tempo no és una història, són moments viscuts per quatre personatges que, des de la poesia, la diversió i la sensualitat, conviuen dins un espai on les fronteres entre les arts es dilueixen.
A Tempo, la música, el teatre i el circ comparteixen protagonisme amb un univers de sons i emocions quotidianes.
La poesia que pot haver en un home tocant i fent acrobàcies en un contrabaix penjat d'un sostre, o en el sol fet de rodar i rodar en cercles tots penjats de cordes al ritme de La valse à mille temps de Brel. Genial, l'espectacle que vam vore Annetes i jo anit en la Mostra Internacional de Mim de Sueca.
A Tempo, la música, el teatre i el circ comparteixen protagonisme amb un univers de sons i emocions quotidianes.
La poesia que pot haver en un home tocant i fent acrobàcies en un contrabaix penjat d'un sostre, o en el sol fet de rodar i rodar en cercles tots penjats de cordes al ritme de La valse à mille temps de Brel. Genial, l'espectacle que vam vore Annetes i jo anit en la Mostra Internacional de Mim de Sueca.
dimecres, de setembre 13, 2006
Music is my boyfriend
Els Hidden Cameras són un dels meus grups preferits; un d'eixos pels quals tens debilitat: jo els vaig descobrir en els seu primer disc gràcies, aquest cop sí, a la Reppelux, i des del primer moment que em van encisar...ací van algunes raons que fan que eixe grup m'encante:
-Perquè sonen a Beach Boys, a Brian Wilson, a Phil Spector (River Deep, Mountain High!), a Magnetic Fields i a alguna cosa pareguda al Gospel,com els Polyphonic Spree: pop plusquamperfecte, ultra orquestrat però prou low-fi, basat en crescendos simfònics que fan que se't pugen el collonets a la gola de l'emoció (capici?). A banda, cors i cors de veus com si estigueres en una esglèsia protestant: festa i alegria de viure, sense deixar de banda alguna baladeta simple, que sempre van bé. Vaja, el que a mi m'agrada.
-Perquè és un grup ultra gai: les lletres que fan parlen d'enemes, de vergues, d'arcàdies de xics, de golden rains, de cuir, d'olors masculines o de bodes on el promés arriba tard perquè s'estava follant a un tipet en un vàter: en fi, tot allò que val realment la pena. I tot, ja he dit, amb unes melodies perfectes. Si hi haguera justícia en el món, el seu primer disc (el millor, per a mi, i el més explícitament gai), The smell of our own, seria idolatrat per les masses gais de tot el món, en comptes de seguir NOMÉS a petardos/es tecnopoperos/es; en fi, ja sabeu de què i qui parle.
-També. perquè el seu líder, a banda de ser d'allò més guapet, no va de diva de maricones: quasi no fa entrevistes, i passa de tot.
-En directe, segons he sentit, són molt divertits, i poden montar una festa impressionant, amb centenars de persones, go-go's, boes, i jo-que-se.
-Ja porten tres discos: el que ja he esmentat, Mississauga Goddam (Mississauga és el poble cutre de Canadà d'on són ells) i el darrer, que ja el tinc (gràcies, senyor!), Awoo. Tal volta se'ls podria acusar de repetir-se, i fins i tot de baixar el nivell. Bé, pot ser: de tota manera, no deixen de fer bones cançons. Això és innegable.
-Perquè, xe, són molt divertits.
PD: toquen en Barcelona d'ací dues setmanes. Shit.
-Perquè sonen a Beach Boys, a Brian Wilson, a Phil Spector (River Deep, Mountain High!), a Magnetic Fields i a alguna cosa pareguda al Gospel,com els Polyphonic Spree: pop plusquamperfecte, ultra orquestrat però prou low-fi, basat en crescendos simfònics que fan que se't pugen el collonets a la gola de l'emoció (capici?). A banda, cors i cors de veus com si estigueres en una esglèsia protestant: festa i alegria de viure, sense deixar de banda alguna baladeta simple, que sempre van bé. Vaja, el que a mi m'agrada.
-Perquè és un grup ultra gai: les lletres que fan parlen d'enemes, de vergues, d'arcàdies de xics, de golden rains, de cuir, d'olors masculines o de bodes on el promés arriba tard perquè s'estava follant a un tipet en un vàter: en fi, tot allò que val realment la pena. I tot, ja he dit, amb unes melodies perfectes. Si hi haguera justícia en el món, el seu primer disc (el millor, per a mi, i el més explícitament gai), The smell of our own, seria idolatrat per les masses gais de tot el món, en comptes de seguir NOMÉS a petardos/es tecnopoperos/es; en fi, ja sabeu de què i qui parle.
-També. perquè el seu líder, a banda de ser d'allò més guapet, no va de diva de maricones: quasi no fa entrevistes, i passa de tot.
-En directe, segons he sentit, són molt divertits, i poden montar una festa impressionant, amb centenars de persones, go-go's, boes, i jo-que-se.
-Ja porten tres discos: el que ja he esmentat, Mississauga Goddam (Mississauga és el poble cutre de Canadà d'on són ells) i el darrer, que ja el tinc (gràcies, senyor!), Awoo. Tal volta se'ls podria acusar de repetir-se, i fins i tot de baixar el nivell. Bé, pot ser: de tota manera, no deixen de fer bones cançons. Això és innegable.
-Perquè, xe, són molt divertits.
PD: toquen en Barcelona d'ací dues setmanes. Shit.
dissabte, de setembre 09, 2006
LUJO Y MISERIA
Ja el tinc/on tot va començar/ el mite avant la lettre/ això és punk (autogestió, nens!)/ Hidrogenesse/ Edició 1900/Stardu-Astrud/ Arden/ "Con Mao Tse Tung se baila el siglo XX"/ CHYCHA/ Una mica de tecnopop d'anar per casa/ la veu de pitufo de Manolo/ Itàlia/ Liberad a Willy 3/ impagable tot/ disseny espectacular, amb verga inclosa/ "las cuatro Biscuits juntas, bueno, bueno, bueno..."/ Chocho loco!/ Sonajero 96-97-98/ Hidroboy, evidentment/ Arre Austrohúngaro!.....
EL TRESOR.
dilluns, de setembre 04, 2006
Vaig a fer la crònica del FRA, hahaha.
Doncs sí, xico, tot molt bé, molt bonico. Sobretot la vomitera que em va entrar quan va començar, justament, Ojos de Brujo (el grup que va ser el resultat de la mala baba dels representants de SFA, i The Raveonettes): tot va començar unes hores abans en el tren, quan ja el meu nas va començar a alertar-me que el meu cos no estava en perfectes condicions...vergonya núm1. Després, dues cervesses (no, no, espera: eren tres, en total) i mig canut van fer la resta: en mig del concert (havien començat ja els Ojos de Brujo, o encara tocaven Lori Meyers?) em vaig sentir una mica marejat i vaig eixir corrents cap a fora, abans no caure, i abans no em vegeren els demés (perquè per una banda, em sabia mal per la gent, i també, perquè em feia vergonya (núm2), si he de ser sincer).
Total, que vaig estar ajocat en un banc mig mort, mentre sentia com els del costat es burlaven de mi (fills de puta!) i intentava vomitar sense èxit, fins que la meua santa dona va vindre a la recerca de moi. Mig mort, encara, vam tornar on estaven tots (perdó, perdó, perdó, per haver-me aguantat...) i em vaig ajocar entre la gent, fins que ho vaig tirar tot, per fi, i em vaig sobar teeendrament una estona.
Després, un cop recuperat, la tornada a casa, de la qual me'n recorde ben poc, però crec que va ser com totes les tornades d'un concert: pesades, i llargues, però en fi. De tota manera, el pitjor estava encara per arribar...perquè al final, com ja he dit, el que passava en realitat era que estava covant un constipat de l'hòstia: no vaig poder dormir en tot el matí, dels mocs, dels estornuts i pel meu insomni innat. Després, un cop en Gandia, tampoc vaig poder fer la migdiada, i anava per casa com un mort en vida (mocant-me a tothora, mig marejat dels estornuts, i de no dormir): de fet, vaig estar apunt d'anar a Ondara, perquè JO VOLIA!, però cada vegada que m'alçava del sofà, notava que tot em pegava voltes, a banda que sempre que algú de casa em parlava, no era capaç ni d'entendre'l, d'espés que estava. Em vaig cagar en tot, i en el meu nas (origen i culpa de tot), i em vaig quedar en casa...em vaig gitar prompte i...què vaig poder dormir? Doncs no! tampoc. Ahir, senyors, estava ja tan fart, i tan fet pols, que pensava "si he de morir, que siga ara, per favor!"
Al final, però, el meu constipat es va enretirar una mica (s'acaben els estornuts, i els mocs passen a ser sòlids, en comptes de líquids; cosa que em permet respirar, al fi) i vaig poder dormir bé la migdiada i hui per la nit. Encara em fa una mica de mal el cap, i note tota la zona nasal irritada i pesada, però ja puc fer vida normal, colló!
En resum: que quin cap de setmana més inútilment horrorós, i que al final, ho he de destacar, el baixó en el FRA no era tant per les drogues, com pels virus que estaven començant a actuar, els cabrons.
PD: de tota manera, torne a reiterar el meu perdó per un comportament tan indecorós, xe, que els vaig fer perdre mig concert!
Actualització 9-9-2006: Vaig escriure aquesta entrada el dilluns pel matí, amb un to una mica massa de queixa; qui m'anava a dir que el destí encara em tenia preparades un parell o tres de bromes macabres només unes hores després (motiu pel qual he hagut de desconnectar d'esta la nostra blogosfera durant tota la setmana)...però en fi, LA SETMANA JA HA PASSAT! alegria! alegria! HAHAHAHA!!!!!
Total, que vaig estar ajocat en un banc mig mort, mentre sentia com els del costat es burlaven de mi (fills de puta!) i intentava vomitar sense èxit, fins que la meua santa dona va vindre a la recerca de moi. Mig mort, encara, vam tornar on estaven tots (perdó, perdó, perdó, per haver-me aguantat...) i em vaig ajocar entre la gent, fins que ho vaig tirar tot, per fi, i em vaig sobar teeendrament una estona.
Després, un cop recuperat, la tornada a casa, de la qual me'n recorde ben poc, però crec que va ser com totes les tornades d'un concert: pesades, i llargues, però en fi. De tota manera, el pitjor estava encara per arribar...perquè al final, com ja he dit, el que passava en realitat era que estava covant un constipat de l'hòstia: no vaig poder dormir en tot el matí, dels mocs, dels estornuts i pel meu insomni innat. Després, un cop en Gandia, tampoc vaig poder fer la migdiada, i anava per casa com un mort en vida (mocant-me a tothora, mig marejat dels estornuts, i de no dormir): de fet, vaig estar apunt d'anar a Ondara, perquè JO VOLIA!, però cada vegada que m'alçava del sofà, notava que tot em pegava voltes, a banda que sempre que algú de casa em parlava, no era capaç ni d'entendre'l, d'espés que estava. Em vaig cagar en tot, i en el meu nas (origen i culpa de tot), i em vaig quedar en casa...em vaig gitar prompte i...què vaig poder dormir? Doncs no! tampoc. Ahir, senyors, estava ja tan fart, i tan fet pols, que pensava "si he de morir, que siga ara, per favor!"
Al final, però, el meu constipat es va enretirar una mica (s'acaben els estornuts, i els mocs passen a ser sòlids, en comptes de líquids; cosa que em permet respirar, al fi) i vaig poder dormir bé la migdiada i hui per la nit. Encara em fa una mica de mal el cap, i note tota la zona nasal irritada i pesada, però ja puc fer vida normal, colló!
En resum: que quin cap de setmana més inútilment horrorós, i que al final, ho he de destacar, el baixó en el FRA no era tant per les drogues, com pels virus que estaven començant a actuar, els cabrons.
PD: de tota manera, torne a reiterar el meu perdó per un comportament tan indecorós, xe, que els vaig fer perdre mig concert!
Actualització 9-9-2006: Vaig escriure aquesta entrada el dilluns pel matí, amb un to una mica massa de queixa; qui m'anava a dir que el destí encara em tenia preparades un parell o tres de bromes macabres només unes hores després (motiu pel qual he hagut de desconnectar d'esta la nostra blogosfera durant tota la setmana)...però en fi, LA SETMANA JA HA PASSAT! alegria! alegria! HAHAHAHA!!!!!
divendres, de setembre 01, 2006
Poètiques
M'agrada l'art (nyas, cosa evident, però no se com introduir el tema). I quan dic art vull dir la música (la que m'agrada), el cine, la literatura i el còmic, bàsicament, perquè és el que jo consumisc normalment. Això ja ho se, no? El que sempre m'he preguntat, i he intentat esbrinar, és per quina raó hi ha coses que m'agraden i hi ha coses que no; vull dir, quin són els paràmetres que em permetrien justificar(me) les meues preferències. El problema és que la típica dicotomia fons/forma no m'apanya, perquè se que el tema, o més modernament, el concepte, no m'és suficient com per què m'agrade una cançó o una pel·li, ja siga banal, o extremadament profunda (a més, em repeleixen tant les idioteses com les actituds pedants, per molt justificades que estiguen: l'últim exemple, la pel·li de Godard Vivre sa vie). I també, les actituds morals massa evidents en l'art, la majoria de vegades tampoc arriben a copsar la meua atenció (Martí i Pol, pobre, ha sigut la diana de les meues manies últimament).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.
(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.
(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)