Príap

M'agraden els homes. M'agraden seus braços, les cuixes, la cara (és on primer mire, normalment), el pit...però allò que més em fascina d'ells (de nosaltres) són les vergues. Bé, a banda de fascinar-me, m'agraden, per què enganyar-nos. I em posen calent. Però el que realment m'atrau de les vergues (atenció, que el que ve a continuació no és cap tonteria) és que TOTS ELS HOMES EN TENEN UNA. Veritat que és fascinant? Aquesta afirmació és una evidència, ja ho se; però no puc deixar de meravellar-me en el fet que cada home que conec, cada home que veig passar, porta una verga sota els pantalons. Una cosa que, a més, sembla ser un afegitó al cos masculí i, el més increïble encara, que cadascuna serà diferent una de l'altra. És com els calcetins: tots en porten però, com són? O, en les dones, els pits o (perdó) la figa. La diferència és que la verga, en els homes, és com un apèndix, una cosa totalment independent que li atorga un plus de perfecció humana per al bell cos masculí....bé, deixem-ho, que ja m'estic posant rapsoda. El cas és que, quan ho pense, em ve el desig irrefrenable -i ja insatisfet d'antuvi- de veure-les TOTES. Cada home que veig, vull saber com té la verga. I no és -sols- pel desig sexual que em puga provocar, sinó per una curiositat malsana: eixe home prim, llarguerut, o eixe baixet i quadrat, com la tindran? Gran, menuda, blanca, bruna...? tindran el capoll morat, o roig? Circumcidat, o no? Els collons, llargs, grossos, o petits? I empalmat, cap amunt, cap al costat...?

El més curiós, però, i el millor de tot, és que se que és impossible satisfer el meu desig i, encara més; se que si pogués fer-ho, perdria ja tot el meu interés. O almenys eixa gran fascinació.

(NOTA: Quanta classe tinc, que no he caigut en la burda tentació d'emplenar aquesta entrada amb fotos de vergues, eh?)

Canadà caguerà

He llegit que Morrissey ha decidit no fer cap concert en Canadà com a protesta per la cacera de cadells de foca que s'està perpetrant a hores d'ara. Em sap greu pels canadencs que siguen seguidors de Mozz; tant de la seva música, com de la seva militància vegana. Però què em de fer. Només espere que no s'entere que ací ens dediquem a sacrificar ritualment bous en una plaça, i s'enfade. Jo acabaria matant a Ribera Ordoñez o un d'eixos del disgust.

Dues vegades no, eh?

Batiscafo Katiuskas

Ja està a la venda el nou disc d'Antònia Font, el grup-miracle del pop en català. Ja ho he dit més d'una vegada, però ho torne a repetir: Joan Miquel Oliver, l'autor de totes les cançons, és un dels genis actuals de la nostra música.

Per què m'agraden AF? Doncs per molts motius: primer, perquè les seves cançons són pop de melodies plusquamperfectes i molt digne, sense que, de fet, semble gens pretenciós: sap combinar els referents més quotidians en les lletres amb una nova manera de presentar-los, de manera que els temes de sempre semblen nous, però perfectament reconeixibles, i perfectament "humans". A més, i això és un altre valor seu, són molt vitalistes, i mira que a mi em tira molt la música per a deprimir-se. També, la seva música, i la veu preciosa de Pau Debon respon a aquests trets: saben fer que semble cassolana, d'estar per casa, però sempre et sorprenen d'un manera o altra. Després, malgrat que cada cançó és un tresor, saben fer que els seus discos tinguen cadascú una entitat, de manera que siguen obres redones, i no un conjunt de temes arreplegats. Alegria tenia un inici i final circular, igual que aquest, i Taxi...allò era tota una obra magna de fantàstics despropòsits (música, videos, poemes, receptes de cuina...) amb tot un rerefons temàtic quasi inabarcable. Per últim, cal esmentar l'evolució gegant que han experimentat en cada disc, des de la joie de vivre fantàstica, però una mica inòqua dels primers discos, a la sensibilitat i la llibertat creativa que gaudeixen en aquests moments, això sí, sense perdre mai la seva identitat (a mi, malgrat tot, sempre m'han semblat molt mediterranis, sense que aparega mai ni una pandereta): els dos discos esmentats són per a mi dels cinc o sis millors que s'han publicat en els darrers anys a l'estat espanyol.

Doncs bé, tot açò ho han tornat a demostrar, després que Joan Miquel Oliver ens sorprenguera amb el seu preciós disc en solitari Surfistes en càmera lenta (hi ha un video d'un concert seu en directe, ací: sorprenent, i acollonant), amb Batiscafo Katiuskas. Malgrat no superar els seus dos discos anteriors, manté la seva inspiració i, millor encara, continua l'exploració de les seves possibilitats per continuar sorprenent-nos a cada idea. Quines són les novetats, doncs, del nou disc? En primer lloc, i a primera vista, sembla que les lletres han baixat de l'espai exterior, per submergir-se en les metàfores del fons de l'oceà. A més, o en conseqüència, s'han tornat una mica més críptiques: és evident, també, la influència dels escriptors sudamericans (el dinosaure de Monterroso en Amazones selenites, i la lletra de Tonto, una improvisació del grup amb un diàleg de Cortàzar). Musicalment, al seu torn, hi ha un regust a la música dels huitanta, amb el Hammond i els sintetitzadors, i s'atreveixen a experimentar amb les textures de les cordes i les distorsions de guitarres: destaquen, sobretot, la cançó que dóna nom al disc, un tema sorprenent que s'acosta al "space rock" dels darrers discos de Mercromina, i Wa Yeah, el single, on tornen a utilitzar l'electrònica en un tema perfecte d'electro-pop quasi "modern". Per contra, hi queden cançons com Darrera una revista, Love Song, Nata, o Bamboo (subtitulat "drama rural en 0'75 actes"), on tornen al pop més canònic d'Alegria.

Tanmateix, i per a ser una mica crític, no arriben a la volada que havien aconseguit fins ara: S'han tornat una mica més "densos" i misteriosos (com les fotos del llibret), i de moment s'han quedat a mig camí, per dir-ho d'alguna manera. en conseqüència, no hi ha cap cançó que et sorprenga i emocione a la primera, com A Rússia, Dins aquest iglú, Alegria, Armando Rampas o Portaavions; cal, de fet, escoltar-ho més d'una vegada per entrar-hi en el disc. Una obra per a disfrutar en intimitat, en definitiva.

PD: ací podeu veure el videoclip de Wa Yeah, on juguen a ser Aviador Dro i un cub de Rubbick a la vegada.

Uscita lato, diestro?

De nou, no seré capaç d'explicar TOT el que vaig sentir, olorar, caminar!, menjar (mmm...Da Michele...marinara...) i veure en aquest viatge, amb el comando fartereta refet (aquesta vegada format per Neus, Bata, Sandra, Elvira, i un servidor), i en plena forma. Em caldrien pàgines i pàgines, i encara no m'acostaria a la fredat que vaig tindre la primera nit en Roma, veient tanta bellesa en cada punt on mirares (en cada creuament de carrer s'asomava sempre un tros de palau, columna, esglèsia o cúpula, de qualsevol època o estil), tots els monuments, i sopar en...no vaig a dir-ho.

I Nàpols. Oh, Napoli! el lloc més mediterrani del món, la ciutat que crec que més m'ha fascinat de totes les que he vist mai: quins patis, quins crits, quins italians més guapos, quina roba estesa, quines motos, que...tot! Els dos abrics de vellut per 15 euros (per fi!), Pompeia...i tot al costat de la meua xiqueta, que ens ha fet gaudir més encara el viatge. Ja intentarem anar contant-vos-ho tot. De moment, una foto d'un carrer qualsevol de Napoli.

Grazie, Neus!! T'estime.

Per fi

Ara que ETA ha declarat la voluntat de donar passos cap a la pau, i la fi de la lluita armada, em permetré el luxe de celebrar aquest fet en principi històric. Després, però, cal tornar a l'actitud desperta i alerta, i esperar que les forces polítiques es comporten de manera adulta i competent. Això va, sobretot, per a qui tots sabem.

Something changed

I bé, per fi Astrud han tret el seu recopilatori, Algo cambió, on arrepleguen totes les cares B, i algunes -no totes- rareses: en total, 23 cançons. Com a recopilatori segueix la norma de ser pobre en detalls (quatre fotos, i au), però com a disc funciona molt bé, sobretot perquè Astrud és un grup que cuida tant les cançons dels LPs, com dels singles; com toca. Per tant, com que d'Astrud ja he parlat molt -massa, pot ser, el que faré serà dir les cançons que més m'han agradat, o sorprés, de les que es poden trobar en aquest disc.

-Superman, Lemongirl i Last time. Aquestes pertanyen al primer EP, Superman EP, de l'any 1997, i ja donen un bon exemple del seu llibre d'estil. La primera respon a la pregunta "Què passaria si Manolo fóra el famós superheroi?" Doncs que per més que demostrara els seus superpoders, la dona no li obriria la porta de casa. La segona parla d'una dona que és fan de Lemonhead (!), que deixa per terra el pobre protagonista de la cançó per el pop que fa. I la última, doncs Stephen Merrit total, fins i tot en la manera de cantar; o siga, que està molt bé.
-El teclista telequinético. Per a mi, de les cançons més efectives, directes i "radiables", superior inclús a Bailando.
-Los novios instantáneos. Inèdita. Típic joc de Manolo: com mostrar una relació, però reduint-la a deu minuts.
-Cambio de forma. Per favor: la millor de totes?
-Devce citronik i Romance sentimentale. La primera és un remix dub-triphop-kraftwerk-o algo en rus sobre la base de Lemonhead, i la segona, un remix de diversos fragments instrumentals, com les cordes que utilitzen en una altra cançó que apareix ací: una versió en directe de With whom to dance, dels Magnetic Fields.
-Chico del siglo veintiuno. Cançó del disc Un mystique determinado: "Videoarte no és una opción sexual..." No cal ser mariquita per a ser artista i/o modern, com s'estila ara.
-Vamos al amor, No estaria mal no tener que saber qué es lo que va a pasar i Mentalismo. Versions primerenques de dues cançons del seu primer disc i la versió del single de la tercera. No se quina m'agrada més, la veritat.
-Todo es Lounge (mi vida es Lynch). La cançó que vam sentir en el concert marginal, que en la seva versió original encara fa més por.
-Something changed. Versió d'un tema de Pulp, que dóna nom al disc, on parla de com els va canviar als dos Astrud el fet de conéixer-se. Està bé, però jo preferisc una altra versió en directe on canten els dos, i on hi ha el següent diàleg impagable "-Oye Genís -díme Manolo -sabes? yo antes de conocerte estaba solo -sé de lo que me hablas, yo antes de conocerte también estaba solo -pues sabes? a partir de ahora, no no separemos nunca".

I bé, encara en queden unes quantes (només 7...), però he dit que només posaria les que més m'agradaven. xD
Així que xiquets, si vos agrada Astrud, busqueu aquest disc, perquè un disc de cares B d'Astrud pot ser igual o millor que un disc normal d'ells.

Ja en som un més en la família (Nua ja ha parit!)

Doncs sí, al final, després d'una llarga espera, ha nascut el xiquet (perquè només n'ha sigut un, al final, però bé). I, a més, amb conat de tragèdia inclosa: resulta que el dia abans, van anar Nati i Pura a fer-li la darrera ecografia, i els van dir que el cadell estava mort...i que calia llevar-li'l amb cesàrea, amb úter i tot (amb la qual cosa ja no podria tindre més fills). Elles, que són fortes, van acceptar, i ahir van anar al veterinari per què fes el que calia. Van anar a passetjar per a airejar-se una mica i, al tornar, el veterinari els va dir que tenien una sorpresa...Pura ja estava dels nervis, fins que li van ensenyar el cadellet acabat de nàixer! Sembla que, al llevar-li l'úter a Nua (sí, li l'han llevat), van decidir veure si, de tota manera, el cadell estava viu. I ho estava! amb poques constants vitals, per l'anestèsia de la mare, però bategant: van reanimar-lo, amb sonda i tot i, ahir, quan vaig arribar a sa casa, estava dormint com un angelet, al costat de sa mare (oh....).

I és super bonico!!! marronet i blanquet, tan menudet...(encara que és més gran del normal, perquè només estava ell). Les dues àvies estan pletòriques; cansades (han dormit en el menjador, i no han eixit de casa, en tota la setmana), però felices. Nati no para queta (Pura ja li renega, perquè l'altra no fa més que "estimular-lo" per què mame, i respire, i estiga calentent...diu que una mica més, i li posa Mozart a l'embarassada per què el xiquet eixira més "intel·ligent"), però ja se sap que dues bolleres sense fills, doncs és normal que es torben d'aquesta manera amb la gossa, xD.

Bé, resumint, que tot ha eixit bé, que eixe cadellet estarà mimadíssim (fill únic, i damunt "renascut" de la mort), que Nua ja és una dona realitzada, i que "Con ocho basta".

Per cert, i sobretot per a Araceli, que estava expectant: ahir no tenia la càmera de fotos, però aquesta setmana li'n faré, i les penjaré ací. És taaaaan mono...

(Una mica de) Stream of consciousness

"...passe sempre pel mateix carrer, i sempre és igual, però mai és igual...ja estem... l'altre dia, quan passava per davant d'un forn, em va vindre la flaire típica i dolça, embafosa, a napolitana o a magdalena, i pensava que era una olor molt bona, però després vaig pensar que viure dalt del forn acabaria sent una tortura, sentit eixa olor enganxifosa a tothora, i tots el dies. És allò que parlava amb Gonçal de la rutina, i que ell va posar en el blog: una cosa bona perd la seva raó de ser, per diferent, si es repeteix contínuament. Les persones, doncs, necessitem de coses noves, d'estímuls nous, perquè si no, ens avorrim com un cudol. Però quins estímuls? Grans, petits? El problema és que crec que a mi em costa trobar-ne: m'he d'esforçar moltes vegades per obligar-me a mi mateix a emocionar-me amb les coses petites, boniques...em perd en dèries humanistes i/o cíniques quina mania de dir "i/o", xe! i, per cert, comence a tindre gana... a nivell cosmogònic com l'altre dia, pensant amb les manifestacions, que cada cop tinc més clar que són iguals que els carnestoltes medievals: un cop a l'any, els senyors i l'esglèsia permetien als camperols fer un acte de catarsi col·lectiva on se'ls permetia burlar-se dels qui els fotien la resta de l'any, això sí, a canvi que després tots a casa i ací no ha passat res. Doncs aquest plantejament em recorda molt al fet d'anar a una manifestació, el poder públic ens deixa eixir al carrer de tant en tant a renegar a crits i, au, un cop desfogats, a casa callaets. Home, si des del moment que el poder deixa fe actes de crítica cap a ells mateixos, malament, no? Serà que no tenen cap por, i que aquest és un acte inofensiu. O no, no se. Veus? Ja hi som, a divagar, en comptes d'eixir a cridar va, home va, si jo sóc el primer que m'ho passe bé, si al final sóm tots gregaris, no?...i tinc fam...de tota manera, crec que em costa emocionar-me en les coses petites, i m'he d'obligar, d'alguna manera ai, que això ja ho he dit; ja m'he liat...En definitiva, crec que em fa falta una mirada microscòpica, ajustar l'objectiu i fixar-me en la bellesa dels paramecis i les amebes, en comptes d'intentar entendre l'univers, que ja veus tu, quina faena Quina comparació més cutre acabe de dir. Però de tota manera, al final, la humanitat empenta i, l'altre dia, muntanya amunt, mirant valls, argelagues (males putes) i ametlers em vaig sentir, no se, com disculpat, com perdonat...no no, com era? "Absolt", això. Com si m'hagueren batejat, més o menys Mira nyas, una altra vegada Tinc fam...què menge? Ai, és que la cultura és la cultura i, molt d'ateïsme, i molt de "Jesus died for somebody sins, but not mine", que deia la Patti, i que a mi m'encanta recitar (m'encisa, eixe vers), però de vegades, el collar de pedres em pesa massa...la culpa...puta cultura judeocristiana! Ai! Tot és tan complicat, tan complex! Em resulta esgotador vore que no puc tindre més visió que la meua, i així, poca cosa traurem clara ("Que sube Clara! Que sube Clara!" ui, que m'he despistat). Tot és tan complicat...que mira, vaig a deixar aquest exercici de ficció, a la manera del monòleg interior i a comprar-me un pastisset, que tinc fam. Bé, un pastisset no, que ací, jo no se quina mala pata tenen, que no són capaços de fer-ne un que estiga bo, i sempre ho torne a intentar, i sempre acabe cagant-me en tot. Millor una magdalena, i a Proust ni anomenar-lo, que no vull més que fotre'm una magdalena i, a més, no m'he llegit res d'eixe home que sí que les fan bones de xocolata. de xocolata de Dorita! I la vaig a disfrutar, hòstia puta.

Em sorprén a mi mateix

Què bé que estic.

La veritat vertadera

M'ho ha dit un company de la facultat molt savi: el valencià és anterior al català, perquè els moros, quan va arribar Jaume I, van amagar la nostra llengua en una cova, fins que algú la va traure segles després.

Un moment de joia

Hui m'he alçat content, molt content. Perquè sí, sense cap motiu.
No importa com s'acabarà el dia: malgrat que al final pot ser que acabe plorant (jo espere que no), aquesta sensació, encara que d'uns instants tan sols, no me la lleva ningú.

Ole!